1.
Introducció
El
present treball pretén fer una aproximació a la figura de Joan Fuster que és
sense dubte un personatge cabdal de la intel·lectualitat catalana, un dels “Homenots”
del segle XX com diria Josep Pla. Joan Fuster, com diu Antoni Furió en el seu
article publicat al llibre Joan Fuster:
Figura de temps,[1]
“era, en primer lloc, un escriptor, un home de lletres, un assagista dotat
d’una enorme curiositat intel·lectual, però també, justament per això mateix,
un home preocupat per problemes del seu temps.” Entre aquest problemes del seu
temps trobem, per exemple els de la llengua catalana i la catalanitat. En
aquest estudi de la figura de Fuster també pretenem apropar-nos al fet de la
seva catalanitat viscuda des de el País Valencià i la seva lluita per fer
entendre al conjunt de la població de parla catalana de la península ibèrica,
les illes Balears i la Catalunya Nord, la importància de ser un sol poble, de
formar un sol país, els Països Catalans, allunyat de egos regionalistes i de
nacionalismes provincians. Ens dirà Fuster en el seu llibre Nosaltres els Valencians: “A falta de
terminologia millor, de la nostra comunitat en diem Països catalans. El plural
és escrupolós, i serveix per integrar-nos amb plena tranquil·litat del
respectiu matís regional”.[2]
Afegeix Fuster que:
Els Països Catalans no són
solament un petit tros d’humanitat que parla una mateixa llengua. Són això,
evidentment: però el fet de parlar una llengua, la mateixa, és el resultat
d’una altra unitat anterior i origen de nous llaços d’unitat.[3]
Altres
aspectes que abordarem és la idea de totalitat i de l’humanisme en la seva obra
que al igual que “l’avi Montaigne”, diu Fuster, ell és matèria de la seva obra:
“la meva posteritat serà de paper[4]” o
quan diu: “ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: Joan Fuster és la mesura de
totes les coses”.[5]
Els seus escrits serveixen per mesurar el bateig d’una societat mig adormida,
confusa i silenciada per un règim autoritari i opressor. Fuster reivindica
l’assaig com el gènere més adequat per la seva activitat literària. Al cap i a
la fi, l’assagista es limita a parlar de les seves obsessions, de les seves
andròmines resultants de les seves reflexions sobre el món. L’assagista fa un
continuo examen de consciència, quan diem “consciència” tenint que entendre la
interacció de un jo racional amb el món. El procés de l’assaig serà doncs el
propi procés de deliberació interior de l’assagista sobre el món que l’envolta.
Una de les parcel·les temàtiques predilecte
dels assajos de Fuster és la cultura, entesa com el conjunt dels mecanismes de
interacció del animal humà amb el seu entorn. Per exemple: la invenció de la
cadira, de la forquilla o qualsevol altre instrument que hi hagi contribuït al
control humà del món, o a les transformacions que ha suposat per la humanitat la aspirina o la penicil·lina, aquests entre
altres són els motius originals de les seves reflexions.
Fuster, també
reflexiona sobre la idea de l’intel·lectual i la seva implicació envers la
societat, a la que observa i “analitza” de una forma detectivesca,[6]
per emetre un diagnòstic del seu estat i si és possible mirar d’orientar amb
els seus assaigs i escrits. Fuster, ens diu Antoni Martí Monterde, que es un
escriptor que “fa peu” fermament en Montaigne i els moralistes francesos, en
Voltaire, o autors més contemporanis com Gide, Sartre o Bertrand Russell, que
cerca un espai de llibertat i en aquesta tasca no està sol, estan els seus
grans models catalans Josep Pla i Eugeni d’Ors; un amb El quadern gris, li ofereix una mirada moral de la societat,
l’altre Eugeni d’Ors – Xenius – amb
el Glosari, li ofereix capacitat de
prendre el pols a la societat que l’envolta, sempre sense renunciar-hi a la
seva pròpia visió del món i al seu estil.[7]
Per la seva
forma de escriure del suecà podríem dir que la seva obra forma un conjunt
unitari, els seus poemes i aforismes no són pas llunyans dels seus assajos,
sense dubte tota la obra de Fuster és assagística.[8]
Per al nostre autor tota la seva obra és com un diàleg amb els seus lectors,
per a ell el diàleg és un valor en si i un dels més alts, tant con la
llibertat. Per això busca la participació del lector en una relativa igualtat
dintre de un col·loqui diferent, que és el text; es tracta de un joc Fuster
dissemina alguns refinaments d’alta cultura: citacions en llatí i en francès,
mots estratègicament col·locats, això fa que el lector estigui atent. El lector
es trobarà llegint literatura bona, escrita per un que en sap.[9]
El
objectiu en darrer terme de l’assaig fusteria és el sosteniment (auto)crític
d’una tradició cultural determinada, la humanista.[10]
Com molts dels seus
predecessors Fuster escriu els seus assajos des de un cert escepticisme –”Les
persones que, com ara jo, som pràcticament escèptiques estem condemnades a
trobar bé tot el que fan els altres i a suportar que sempre hi hagi algú que
trobi malament tot allò que fem”–[11]
més atent a denunciar les fal·làcies i mentides que donar certeses. Molts dels
seus assajos són apassionats i escrits en un idioma planer perquè tothom pugui
entendre el que diu, fuig Fuster de l’abstracció, encara que no absents de
polèmiques, per seu estil més encontra que a favor.
Fuster es
defineix com antidogmàtic i antimetafísic; Fuster es un cultivador de la
insolència i de la ironia, Fuster és reconeix com un liberalote.[12]
2. La Idea de totalitat i humanisme
Con diu Jaume Peréz Montaner, en la
presentació del llibre Joan Fuster en els
seus millors escrits,[13]
no és fàcil d’abastar la complexitat de la obra de Joan Fuster, per extensa i
diversificada. En l’autor de Sueca trobem una idea de totalitat que tracta de
abastar totes les manifestacions de l’home, ens diu Montaner que el que més
preocupa a Fuster és:
l’home com a centre de totes les
especulacions intel·lectuals, l’home mesura de totes les coses”[...] la seua
projecció social i les seues creacions de cultura, l’home concret, condicionat
per raons biològiques, geogràfiques i històriques.[14]
Tot i que en la societat actual el
mateix Fuster ens diu que amb l’avanç científic i tecnològic, l’home s’hi troba
desmesurat, ultrapassat, anorreat en nombroses situacions per la seves pròpies
creacions.
En l’article “L’home desmesurat”,[15]
ens diu Fuster, que quan Protàgoras o qui fos, va dir que: “l’home és la mesura
de totes las coses” incorria potser en un pecat de jactància. Una frase,
aquesta de Protàgoras, que Fuster cataloga de petulant i que seria fàcil de
rebatre. L’”home”, diu Fuster, sempre ha volgut sinó ser la “mesura” de totes
les coses, almenys ser el “centre” de tot. “L’home” ha acabat tenint un alt
concepte de si mateix i ha procurat que tot el que l’envolta s’adapti a la seva
“mesura”, per a aconseguir-ho ha posat tot el seu esforç en dominar la natura.
El patró “home”, establer com “mesura”, ens diu Fuster provoca una relació
clara de preferències, es tracta de suprimir l’inhumà o subordinar-ho. Un
paisatge immens, la fúria desmesurada del mar o espectacles sublims en sentit
kantià queden descartats. Qualsevol cosa que presentés una dificultat de
comprensió havia de ser rebutjada. També els moments de debilitat sentimental o
metafísica. Importava el que s’emmarcava en la “mesura” humana, allò que l’home
feia amb les seves mans o amb el cap. Les creacions de l’”home”, continua
argumentant Fuster, mostrant senyals inequívoques d’humanització, estan fets a
la seva escala. És curiós que aquesta predisposició a reduir-ho tot a la
“mesura de l’”home” hagi portat finalment al desbordament de “l’home”, de la “mesura
humana”.
Entre nosaltres i la natura, diu Fuster, que
hi ha mitjancers, que tot i que ens han donat moltes possibilitats d’acció i la
comprensió del món que ens envolta, deformen o superen la nostra “mesura”, per
exemple: l’ull humà que en un joc de lentes ens permet apropar-nos a imatges
llunyanes, es adir amb el telescopi o veure microorganismes en el microscopi
que sense aquestes lents no veuríem. És una cosa admirable, però no podem negar
que són “desmesurats”, que destrueixen la mesura humana de l’ull. Tots els
avanços científics i tècnic representen una victòria per l’home sobre el medi
que l’envolta, sobre la natura, però a expenses de sacrificar la “mesura de
l’home”. Tot aquest sacrifici, comenta Fuster, el podem situar per tenir el
domini dels recursos instrumentals i la naturalesa, però encara hi ha una
pèrdua, un sacrifici més important la “raó”, la “mesura” humana diferenciadora
dels animals, que queda igualment sacrificada. Avui l’home, ens diu Fuster, es veu obligat a recorre a la
“creença” per anar fent, amb una renúncia explicita a la “raó”. Té l’”home” un
horitzó de problemes que no es veu a la vast d’afrontar, ha de valer-se de
l’autoritat, de un expert, d’un especialista per fer-ho. Diu Fuster: “L’”home”
del “nostre temps” ja no té “mesura”: ha estat superat per les seves pròpies
maquinacions.
En última instancia, comenta
Fuster, això va bé, que l’home sigui excedit per allò que el mateix ha creat,
s’ha d’enorgullir, però acosta de deixar de ser “la mesura de totes les coses”,
irònic, no?
En l’article “Ètica” del Diccionari per a ociosos,[16]
Fuster ens fa una critica clara del “progrés”:
Quan els Philosophes i els Aufklärer [Observadors, traducció meva] del XVIII
postulaven i predicaven la idea de “progres”, mal podien imaginar fins quin
punt la posteritat, una posteritat ja “progressada”, desconfiaria de aquell
optimisme bondadós que vaticinava per a l’home un futur cada cop més noble i
feliç.[17]
Resulta evident, diu Fuster que la
eufòria inicial i les perspectives de que el “progrés” fos alliberador per
l’home, s’han anant diluint. El “progrés” no va ser només una bona intenció, va
ser un “fet” i a mesura que s’anava
realitzant, molts aspectes indiscutibles des d’un principi varen
començar ha ser-hi qüestionats. En la pràctica quan dient “progres”, ens
referint essencialment als avanços tècnics. Ha suposat en efecte, comenta
Fuster, un canvi “fabulós” en el comportament i el pensament de centenars de
milions de persones a tot el món. Però aquesta novetat, segons Fuster, a creat
desconfiança en la “tècnica” i en el “progrés”.
L’home vulgar no fa cas o no és sensible
aquests canvis, acostuma a acceptar-los i s’ha aprofita de les opcions que li
dona la “tècnica”, sense pensar en les conseqüències que esdevinguin de aquesta
utilització. En les zones urbanes dels països industrialitzats la gent s’ha
adaptat als hàbits que la “tècnica” ha
imposat a gran escala. Les protestes, ens diu Fuster, han sortir del camp i de
les ideologies “humanistes” en un clar al·legat
a favor de l’home. Basant-se en la tesi que el “progrés” o certes
desviacions del progres atempten contra la dignitat de l’home. La maquina
“deshumanitza” el treball, els mass media
produeix una cultura mediocre.
Els defensors de l’home saben on
aturar-se en les seves critiques, ens diu Fuster, el límit infranquejable del
sentit comú, reflexiona Fuster. Caldria un heroisme integral per condemnar en
bloc la “tècnica”, per abandonar-se a una renúncia tan radical. Els estan ben
convençuts de la irreversibilitat del “progrés” i saben que una interrupció,
més que corregir els mals ja exposats, el que faria es provocar un retrocés i
el retorn a la barbàrie, ens diu Fuster. També, continua Fuster, la crítica no
és gaire solida, ni quan venen dels intel·lectuals ni las solucions semblen
serioses. Només alguns intel·lectuals secundaris, aquells que defenen un
“progrés moral”, es adir, aquells davant de un “progrés material” contraposen
un “progrés material”, que no és un fre, i sí una “energia compensatòria”. L’ètica
de “les llums”, preconitzava al menys una mena de simultaneïtat sincera dels
dos “progressos”. Però els predicadors del “progrés moral” no estan d’acord,
són antiprogressistes, els volen una “intensificació de la moral” tradicional.
La moral que ells postulen ha esdevingut la primera víctima del “progrés
tecnològic”. La “tècnica” ha creat unes noves condicions d’existència, ha
capgirar l’ordre moral establert. Els “humanismes” s’espanten davant d’això, la
seva concepció de l’home i dels vincles socials es defrauden pels fets de cada.
Pensen que hi ha un “model de dignitat humana, una axiologia i un desideràtum
de confort intel·lectual – els seus–“, que haurien de ser preservats. I pensen
que caldria preservar-los per damunt de
tot perquè hi veuen la “definitiva encarnació” d’un ideal també definitiu.
Potser els homes de cada època, ens
diu Fuster, han cregut que la “moral” que compartien era la millor de la morals
possibles. Nosaltres, diu Fuster, no són la accepció. Però nosaltres tenim una
noció més acurada de la relativitat del nostre lloc en el temps.
“L’historicisme ens ha donat plena consciència de ser un “episodi”: un més en
la llarga successió d’”episodis” que és la història humana”. Comenta Fuster
que, ens sabem “relatius” con relació al passat i en d’acceptar-nos “relatius”
també en relació al futur. La “moral” que vivim es desintegra i no pot oblidar
ni ocultar-se en la seva condició de “mortal”.
La “ciència” i la “tècnica” avui,
desplacen o devoren allò que no congenien amb elles. La “moral” dels nostres
avis serà literalment inutilitzable per els nostres nets. A una nova societat
li correspondrà una nova ètica, una cultura nova que se desenvoluparà en les
corrents de pensament que el “progrés” anirà creant. La societat del futur no
tindrà gaire semblança amb la nostra, això no significa que els homes que hi
viuran seran menys “homes” que els de societats antigues presidides per els
“humanismes”. Un anàlisi sincer d’aquestes societats i d’aquests “humanismes”
ens mostrarà que tampoc en elles l’home, no va poder desenvolupar-se fins a on
aspirava. Demà almenys els homes tindran els “medis”, la “tècnica” i la
“ciència” per tenir el domini sobre les coses, sobre l’univers i sobretot sobre
ell mateix. Esperem que sàpiga aprofitar-ho.
Com veiem Fuster, espera que el
futur sigui més profitós per l’home que no ho era la època en que ell vivia, es
mostra optimista en la condició humana; si avui aixequés al cap potser tornaria
a baixar-ho de seguida.
Al final de l’assaig, tira per
terra aquella dita de: “Temps passat, sempre enveja”.
3. Catalanitat des de València
Joan Fuster advocava per una
“unificació” dels diferents territoris de parla catalana, des de la Catalunya
Nord fins al extrem més meridional del País Valencià, passant pel Principat i
les Illes Balears, per formar en els anomenats Països Catalans, tots en un pla
de igualtat i superant els diferents recels dels uns amb els altres, moltes
vegades fomentats per el poder centralista “mesetero”. Ell defensa la
catalanitat del País Valencià des de una posició nacionalista integradora i
creu que les institucions Valencianes al llarg de la seva història, no a fer
prou per l’homogeneïtzació del territori
envers la llengua catalana, així trobem en la seva obra Nosaltres els valencians, una reflexió sobre aquest tema:
Aragonesos,
castellans, murcians – castellans, en definitiva –, en llur “variant” valenciana,
no han sentit mai la necessitat de plantejar-se llur situació des de l’angle de
la “normalitat nacional”. Al cap i la fi la tenen resolta dins els quadres
oficials de l’Estat. Ho haurien hagut de fer, si la zona catalana hagés
projectat sobre ells una vertadera pretensió assimilista: però aquesta
hipòtesi,[...]no arriba a ésser un fet ni tan sols en el moment plètora
medieval. Per els valencians de la zona castellana, “País Valencià” no vol dir
res, [...]. dins la comunitat regional ells se senten desplaçats o subalterns.
La “província” ara, com abans el “regne”, és l’engranatge administratiu en què
estan inclosos, i només això té per ells alguna realitat. La resta ha de
resultar-los inevitablement una cosa aliena: la zona catalana, amb la seva
llengua i amb la seva manera d’ésser, amb uns altres interessos econòmics i un
altra temperatura social, se’ls apareix com un món construït sense ells. I no
deixen d’adonar-se que aquest petit món és “allò que és valencià”. Si de tant
en tant fan algun esforç per atansar-s’hi, sempre es queden un punt distanciat:
s’acontenten d’aprendre una festa o practicar una retòrica trivial. Ben mirat,
és l’única cosa que poden fer.[18]
Fuster ens comenta que el problema vist
des de la zona catalanoparlant és més greu, la zona castellana té tot el pes
darrera del fet nacional y aquest pes nacional no és el valencià, sentir-se valencians
per aquesta gent és un fet secundari. Trobem, segons Fuster, una dualitat al
País Valencià originaria des de la reconquesta i això fa que les zones
castellanes no acceptin les reclamacions en el ordre lingüístic i cultural de
la zona catalana. Per això Fuster des d’un vessant polític es declara
nacionalista:
Més d’un cop ho he dit: a tot
estirar sóc “nacionalista” en la mesura que m’obliguen a ser-ho,
l’indispensable i prou. Perquè ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront
d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o corrosiva, per evitar
senzillament l’oprobi o la submissió.[19]
Sobre
el nacionalisme de Fuster, Neus Penalba escriu:
Però no solament la indignació de
veure oprimida la seva cultura i la seva llengua l’empeny a un sentiment
nacional, també el somni de poder esdevenir un escriptor normal en català el força a adoptar un lideratge nacionalista en el
panorama intel·lectual Valencià.[20]
També l’escriptor Josep Iborra, en el
seu llibre Humanisme i nacionalisme en
l’obra de Joan Fuster (PUV,2012),
ens comenta:
Si Fuster dedicà una gran part de la seua obra a la defensa de la nació
no és mogut per una idea, o una doctrina, “nacionalista”, sinó perquè hi veu un
cas més, entre altres, d’opressió d’un poble per un altre.[21]
El que veiem clar és que Joan
fuster planta cara al que ell anomena “el Jacobinisme liberal, fomentador de la
histèria provincialista [sic]”.[22]Fuster
advoca per aquesta unitat dels Països Catalans, en contra de aquest que volen
dividir per reduir els valencians, els catalans a figura testimonial del
imperialisme de Castella. Ens diu Fuster:
Un país Valencià aïllat és una utopia i seria una
traïció a la seva pròpia essència. Des de Salses a Guardamar, de Maó a Fraga,
som un poble: un sol poble. Cada un dels nostres països n’és un fragment: o
millor, un membre. La història i la geografia [...]ens dóna una fisonomia
matisada i complementària, i el conjunt té, i en un moment de plenitud normal
el tindria amb admirable justesa, un perfecte equilibri en tots els ordres de la vida col·lectiva. Els Països
Catalans no són solament un petit tros d’humanitat que parla una mateixa
llengua. Són això, evidentment: però el fet de parlar una llengua, la mateixa,
és el resultat d’una altra unitat anterior i origen de nous llaços d’unitat.
[...] hi ha interès explícit a dividir-nos com valencians, i dividir-nos com a
catalans. De vegades, sots la capa de “valencianisme”, “valenciania”[sic] o “valencianitat”[sic],
hom intenta de separar-nos de la nostra comunitat natural. [...]Si el País
Valencià[...] vol salvaguardar la seva personalitat ha d’ésser preservant-se
fidel a la seva catalanitat bàsica. Et le
reste est littérature.[23]
És indubtable la catalanitat de Fuster,
però sense renunciar a la seu valencianisme, fet que sembla que no era ben bé
comprés per seus veïns, encara que aquest també promulguessin l’ús de la
llengua d’Ausiàs March, és clar que per a ells no és català, sinó valencià. Potser sí al principat en comptes
de dir que es parla català, es digués que el que es parla és valencià les coses
haurien anat d'una altra manera, perquè sembla que els mots català, catalanitat
produeixen rebuig, tan al País Valencià com a Castella.
Fuster
en un article escrit en maig de 1952 i publicat al juny del mateix any en La Nostra Revista,[24]
de Mèxic, titulat: “València en la integració de Catalunya”, ens deia que havia
notat un cert pessimisme sobre el destí del catalanisme al llegir alguns
articles en revistes que es publiquen a l’exili. Deia Fuster que precisament
aquest pessimisme invita a ser optimista, perquè una mica de desil·lusió va bé
per posar davant del mirall de la realitat i descobrir que és el que falla per
poder arreglar-ho. El catalanisme que és “alhora idea, conducta i passió”; els anys de silenci des de la fi de la guerra
del 36, si s’aconsegueix fugir de la inclinació a “l’enyorança” i de la
recaiguda a l’”elegia”, poden convertir-se fent un exercici de positivisme en
ferms propòsits de preparació i reparacions. “És el moment de tornar a veure en
el catalanisme, més que una política una moral”. Es el moment de veure un
“esforç i no un “escàndol”. És el moment de tenir “una creixença total” una
“ambició de plenitud definitiva” i no perdre’s “per camins enlluernadors”. El
pessimisme a de servir per rectificar.
Per
a Fuster seria una “lliçó” que des de València surtis una veu per a jutjar el
catalanisme de la postguerra. El simple fet que aquesta veu existeixi o pugui
existir, deia Fuster, “hauria bastat com punt de meditació, per fer-nos veure
que en aquell catalanisme la seva incompletesa nacional, la seva insuficiència.
“El recobrament nacional”, exigia una consciència dels seus objectius i la
aplicació d’aquests objectius sobre totes les seves empreses i totes les seves
realitats; “mirant cap a València, mirant cap a Mallorca, mirant cap a les
terres de la Catalunya sotmesa a França”. Es pregunta Fuster: El catalanisme ha
anat més enllà de la retòrica, de les declaracions ocasionals o del gestos que
no comprometen? No són clars els objectius – diu. S’ha de repassar els textos
clàssics del catalanisme i allà trobarem quan el regionalista es fa
nacionalista, hi trobem, també, que el “concepte Catalunya” va superant els
límits i les confusions en que el deixa la Decadència, trobem que Mallorca, el
País Valencià i el Rosselló hi són inclosos en aquest “concepte Catalunya”.
Però són pura fórmula, deia Fuster, per “imperatiu dialèctic” o en un
desesperant convenciment de la “ineficiència” de la inclusió. Catalunya, la
Gran Catalunya era un somni, un somni del qual segons com calia prescindir-ne.
Les conseqüències mediates de no portar a terme aquest somni, per el catalanisme
han estat doloroses, comenta Fuster i afegeix, les conseqüències immediates són
una sèrie d’”absurds angoixadors”.
La
història de València, no era la història de Catalunya, València només era un
apèndix, no existia per els programes d’acció política. Tothom parlava de les
característiques nacionals de Catalunya i als valencians no se’ls hi
reconeixia. El folklore català, no és el mateix que el valencià, mallorquí o
rossellonès; només en la literatura s’admet que són el mateix. I això és
insuficient i incomplert. També el catalanisme que a la Catalunya “estricta”
tenia mitjans i força, no va procurar perquè hi participessin altres comunitats
catalanoparlants. El catalanisme “ha arrossegat” durant força anys els seus
orígens “romàntics”, no ha sabut alliberar-se’n del tot. La “idea de nació”,
deia Fuster, que forma el seu “nucli”, ha variat: ha estat naturalista i
culturalista. El sentiment nacional que restaurava duia elements historicistes.
I la història és un cabàs on una persona hàbil pot treure arguments en defensa
de allò que li agradi: els valencians, en particular, l’han aprofitat per
“combatre la absorció” del moviment “catalanitzador” a penes insinuat; i els
catalanistes en política han respectat les nostres ànsies particularistes.
Comentava Fuster: “Heus ací que València ha tingut una organització estatal i té
un nom distin del de Catalunya”. Afegia Fuster: “Prendre seriosament aquestes
consideracions fou tant com aixecar una barrera a l’expansió del catalanisme,
tallar la seua reeixida al País Valencià”. Con veiem de una banda el
“particularisme dels valencians” i de l’altra la “miopia” i la “singularitat”
del catalanisme del Principat fan impossible la unitat d’acció. Als uns i als
altres, deia Fuster: “li mancà la comprensió i la voluntat de la unitat de
Catalunya”. Davant de tot això, Fuster fa una reflexió: “ Mentre el problema de
València no sigui considerat pels catalans com un problema “rigorosament
nacional”, el catalanisme no deixarà de ser-hi un moviment fracassat.
Tanmateix,
la situació actual del País Valencià, deia Fuster, i la lamentable experiència
de la renaixença mostren la dimensió de la fallida. Sempre ha hagut a València
impulsors del “fet diferencial” entre ella, Mallorca i el Principat, però és
evident el procés de castellanització, afirma Fuster, que d’accelerat en els
darrers anys a un ritme espantós.
Creu
Fuster que “perllongar el desinterès del catalanisme per València equivaldria a
convertir en irreparable una desgràcia essencial”. I afirma: “Si els intents
que hi fem els escassos catalanistes valencians no troben més que un ressò
Platònic, de cortesa simpàtica, la reintegració nacional de Catalunya seguirà
fustrada”.
Com
veiem, Fuster demana aquesta unitat dels Països catalans tan anhelats per ell,
una unitat basada en la igualtat i el respecte de l’heterogeneïtat de cada
poble que formen els Països catalans.
Sobre
aquest article diu Jaume Pérez Muntaner,[25]que
malgrat la joventut de Fuster (28 anys quan escriu el article) i la situació en
que es vivia en aquell moment a València (postguerra civil), que difícilment
podien fer pensar en que tingués uns postulats també assumits, sobre la
catalanitat dels valencians. Continua Pérez Muntaner:
resulta
clar que Fuster s’erigeix en aquell “testimoniatge valencià” capaç de jutjar
les deficiències d’un nacionalisme massa restringit i acomodat a uns límits
geogràfics i administratius, imposants per les vel·leïtats històriques en
alguns moments o por la malícia premeditada en la majoria dels casos. Des de la
seua postura, clarament integradora i lliurament elegida, Fuster pot assenyalar
les mancances, criticar els plantejaments i apuntar possibles solucions
Globals.[26]
També sobre aquest article Antoni Furió ens diu:
[Aquest
article] confirmava el salt ideològic i polític del seu autor, que no sol deixava
ja enrere el valencianisme més conservador i regionalista de Xavier Casp,
Miquel Adlert, i el grup Torre, sinó també l’àmbit estrictament local, valencià,
com terreny exclusiu de reflexió i actuació dels nacionalistes valencians.
[...]Fuster entrava sense complexos ni limitacions pel fet de ser valencià, el
debat que havia suscitat entre els exiliats sobre les conseqüències de la
desfeta i la necessitat de reorganitzar el catalanisme, la resistència cultural
i política, tot i advertint de la insuficiència i la “incompletitud”[sic], de
una Catalunya sense València i Mallorca, alhora que afirmava que afirmava que
no hi hauria cap solució al futur de la llengua i al procés secular de
desnacionalització, si no era una solució conjunta, compartida.[27]
Afegeix A. Furió:
No
es tractava només d’una mutilació geogràfica i humana, de “la pèrdua material,
tremenda, d’un territori i de un milers de connacionals que es
desnacionalitzen”, sinó també d’una cosa més profunda, “una deu de
possibilitats”, que afecta el “Cos místic de la Pàtria”. Sense valencians i
mallorquins, que tant hi ha contribuït històricament, la cultura catalana seria
menys catalana i menys cultura...[28]
Com
veiem al menys, la majoria de l’ intel·lectualitat valenciana comparteix el
pensament de Fuster, altra cosa és, una gran part de la classe política
valenciana, les diverses corrents nacionalistes espanyoles i el “blaverisme”,
què tant el van criticar.
4. La intel·lectualitat des de Sueca
No
hi ha cap dubte que Joan Fuster encarna la figura canònica de l’intel·lectual. Amb una càrrega de projecció autobiogràfica,
Fuster ens parla en la seva obra Diccionari
per a ociosos, en l’entrada intel·lectual
de la figura històrica d’Erasme, que personifica les circumstancies contextuals
i les tensions vitals i socials que la figura de l’intel·lectual incitava a la
societat. On al segle XVI com al segle XX no són compresos del tot encara que
tothom vol guanyar-se l’intel·lectual perdonar autoritat al seus postulats[29]. Fuster
diu els intel·lectuals del segle XX, com Erasme en el segle XVI no estan
compromesos del tot, i tan el un com els altres es trobaven en mig de una
revolució i les seves conseqüències, un Erasme en mig de una revolució
religiosa i els altres al segle XX una revolució social[30].
Erasme no vacil·la ni s’hi inhibeix, vol conciliar, no es decanta per cap dels
bàndols amb tot dos té afinitats i objeccions, però l’humanista es sospitós als
ulls de tots dos partits i Erasme, en aquest moments forçats no va ser sincer;[31] té
un desig d’independència, però també té problemes personals, ha de menjar, ha
de treballar i cedeix a pressions externes o als propis temors.[32]
Fuster continua amb la comparativa
de la figura d’ Erasme amb els intel·lectuals del segle XX i ens diu:
Les condicions
de l’intel·lectual d’avui no són ja les de l’època d’Erasme. Davant el
conflicte actual l’home de lletres – almenys el home de lletres d’Occident – es
troba en una posició prou semblant: de tota manera, ara no depèn de la
generositat de mecenes que calgui acontentar, ni està tan aventurat a
repressions inquisitorials. En certa mesura subsisteix la vinculació econòmica
entre l’escriptor i una classe social concreta – la dominant, que li compra els
llibres i l’afalaga –, i encara hi ha sistema coercitius, declarats o no, que
reprimeixen les seves activitats en profit d’aquella mateixa classe.[33]
L’escriptor
occidental, ens diu Fuster, que “té por de comprometre’s rotundament amb el
comunisme més o menys oficiós”, perquè sap que seria una eina de propaganda; té
por, a més l’escriptor de “trencar tots els seus lligams amb els mecanismes
burgesos que combat, però que, en última instancia, el protegeixen i
alimenten.”[34]
Molts homes de lletres s’ofenen quan se’ls retreu la seva procedència burgesa,
fins i tot quan no la neguen, volen fer una distinció i tendeixen a
exceptuar-la de les responsabilitats sinistres que recauen sobre la societat
capitalista.
Segons
Fuster, Erasme no és un heroi –“l’heroisme és un talent estrany a la família
literària”[35]
–, i ens comenta:
Si li som una mica devots,[...]
és perquè sempre resulta consolador pensar que hi ha algú –ell– en qui
reconeixem la imatge de les nostres inquietuds i les nostres desorientacions,
suportades per una vegada amb tanta dignitat com era possible.[36]
Joan
Fuster, creu que al igual que Erasme patia perquè si triomfava qualsevol facció
en disputa, es destruiria tot allò que ell havia promogut i patrocinat: l’humanisme
i la seva manera de fer. Avui, l’intel·lectual té els mateixos temors. Hi ha
violència, hi ha barbaries d’un signe o d’altre:
Als ulls del humanista del segle
XVI com de l’escriptor occidental del segle XX, “barbàrie” és tot el que posa
en perill el quadre de condicions dins el qual es produeix l’operació
intel·lectual tal com ells entenen
que s’ha de produir: condicions, en un mot, de llibertat.[37]
L’intel·lectual
d’avui, no és sent aliè ni es sent aliè a les qüestions vitals del món, ens diu
Fuster, i sobre aquest té la seva visió i la seva opinió. En la mesura que se
li permeti, vol influir en aquestes qüestions i vol fer-ho des de una opinió
lliure, sense llibertat d’opinar no hi ha per ell possibilitat de
responsabilitzar-se davant els problemes, no hi ha possibilitat de fer
literatura.[38]
Mentre l’home de lletres modern segueixi arrelat aquesta convicció de llibertat,
aspirant a conservar l’autonomia i augmentar-la, podrà erigir-se davant els
poders, les injustícies i les intimidacions. A la llarga ens diu Fuster que
aquesta actitud resulta una mica petulant, i l’intel·lectual acaba per tenir reserves envers aquesta actitud
desafiant: “Per bé o per mal. Covard, i trampejant, tractarà de resistir-s’hi.
Com va fer Erasme, el pobre, malalt, dèbil, previngut, reticent, enginyós,
equívoc Erasme de Rotterdam.”[39]
Com
la majoria de assajos, en aquest veiem que Fuster fa un joc de forces, de
contra pesos, de pros i contres. Com la figura de Fuster, a un temps compromès engaged i alhora independent.
5. Llengua i Cultura
Al
llarg de l’obra de Joan Fuster trobem en els seus escrits una clara preocupació
per la llengua i la cultura catalana. En el article de Jordi Ginebra, “Joan
Fuster i la llengua estàndard”,[40]ens
diu que quan els anys seixanta el franquisme va iniciar una tímida política de liberalització
cultural, els problemes de la llengua de
l’escriptor català va passar a ser objecte de ser debat a la premsa. Ens
aquests debats, ens diu Jordi Ginebra, Fuster es va alinear entre aquest que combatien el model encarcarat i purista de la
llengua literària. Així va criticar les acadèmies i als acadèmics, el
conservadorisme d’aquest i aquells professionals que van “a la caça del
barbarisme”[41].
Va lamentar que autoritat normativa es negués “a acceptar la condició "viva"
de la llengua escrita”.[42]Va
apuntar Fuster que “un risc de l’ultrafabrisme és de deixar en ridícul Pompeu
Fabra”[43].
Jordi Ginebra ens diu que Fuster, en el pròleg de les seves Obres Completes,[44] afirma
que, en matèria de llenguatge, de mica s’havia anat acostant a les “formules de
caràcter més planer i més elàstic”.
Aquesta
actitud de Fuster a l’hora de plantejar-se el model de llengua què calia utilitzar
per a l’ús escrit, ja ha estat tractada per els estudiosos de Fuster. Els autor
que han tractar les polèmiques dels anys seixanta i setanta on era immers
Fuster, han assenyalat que no es debatia sobre petites qüestions gramaticals,
sinó que en el debat s’enfrontaven dues visions diferents de la llengua
literària. Dels que veien l’idioma com un signe d’identitat i com patrimoni
cultural i simbòlic – els més puristes –, els que veien la llengua com un
instrument de comunicació – els altres –; Fuster clarament pertany al segon
grup.
Fuster
li dona a la llengua catalana un valor essencial, altament identitari. En el
seu pensament sociopolític, l’idioma constitueix el principal element definidor
de la nacionalitat. Per aquests motius els catalans, els valencians i els balears som una mateixa nació.
Hi
ha doncs, una contradicció, al menys aparent: el nacionalisme essencialista
porta a posicions puristes en matèria de la llengua, però Fuster, podem dir que
és essencialista en la seva concepció nacional, no ho és en relació amb la
llengua estàndard.
Hi
ha dos textos, que curiosament titula igual: “Les llengües de demà”, un
publicat en 1972, dintre de Babels i
Babilònies,[45]i
l’altre publicat en 1977, en el llibre Escrits
sobre la llengua.[46]
També trobem un altre text de 1969, escrit a la revista Serra d’Or,[47]titulat:
“Maneres de parlar”. En tots tres Fuster ens fa un anàlisi de l’estat del
català, de la seva força com llengua viva, però també dels seus perills. També
hi fa un atac a l’estandardització de la llengua, que la fa, segons ell més
vulnerable. Ens diu Fuster: que “les llengües no són coses fetes d’una vegada
per sempre”. Com qualsevol cosa que acompanya a l’home té una historia i a
participat en la evolució i las revolucions de la societat que les parla. Les
llengües poden fins i tot morir, però mentre hi són vives, no s’estanquen,
flueixen. Ajustades al seu temps es renoven o
rejoveneixen contínuament. “Els idiomes únicament són vius en la mesura
que són dialectals, en la mesura que són ús particular i directa”.[48] La
pretensió de fixar-les de les acadèmies i de les gramàtica preceptiva, etc.
Solen ser un fre al curs espontani, però és inevitable, perquè sense aquestes
institucions les llengües pateixen el perill de “desballestament” o dissolució.
També és cert, continua Fuster, que els gramàtics i els acadèmics es prenen la
seva tasca com una qüestió de “punt-d’honor” ordenancista, que produeix que
l’idioma literari a força de codis i correccions, s’anquilosa i s’allunya de la
gent, de la llengua col·loquial diària de la gent. De tota manera, ens diu
Fuster, fins ara, la presumible separació entre la llengua literària i la
llengua col·loquial, per sort no arriba a ser una cosa greu: “la escola i la
lectura contribueixen a difondre’n el model docte i estabilitzador, mentre que
els escriptors procuren injectar-li les invencions de la conversa del carrer”.
La influencia reciproca és la norma, afegeix Fuster.
Un
altre vesant que toca en aquests escrits Fuster és, el que per ell sembla un
problema per la llengua que és la estandardització. Per el suecà, els locutors
de radio o televisió amb la seva parla estàndard destrueixen la riquesa de
l’idioma. Diu Fuster: “les llengües estan deixant de ser maternes”. Aquest
destí diu que no s’hi escapa cap, les grans, petites, oficials, les
postergades, les cultes i les rudimentàries. Per ell les grans i les cultes són
les que tenen més perill, les que pateixen més canvis. Continua Fuster, “els
idiomes es transmetien de generació en generació per via per via domestica, la
mare ensenyava a parlar al fill”. La veritat afegeix Fuster es que hi ha més
escoles i l’aprenentatge complert es feia al carrer, la escola, les tavernes o
al treball.
Sempre ha hagut diferències entre la llegua que es
parlava en la escola o la que parlava l’administració. Però en realitat diu
Fuster tot era llegua materna, i ho era perquè totes provenien de la tradició
espontània. I en els nostres dies es perfila el abandó i la ruptura d’aquesta
tradició. Els nens ja no aprenen a parlar de la boca de les seves mares. Ni de
les mares ni dels restant “mestres”. Hi ha segons Fusters diversos factor que
contribueixen això: un la dissolució de la família tradicional, amb la
incorporació de la dona al mercat de treball, les construccions de pisos modern
en zones urbanes i industrialitzades i la aparició de electrodomèstics com la
televisió. Les dones al incorporar-se al treball assalariat, no se ocupen
majoritàriament de la cura dels fills, algú, diu Fuster, els han de ensenyar a
parlar i com elles no ho fan, ho fa el parvulari, el manual escolar, la radio i
sobretot la televisió; que són instruments lingüístics abstractes
estandarditzats.
En
un segon pla, el carrer ha desaparegut de les grans ciutats i fins i tot de les
mitjanes. En els treballs segons Fuster es parla cada vegada menys, amb sorolls
de les fabriques i els tallers no es pot parlar, en les oficines que no hi ha
tant soroll posen música ambiental que dificulta la comunicació, és una idea
alienadora segons Fuster. “La promoció del silenci, les maniobres per evitar
les converses, es multipliquen a totes les escales”. Des de el principi
l’instin i la vocació de l’home ha estat parlar. Ara procuren que no parli o
que repeteixi el que sent, com un lloro. Tot això segons Fuster és per un
interès de aquest neocapitalisme, que també controlen els mitjans de difusió
els “mass media”.
És
evident, ens diu el suecà, que una llengua actualment no pot sobreviure sense
la protecció de l’oficialitat i del gran negoci, per ser una llengua que
perduri, ha de ser una llengua de “instrucció pública”, ha de haver publicitat comercial,
donar telenotícies, projectar series de televisió i tenir “hit parade” en la llengua del país. Però la riquesa a la llengua si
la dona els residus lingüístics de
cada poble, de cada comarca, de tot el territori dels Països Catalans i la seva
diversitat geogràfica.
6. Conclusions
Tots
els apartats que hem tractat hi són imbricats, perquè Joan Fuster és una figura
que omplia tot, la seva intel·lectualitat, era encara com les de finals del
segle XIX i principi del segle XX, és adir, una figura capaç de influenciar en
el espai públic, com ho va fer Zola a la França de finals del XIX. Crec des de
la meva modesta opinió, que han la seva mor el 21 de Juny de 1992, és va morir
el últim intel·lectual a l’ús. Avui dia Joan Fuster és una figura reconeguda,
la Universitat de València té una càtedra Joan Fuster, es fan simpòsiums i
debats sobre el personatge i la seva obra – que en paraules d’ell és el mateix,
perquè igual que el seu estimat “avi” Montaigne, ell era la matèria de la seva
obra. Bé crec que amb ell s’ha practicat allò tan humà d’enganxar-se al carro,
ara tothom se sent hereu del seu pensament, comparteixen les seves visions de
les coses i les seves reflexions. Potser és cert, no hi ha dubte que Fuster era
un home avançat al seu temps, i això fa que avui dia sigui més fàcil
entendre’l, però del que no hi ha veritablement dubte, és que en el temps que
era viu, els seus “compatriotes” ho van cremar en més d’una “falla” o li van
posar dues bombes. I que els polítics valencians de la transició, ho varen
enganya – bé els polític, sempre fan això –, ho van utilitzar i ell va acabar
fart:
M’han fet
referent, cosa que jo no he buscat mai. Però , com que jo he sigut tota la vida
molt burro, no he sabut mai di que no a res i així m’ha anat la cosa. Que si
els Premis Octubre, que si ara has de fer això, que si has de escriure allò.
¿Vols que et diga una cosa? Al final de la correguda, m’he vist obligat a
escriure massa coses que jo, pel meu interès intel·lectual o per la meua
curiositat, no hauria escrit mai. En qualsevol cas, jo tampoc no sóc apòstol de
cap congregació. He fet el que he cregut que havia de fer en cada moment i
prou, s’ha acabat.[49]
Fuster és clar i planer en el seu
llenguatge, s’entén perfectament el que vol transmetre, ho entén tothom, els
seus escrits amb una certa ironia, són un plaer llegir-los, no importa el
gènere que conreï, des de la lírica a l’articulista de diari, arribarà el seu
missatge al lector. La intenció de Fuster no ha estat exclusivament la de
l’erudit, sinó que sobretot ha tractat de donar a conèixer els autors clàssics
i acostar-los a la nostra mentalitat.
És cert que com hem vist més amunt,
Fuster utilitza en els seus assajos mots en francès i llatí, però ho fa perquè
el lector estigui atent i no s’han vagi. També trobem en el Diccionari per a ociosos nombrosos mots relacionats amb el cos
humà, la biologia o la fisiologia. Sembla que com Montaigne, Fuster està molt
preocupat per la realitat somàtica del ésser humà – bé potser que el de
Bordeaux, més per la seva que no pas per les dels altres.
En els assajos de Fuster, veiem una mena
de “fluix de consciència” pensat i repensat, en ells fa com una pujada molt crítica sobre el tema
que ens parla – quan dic crítica en refereixo que ho fa a la contra, com
atacant –, per acabar suavitzant el seu discurs, fent una mena de síntesi,
veien també el costat bo o positiu de la qüestió i ho farà quasi sempre
amb un to irònic.
És doncs, al meu entendre, Fuster algú
que no vacil·la a l’hora d’assumir riscos davant una autoritat i ho fa amb una
lucidesa molt escassa en la Espanya Franquista, ho fa amb passió, amb escepticisme i molt lluny d’ofuscacions ideològiques, buscant la
veritat, i això ho fa per conviccions, perquè com bon Humanista encara creu en l’home.
7. Bibliografia
Ardolino, F., Balaguer, E., Esteve, A., Garcia Raffi, J.V., Pellisser, N.
(2015) Prosa i creació literària en Joan
Fuster. València: Universitat de València
Fuster, J. (1962) [1982] Nosaltres els Valencians. Barcelona: Edicions 62
Fuster, J. (1964) Diccionari per a ociosos. Barcelona: Editorial A.C.
Fuster, J. (1982) Joan Fuster en els seus millors escrits, Presentació J. Pérez
Montaner. Barcelona: Editorial Miquel Arimany S.A.
Fuster, J. (2010) “Record per a l’avi Montaigne”
dintre de: Discordances, pp.258-260.
Barcelona: Edicions Bromera
Fuster, J. (1950) “València en la integració de
Catalunya”, dintre de: La Nostra Revista,
(Mèxic), núm. 54, juny de 1950, pp. 136-137
Martí Monterde, A., Rosell Nicolàs (eds.) (2012) Joan Fuster Figura de Temps. Barcelona:
Universitat de Barcelona
Martí Monterde, A. (2019) Joan Fuster: la paraula assaig. Catarroja (País Valencià):
Editorial Afers
Mollà, T. (1992) Joan
Fuster, converses inacabades. València: Tàndem Edicions
Muñoz, J. (2004) “Joan Fuster, entre el compromiso y
el distanciamiento”, dintre de: Quaderns
de filosofia i ciència, 34, pp. 61-66
Pérez Saldanya,M. (ed.) (2008) Joan Fuster Llengua i estil. València: Universitat de València
Actualidad literaria sobre Joan Fuster en LletrA.
Literatura catalana en internet (Universitat Oberta de Catalunya) < https://lletra.uoc.edu/es/autor/joan-fuster >
[1] Vid: Antoni Furió, (2012). Nosaltres els
valencians, cinquanta anys després, dintre de: Joan Fuster: Figura de Temps, p.14. Barcelona: Publicacions i
Edicions de la Universitat de Barcelona, a cura de I. Martí Monterde, Antoni,
1968-, ed. II. Rosell, Teresa, ed.
[3] Ibídem, p.134
[4] Vid: Toni Mollà, (1992). Joan Fuster,
converses inacabades, p.43. València: Tàndem Edicions. Vid. També: Antoni Martí Monterde, (2019). Joan Fuster: la paraula assaig, pp. 105, 106. Catarroja (País
Valencià): Editorial Afers.
[6] Vid : Enric Balaguer, (2015). Diccionari per a ociosos i els grans
debats del segle XX, dintre de: Prosa i
creació literària en Joan Fuster, p.43. Valencia: Universitat de València.
[7] Vid: Antoni Martí Monterde, (2019). Joan Fuster la paraula assaig, op. cit. p.
114
[8] Vid: Enric Soria, (2008).”Quæstiones et
disputationes. Estratègies d’un retòric
escèptic en el paradís del pensament”, p.61. Dintre de: M. Perez Saldanya
(ed.) Joan Fuster: llengua i estil.
València: Publicacions Universitat de València
[11] Vid: Toni Mollà, (1992). Joan Fuster,
converses inacabades,, op. cit. p.
56
[12] Vid: Enric Soria, (2008).Quæstiones et
disputationes. Estratègies d’un retòric escèptic
en el paradís del pensament, op. cit.
p.64-66
[13] Jaume
Pérez Montaner, (1982). “ L’home i la seva obra”, dintre de: Joan
Fuster en els seus millors escrits, pp. 9-16.
Barcelona: Editorial Miquel Arimany S.A.
[15] Ibídem, p.72-75
[16] Joan
Fuster, (1964) “Ètica” Diccionari per a
ociosos, pp. 42-51. Barcelona: Editorial A.C.
[17] Ibídem, p. 42
[18] Joan
Fuster, (1962) [1982] Nosaltres els
valencians, op. cit. p. 108
[19] Joan
Fuster, citat a Mira, Joan F. “un Fuster (potser) polític”, p. 57. Vid:
Neus Penalba (2012). Joan Fuster
i l’originalitat de ser un mateix. La riquesa teòrica de Les originalitats, dintre de Joan
Fuster: Figura de Temps, op. cit. p.125.
[20] Neus
Penalba (2012). Joan Fuster i
l’originalitat de ser un mateix. La riquesa teòrica de Les originalitats, dintre de: Joan
Fuster: Figura de Temps, op. cit. p.126.
[21] Obra
citada per Vicente Alonso, Joan Fuster: humanista?, nacionalista? El País, 19/12/2012.
[22] Joan
Fuster, (1962) [1982] Nosaltres els
valencians, op. cit. p. 134
[23] Ibídem, pp. 134-135
[24] Joan
Fuster, (1950) “València en la integració de Catalunya”, La Nostra Revista, (Mèxic) Núm. 54, juny de 1950 pp.136-137
[25] Vid: Jaume Pérez Montaner, (2012)
“Figures i representacions de l’intel·lectual en Joan Fuster”, dintre de: Joan Fuster Figura de Temps, op. cit. p.
54
[26] Ibídem, p. 55
[27] Vid: Antoni Furió, (2012). Nosaltres els
valencians, cinquanta anys després, dintre de: Joan Fuster: Figura de Temps, op, cit. p. 23
[28] Ibídem, p. 25
[40] Vid: Jordi Ginebra, (2008) “Joan Fuster
i la llengua estàndard” pp. 33-58, Dintre de: M. Perez Saldanya (ed.) Joan Fuster: llengua i estil, op. cit
[41] Ibídem,
p.35. La citació es de “Converses (relativament) filològiques”, Tele-Estel, 12 de juny de 1970, p. 33
[42] Ibídem,
p.35. La citació es de “Excessos del llenguatge, excessos de
gramàtica”, Serra d’Or, núm. 132
(setembre de 1970) p. 35
[43] Ibídem,
p.35. La citació es de “Rèplica, probablement inútil, al senyor
Artells”, Serra d’Or, núm. 136 (gener
de 1971)
pp. 33-34
[48] Joan
Fuster, [1957] “Maneres de parlar [parlar bé] a Obres completes, Vol. II [ Diari
1952-1960], Barcelona: Edicions 62, pp. 316-322. Vid: Jordi Ginebra, (2008) “Joan Fuster i la llengua estàndard”, op. cit. p.41
