Sensaciones: diciembre 2016

En la dècada dels vint del segle xx, sorgeix a Europa un corrent conservador liderat pels intel·lectuals, en resposta als créixens moviments obrers que havien desembocat en la Revolució Russa uns anys avanç i la revolució de novembre del 1918 a Alemanya que produeix la caiguda del Kaiserreich, es a dir de la monarquia alemanya i sorgeix una república parlamentaria i demòcrata. El desenllaç formal de la revolució Alemanya va donar pas a la República de Weimar el 11 d’agost 1919 amb la rubrica de la nova constitució per la República. A Alemanya és on trobem per primer cop el terme “Revolució Conservadora”, con moviment contrari al bolxevisme rus que també influïa en certa manera a la inestabilitat política l’Alemanya, on el sindicalistes y els espartaquistes, liderats per Karl Liebknecht i Rosa Luxemburgo volíem proclamar una república socialista.
El terme “Revolució Conservadora” que no deixa de ser un oxímoron: revolució i conservadora, el trobem en un text de Thomas Mann de 1921, “Antologia Russa”, on promulga aquesta aliança conservadora de resposta als moviments de la massa proletària.
"síntesi d’Il·lustració i fe, de llibertat i deure, d’esperit i carn, de “Deu” i “Món”. És a dir, expressat artísticament, de sensibilitat i crítica, expressant políticament, de conservadorisme i revolució. Perquè el conservadorisme només necessita tenir esperit, per tal de ser tan revolucionari con qualsevol Il·lustració positivista-liberal; Nietzsche mateix, al seu començament, ja en les Consideracions intempestives, no proposa altre cosa que una revolució conservadora" (Thomas Mann, Russische Anthologie, rec. en Essays II, ed. De Hermann Kurzke, S. Fischer Verlag, Frankfurt, 200, p. 341.).
Podem documentar la idea de Revolució Conservadora en Nietzsche – de qui pren el punt de partida Mann – en Dostoievski i, evidentment amb matisos, però de manera força explicita, en Charles Maurras. Sembla ser que Mann es recolzava sobretot en una conferència pronunciada per Hans Blüher en 1919, en la qual l’escriptor hauria Assistit.
Ernest Robert Curtius, en un article publicat al setembre de 1927, poc després de una conferència d’Hugo Von Hofmannsthal, titulada “L’escriptura com espai espiritual de la nació”; una conferència pronunciada a Munic el 10 de gener i que es va publicar al juliol del 1927 a Die Neue Rundschau, revista en la qual Curtius exercia un paper predominant. Curtius considera el discurs de Hofmannsthal com una “exhortació vivent”; que la seva mort l’havia convertit en un testament. Afirma el signe del proper temps serà una “revolució conservadora” per la “ Restauració de la raó”, que es com titula el seu article; es podria dir que Curtius es refereix amb “ recuperació de la raó” als últims instants de la república de Weimar. Curtius pensa sempre en Alemanya i Europa alhora i interpreta que la Revolució Conservadora pot ser una nova embranzida i reescriure’s també en temes europeus, com insinua el fet que “ Restauració de la raó” apareix immediatament en castellà a la Revista de Occidente, de Ortega y Gasset, i alhora en la revista de T.S. Eliot, The Criterion, formant un triangle geogràfic europeu de la revolució conservadora. Un triangle que s’hauria pogut quadrar si pensem en Eugeni D’Ors. Ortega influenciat pel text de Robert Curtius fa algunes afirmacions com:
” Hi ha una aristocràcia europees secreta, però no té consciència d’ella mateixa, si arribés a conèixer-se i a unir-se (...) Si ens coneguéssim formaríem una falange (phalanx: batalló, massa, multitud) que salvaria el santuaris del nostre passat com Enees els penats de Troia, per dreçar-lo i venerar-los en un nou sòl que contingui la promesa de la Grandesa”.

Podríem parlar de dues vessants de aquesta revolució conservadora, una més reaccionaria, nacionalista, i altre que promulga un nou impuls, un nou humanisme, semblant al renaixement italià del S. XIV i XV (més proper al pensament dels intel·lectuals catalans aquesta, què no l’altre). Tant una Vessant con l’altre guiades per els intel·lectuals, que s’han de separar de la massa, com grup selecte, fugin dels moviments obrers que son considerats bàrbars. Ortega y Gasset en el seu assaig datat al 1921 “España invertebrada” comenta:
"Una nación es una masa humana organitzada, estructurada por una minoría de individuos selectos. Cualquiera que sea nuestro credo político, no es forzoso reconocer esta verdad, que refiere a un estrato de la realidad histórica mucho más profundo que aquel donde se agitan los problemas políticos. La forma jurídica que adopte una sociedad nacional podrá ser todo lo de mocrática y aun comunista que quepa imaginar, no ostante, su constitución viva, transjurídica, consistirá siempre en la acción dinámica de una minoría sobre la masa.(...) Así, cuando en una nación la masa se niega a ser masa – esto es, aseguir a la minoría directora –, la nación se deshace, la sociedad se desmembra, y sobreviene el caos social, la invertebreción histórica".(José Ortega y Gasset, España invertebrada, cap.2. Imperio de las masas, p. 93)

Ortega escriu en el seu assaigs que a de haver una aristocràcia que mantingui un ordre, aquest ordre el representa el rei o en el seu defecte un directori, sinó esdevé una època de decadència, la igualtat entre els individus produeix aquesta decadència.

"Las épocas de decadencia son épocas en que la minoría directora de un pueblo –la aristocrácia– ha perdido sus cualidades de excelencia, aquellas precisamente que ocasionaron su elevación. Contra esa aristocrácia ineficaz y corrompida se rebela la masa justamente. Pero, confundiendo las cosas, generaliza las objeciones que aquella determinada aristocrácia inspira, y, en vez de sustituirla con otra más virtuosa, tiende a iliminar todo intento aristocrático. Se llega a creer que es possible la existencia social sin minoría exelente; más aún: se constituyen teorías políticas e históricas que presentan como ideal de una sociedad exenta de aristocrácia. Como esto es positivamente imposible, la nación prosigue aceleradamente su trayectoria de decadencia.(...) Las masas de los distintos grupos sociales –un día la burgesia; otro, la milicia; otro, el proletariado– , ensayan vanas panaceas de buen gobierno, que su simplicidad mental imaginaban poseer". (José Ortega y Gasset, España invertebrada, cap. 3. Épocas <<Kitra>> y Épocas <<Kali>>. P. 97)

En Portugal també trobem veus que parlen de una necessitat de governs forts i de caire conservador, el poeta Fernando Pessoa (1888-1935), fa una comparació entre el comunisme i el catolicisme:
"El comunisme no té una doctrina, s’enganyen els que suposen que la té. El catolicisme és un sistema dogmàtic perfectament definit i comprensible, ja sigui teològicament, ja sigui sociològicament. El comunisme no és un sistema, és un dogmatisme sense sistema. (...) enemic suprem de la llibertat i la humanitat". (Fernando Pessoa, inèdit del seu Nachlass, en Fernando Pessoa: Política y profecia, Traducció i critica de Nicolas González Varela. Ed. Montesinos, 2013, p.8)

Pessoa forma part de un grup de poetes, literaris, publicistes i doctrinaris; Aristòcrates d’esperit, reaccionaris neoromàntics i monàrquics com Sa Carneiro, Montalvor, Cortes-Rodrigues, Santa-Rita pintor, Leal, Negreiros, Tots varen fundar la revista Orpheu Veritable manifest Futurista Portuguès.
Fernando Pessoa amb els seus escrits fa una reconfiguració de la societat, per generar un altre forma d’estudi polític, tant del Capitalisme Manchesteriano y plutòcrata, com del nou Sovietisme rus, una societat <<orgànica>>, neocorporativa, nacional comunista en un sentit nou, sota figures de les elits vinculades al entorn, a la figura heroica del Genius, Führer, Duce o Chefe. Pessoa es defineix un monarcònomo absolutista, única forma de estat per un organisme (idees del Darwinisme aplicades a la política) imperialista com Portugal, però Pessoa és un realpolitiker, i considera inevitable pel impacte del Il·luminisme i la Modernitat Burgesa, per això s’ha autodefineix com “absolutament antireaccionari” i es decanta per una forma republicana (con molta pena), com la més útil pel control conservador de les multituds. Perquè el Rei constitucional reina, però no governa, La monarquia pura era l’ideal per una nació imperial com Portugal.
Pessoa pensava que un nou estat hauria de tenir condicions bàsiques biològiques, per no alterar el determinisme Darwinista de la espècie, al millor estil de Haeckel (1834-1919, creador del terme ecologia): “les condicions biològiques per la renovació de la elit, seran la no intervenció del Estat en matèria biològica o demòtica”. Pessoa era en termes moderns, un aristòcrata i realista polític, antidemocràtic rabiós, antiliberal i anticomunista.
Però sense dubte el ideòleg mes influent de la Revolució Conservadora en els intel·lectuals catalans pel seu nacionalisme, l’idea de un regionalisme amb pes dintre de l’Estat descentralitzat i la seva pertinença al moviment felibre occità, és Charles Maurras (1868-1952), que ja em esmentat abans, el líder de L’Action Française un partit ultradretà, antirepublicà, antiromàntic, catòlic (Maurras no era catòlic per ser creien practicant, sinó pel control que exerceix la Iglesia sobre els seus fidels, és a dir per el control sobre les masses, una idea que compartia amb Eugeni D’Ors, que tampoc era un catòlic practicant, escriu Enric Jardí a la seva obra Eugeni d’Ors, Barcelona, Aymà, 1967, p. 337 “per a Ors, el catolicisme constituïa un factor d’unitat i de cohesió social”) i monàrquic absolutista, L’Action française.
Charles Maurras manifesta una clara critica al sentiment republicà, ales classes treballadores, que ell anomena nombres (no masses com Ortega, que sembla influenciat per S. Freud que a cunyà el terme en la seva obra La psicologia de la massa y el anàlisi del Jo, 1921), Maurras en el seu Dictionnaire Politique et Critique, comenta:
"Si la Monarchie ne peut pas accepter un programme “démocratique”, il n’est pourtant pas nécessaire qu’elle trove une aristocratie constituée le jour de son avénement. Le sort de l’aritocratie (entendons ce mot au sens le plus largue) depend aujourd’hui de la restauration monarchique, mais la restauration monarchique ne dépend à aucun degre de l’aristocratie". (Charles Maurras, Enquêle sur la monarchie, p. 139. Dintre el Dictionnaire Politique et Critique, p.93. Entrada Aristocratie).

I afegeix:
"La France n’est pas faite pour vivre en démocratie. Ni la France, ni aucun pays. La démocratie es un <<mensonge universel>> , le mot n’est pas de moi (il est de Pio IX). La démocratie est une maladie Politique" (Charles Maurras , La France est un gouvernement aristocratie, p. 94. Dintre el Dictionnaire Politique et Critique. Entrada Aristocratie).
Parla de una tornada al esperit de la Roma Clàssica, al directori d’un monarca envoltat d’una petita elit (aristòcrates i intel·lectuals), carrega contra el que ell creu que no és francès, amb un clar esperit xenòfob:
"Toutes les Républiques prospères ont éte governées par une aristocratie. Exemples clàssiques: Rome, Carthage, Venise, Gênes.(...) Et notre République n’a pas éte sans essayer de se conformer à la loi commune. Mais ses oligarchies dirigeantes ont éte antinationales y grand’ouvertes du côte de l’Etranger: Juifs, protestants, maçons, méteques..."(Charles Maurras, Action française, 17 mars 1914 [Criton]. Dintre el Ditionnaire Politique et Critique, p. 93. Entrada Aristocratie).
Eugeni d’Ors en el seu Glosari també parla sobre la limitació i selecció dels immigrants que arriben a Barcelona, encara que són immigrants de la resta d’España, que ell culpa de tots els mals que passen a Barcelona i el seu cinturó industrial :
"Insisteixo en que cal que Barcelona pugui exercir una selecció sobre la seva població immigranta.
Cal que Barcelona assoleixi el dret a exigir, en les gents que entren i solen restar en ella, certes condicions de instrucció, potser i tot certes condicions econòmiques: un mínimum de salut física, moral i social. El propòsit pot semblar antidemocràtic. – M’és indiferent" (Eugeni D’ors, Glosari 1908-1909. Defensa, 18/8/1909, p. 573).

Explica Eugeni d’Ors una anècdota que li va succeir visitant pobles petits allunyats de Barcelona amb uns amics, possiblement capa l’Aragó, es va trobar uns immigrants que anaven cap a Barcelona i varen parlar amb ells:

-“¿A dónde vais?” –els preguntàvem.
Responien:
-“A Barcelona. Dicen que allí va a haver trabajo para todo el mundo.”
Una veu–falsa–de que s’anava a empendre la Reforma urbana a Barcelona havia arribat fins allí.
I no era un home ni dos. Eren corrues d’homes. I a cada poble, i a cada camí... I ningú d’ells sabia llegir. I ningú d’ells sabia rentar-se. I ningú d’ells tenia un ofici determinat. I tots ells tenien una navaja, i, si no la tenien encara, l’adquiririen pel camí (Egeni D’ors, Glosari 1908-1909. Defensa, encara, 19/8/1909, p. 576).

El culpable sempre es el diferent i si a demés és analfabet possiblement delinquirà a la més mínima oportunitat.
Maurras és l’hereu de un conservadorisme francès més nacionalista i antisemita com el de Maurice Barrès (1862-1923), que podíem dir que és el pivot entre el conservadorisme del segle XIX i el segle XX, i Frederic Mistral (1830-1914), polític i escriptor ocità, fundador del felibritge. Mistral era un regionalista que promulgava un Estat descentralitzat, federal i que respectés totes les nacionalitats.
Barrès postulava que la sang i el destí són els que marquen a la elit que han de dirigir les masses i han de fer-ho dintre un estat totalitari:
"La elit dominant era per suposat un designi de la sang, la terra y dels morts. La aristocràcia de sang, doncs, estableix la escissió en el país. País democratitzat, país que baixa immediatament el nivell de la seva elit".

Barrès serà de vital importància en la transformació del vell conservadorisme francès i va influir també junt a Charles Maurras amb la nova dreta espanyola i catalana.
Charles Maurras vol restituir la monarquia a França perquè segons ell “ la grandària de França, aquest renaixement solament pot realitzar-se tinguem com intermediaris les tradicions, els valors i les institucions antigues”. La França ideal per Maurras és la medieval descentralitzada, corporativa i catòlica com abans de la Reforma de l’església catòlica.
Eugeni d’Ors té una actitud critica vers Charles Maurras; d’Ors que en 1910 havia escrit en el seu article La joventut italiana davant la revolució que: “som, els uns, tradicionalistes d’una tradició nacional concreta en sentit religiós aquí, en sentit pagà i civilista més enllà, com Charles Maurras i els seus”. Durant la Primera Guerra Mundial hi ha un refredament de la relació. Maurras va abordar la situació de Catalunya davant la Primera Guerra Mundial, a propòsit de les influències germanòfiles i francòfiles que s’hi enfrontaven. Maurras i Romain Rollant (1866-1944), descrivien dues influencies franceses rivals, entre els partidaris de la guerra contra Alemanya o partidaris de la neutralitat. Sentiments que també conviuen en d’Ors, marrusià en el pla estètic i pacifista a les antípodes de l’Action Française al principi de la guerra.
L’Action Française i els felibres lluitaren contra allò que denominaven <<germanofília>> a Catalunya que resultava de la influència de Romain Rolland o de la influència directe d’Eugeni d’Ors.
Maurras gaudia d’un gran prestigi entre els intel·lectuals catalans, tant per el que fa a la seva vessant literària i intel·lectual, com política. Va rebre nombroses visites a París de escriptors i gent de la cultura catalana, començant per l’historiador Ferran Soldevila (el 1929), i passant per Joan Estelrich, Josep Pla, o el poeta J.M. Junoy (el 1919). Pla al principi combrega amb les idees de Maurras, però al poc temps veu que les idees de Maurras podem ser perilloses per la causa catalana, per aquesta contradicció que hi ha en ell entre nacionalisme d’un Estat fort unitari i el federalisme regionalista.
Pla valora la tècnica renovadora del pensador francès, però se malfia de ell i del seu grup. Pla escriu un text parlant sobre el catalanisme i L’Action Française i diu:
"La proximitat de M. Maurras provocà el naixement del conservador intel·ligent".
La reacció conservadora s’explica, afegeix, com una conseqüència de: “l’agitació obrera mundial amb el triomf de la revolució Russa. Però matisa “com si la revolució fos només una cosa catastròfica, una cosa nova i no fos també, en realitat una ascensió”.
I defensa l’acció paral·lela d’obrerisme i nacionalista (no estatalista) com elements regeneracionistes. Ell i altres senten el nacionalisme i el romanticisme d’una manera vital i per això es malfia de L’Action Française perquè desconeix o nega el nacionalisme català (Josep Pla, El nacionalisme català i L’Action Français. Bulletí de les Joventuts Nacionalistes, gener de 1921,pp. 5-6. Aquestes joventuts eren de la Lliga regionalista).
Pla va ser reticent, com em dit, i contrari a la devoció que hi havia en alguns intel·lectuals catalans per Charles Maurras i el seu grup, Pla es mostra lúcid i crític amb aquest moviment. En el seu assaig La crisi de l’autoritat a Catalunya (anàlisi d’un estat d’esperit, publicat 1924 a Barcelona en La Revista de Catalunya, núm.1. (Reproduït a Josep Pla, Prosperitat i rauxa de Catalunya, Barcelona, ed. Destino, 1977,pp. 9-30). Sostén en la seva tesi que el nostre país, sense govern propi i mal governat des de Madrid, pateix una crisi costant d’autoritat que només amb Prat de la Riba s’havia remuntat en part, però la mancomunitat era un poder menor.
Pla afirma “La influència que L’Action Française ha tingut en certs sectors intel·lectual catalans seria un fenomen rar i absurd, però real”. Continua dient que molts escriptors catalans llegien la publicació maurrassiana perquè estant tips i farts, literalment saturats del desori, del caos imperant en el país i originat per la falta d’autoritat.
No podem oblidar que a Barcelona entre el 1917 i el 1923, va haver Juntes de Defensa militars, l’assemblea de parlamentaris, La campanya per l’Estatut, la vaga revolucionaria de 1917 que ni s’enterraven els morts, que va haver una filera d’assassinats del Sindicat Únic i del Sindicat Lliure, la repressió de Severiano Martínez Anido (1862-1938. Governador Militar de Barcelona des de 1920 a 1922, destituït per la brutalitat en la repressió de les organitzacions obreres), i dins el context general, la Revolució Russa. Pla mostrava amb una frase el desori criminal: “En el temps dels assassinats la vida a Catalunya era una esgarrifança continuada” i afegeix: “la lluita terrorista de classes, que a Barcelona féu federat, originà fatalment la dictadura militar (de Primo de Ribera), per tot plegat semblava que les idees de L’Action française era la solució. Sarcàsticament Pla deia: L’Action Française ha estat una segona joventut dels nostres intel·lectuals anarquistes, i encara afegia amb una ironia Hiperbolica:
“un adepte a L’action Française ho té tot resolt la qüestió religiosa. La qüestió social, la qüestió filosòfica, la qüestió política, el problema del art...”
El moviment de Mauras servia doncs de refugi, de referent inevitable davant el desori caòtic en el camp social i també polític. Al final del text Pla insisteix en la crítica a L’Action Française, recorda que el nacionalisme francès té una noció de nacionalisme diferent a la que tenen els catalans, perquè pels francesos el nacionalisme és d’Estat unitari. Acaba amb una frase lapidaria: “L’aplicació dels mètodes de L’Action Française a Catalunya seria un desastre”.
Per Pla al 1924 l’hora del grup de Maurras havia passat, per altre banda, no podia obviar que a Madrid, s’havien copiat molts dels programes centralistes de l’Estat Francès.
Altre crític a Maurras és J.V. Foix, el poeta i ideòleg del catalanisme durant la dècada dels vint i els trenta va intenta un acostament a Occitània, perquè com va declarar el 1977 Josep Carbonell i Gener (1897-1979), alter ego en el camp polític de Foix, amb el qual feia tàndem en la edició de Monitor, revista política que fou precedent de L’acció Catalana, “Es tractava de crear un coixí a la part Meridional a fi de preservar-nos de la ingerència forastera...” Pensa que tots els mals ens han vingut de França...”Els d’aquí en són una imitació”(Oriol Pi de Cabanyes, Josep Carbonell, de l’avantguarda a la política d’expansió. Serra d’or, núm. 212, 15/5/ 1977, pp. 315-318).
Oriol Pi de Cabanyes, diu referint-se tant a Carbonell com a Foix, redactors polítics, de la revista bàsicament dedicada a la política, que llegien a diari L’Action Française, la qual amb Le Jornal de Génève i The Times, els nodria doctrinalment i els ajudava a formar un ideari nacional català de gran volada o si més no, de grans ambicions.
Els afirmaven: “El nostre imperi contribuiria per ventura a la tendència actual d’establir una jeràrquica comunitat de nacions catòliques lliures sota la sobirania moral de Roma”. La idea de llatinitat també seduïa a Maurras. De 1921 a 1935 J.V. Foix glossà a fons i críticament la filosofia sobretot política, ben poc estètica de Maurras. El 1921, Foix polemitza amb Josep Pla arran d’un article que el periodista havia publicat sobre el nacionalisme i L’Action Française. Foix no creu com diu Pla que els conservadors es tornin intel·ligents gràcies a Maurras més ve al inrevés. Explica els fonaments ideològics del pensador francès, i afirma que alguns principis maurrassians són aplicables a qualsevol pàtria:
“ La freqüentació de Maurras acreix encara el seu patriotisme català, exalta el desig de grandesa i esplendor de la seva pàtria, Catalunya”. Retreu a Pla que signi a la premsa de Barcelona <<José Pla>> i, com aquest s’havia declarat romàntic li atzufa: “Un nacionalista romàntic, abans d’escriure en castellà, de signar en castellà en un periòdic barceloní destinat exclusivament a lectors catalans i gairebé es pot dir patriotes, demanaria al cel que les mans se li escapcessin en rodó” (J.V. Foix, El nacionalisme Català i L’Action Française, Monitor, núm.2, 1/2/1921, p. 10).
Foix afirma que no s’ha de cercar nacionalment parlant la doctrina de Charles Maurras, sinó Prat de la Riba, com peça cabdal del renaixement nacionalista català.
Foix coincideix amb Maurras en que: “Suprimint el catolicisme, la desorganització i descomposició del món llatí és imminent”. Foix pensa com el francès i tants altres intel·lectuals que l’església es ordre, cohesió i llatinitat (J.V. Foix, “Política nacional”, Mirador, núm. 7, 1/2/1922). Però Foix censura a Maurras, perquè defensa el Tractat dels Pirineus, per ell <<odiós>> i es plany que “entre dues monarquies enemigues, Catalunya la nostra pàtria ha estat un camp de duel sagnant”.
El 1923 té una polèmica amb el polític i escriptor Lluís Nicolau d’Olwer (1888-1961), sobre el dualisme nacionalista, discutí una qüestió terminològica en la qual Maurras, segons Foix tenia raó. I defensà la constitució de Catalunya en un Estat (J.V. Foix, “Nacionalismes”, Monitor, núm.8, 1/1/1923.p.1). En el article “El nom de <<República>> és bell i gloriós” contradiu a Maurras, perquè s’havia oposat al principi de llibertat, democràcia i República, mentre els catalans “En estat víctimes del absolutisme monàrquic” i afegeix: “Pertanyem a l’estol d’idealistes que creuen que la República és una moral” (J.V. Foix, ”El nom de <<República>> es bell i gloriós, La publicitat, 11/12/1931). Com veiem Foix, manté una actitud d’anada i tornada del maurrassianisme.
Al 1931 Foix blasma l’actitud de L’Action Française davant el règim republicà i el fet català i ho aprofitava per reproduir un article del provençalista Roger Barthe (1911-1981), que defensava la comunitat catalano-occitana i la nova Generalitat de Catalunya (J.v. Foix,” Migdia de França amb Catalunya”, La publicitat, 8/5/1931).
Sobre Maurras i el feixisme, Foix distingia entre “l’aristocratisme nacionalista, tradicionalista, monàrquic i reaccionari dels uns, i el plebeisme feixista, popular i futurista dels altres (J.V. Foix, ”Presències i referències: Maurras i el feixisme .La publicitat, 10/6/1934). En un text anterior Foix es planyia perquè L’Action Française idolatrava a Mussolini, al qual fins i tot varen dedicar una oda al “cèsar novell” i un altre article escriu:
“Maurras té raó des del punt de vista central de la seva ideologia, quan eleva la pàtria a la categoria de mite” (J.V. Foix, “Pàtria”, La publicitat, 9/6/1935).
Vinyet Panyella, a J.V. Foix:1918 i la idea de Catalunya, ja va subratllar que: “La lectura de Maurras i dels dirigents i escriptors d’Action Française constitueix una notable característica intel·lectual i generacional de l’època” Lectura, afegeix, que era complementaria a la del Glosari de Xenius.
Panyella ja es va donar com Foix admirava el sentit de pàtria de Maurras, tot i que no comprengués el nacionalisme català i valorava la seva condemna al Romanticisme que Catalunya fomentava en el folklore més kitsch (Vinyet Panyella, J.V. Foix i la idea catalana, Barcelona, Edicions 62, 1989, pp. 32-34 i 110-113). Ramon Planes, redactor de L’Amic de les Arts, a “Tres revistes sitgetanes” confirma que L’Action Francaise va ser llegit puntualment per molts intel·lectuals de Catalunya i que en la majoria dels casos, més que per simpatia amb les tesis que aquell diari defensava, per el gust de llegir una prosa vibrant, on la passió i la intel·ligència corrien pel seu text (Ramon Planes, “Tres revistes sitgetanes”, Serra d’Or, any III, núm. 7, juliol de 1961, pp. 8-11). L’interès de Maurras per Catalunya sorgeix a intervals irregulars, algunes vegades es trobava dividit entre la afinitat per la monarquia a Madrid i una simpatia vers el catalanisme. El gener de 1929 quan el Papa va prohibir que el clergat català s’impliqués en regionalisme, Maurras es va posar immediatament al costat dels catalans. Aquest posicionament, una mica temerari, que es podia catalogar de bogeria o d’una heroïcitat, doncs després de la condemna del Vaticà a Maurras i els seus en 1926, ja que afegia un motiu de discòrdia amb l’autoritat papal. Al mateix temps demostrava la importància que Maurras dona a les idees federalistes i lingüístiques. Maurras donava la raó a l’arquebisbe de Tarragona, mentre no la donava a Primo de Rivera. Va retre homenatge al catalanisme del qual havia seguit el seu progrés. Va parlar de la derrota perquè fa a les discrepàncies que oposaven a la corona de Espanya i a Catalunya i va fer un’ anàlisi de la situació. Els seus articles del 20 de gener i del 6 de febrer es van guanyar la antipatia del diari madrileny ABC. Aleshores, Maurras fen un exercici de funambulisme va tranquil·litzar l’opinió del diari argumentant el respecte per la Corona i pel directori de Primo de Rivera, mentre reafirmava el valor de les llibertats catalanes:
"Les Catalanistes [ont réussi], dans une très large mesure, à rendre à leur Province, qui avait gardé avec fierté sa vieille langue, le sentiment de son histoire et de son génie. Le catalanisme est devenu une force publique, le catalanisme est devenu une force politique". (Stéphane giocati, Les Catalunyes de Charles Maurras, p.62, del llibre Maurras a Catalunya: elements per a un debat, Edició a cura de Xavier Pla. Quaderns Crema, Assaig,2012).

Les idees de Maurras i L’Action Française varen calar en els intel·lectuals catalans, com em dit abans, aquest intel·lectuals que van veure la possibilitat de crear una república independent catalana dirigida per una minoria selecta de Intel·lectuals i tècnics, Maurras en canvi, va suggerir la possibilitat de tornar a instaurar el comtat de Barcelona, i que sigui un Rei absolut. Un regne de Catalunya, un punt de discrepància important, ja que els catalans estaven fars de monarquies. Maurras imaginava un regne de Catalunya que permetés resoldre els problemes de divisió interna i alhora proporcionar una sortida satisfactòria a la necessitat d’estabilitat política. Maurras matisa les seves preferències monàrquiques, en el pròleg de La fin de l’empire espagnol d’Amérique de Marius André (1868-1927. Poeta, traductor i diplomàtic provençal. Va traduir al francès a Ramon Llull, Góngora o Santiago Ruiñol El català de la Manxa. Va exercir de diplomàtic a Catalunya com cònsol. Va col·laborar a La veu de Catalunya i L’Action Française), Maurras afirma que la República s’adapta més alguns països que la monarquia:
Monarchie, République ne sont des moyens, comme la liberté ou l’autorité. Chacun vaut ce qu’il vaut pour donner aux peuples l’ordre, le pogrès, la justice, la prospérité ou la paix.

En quan profund republicanisme català ell prefereix, com ja em dit, un comtat de Barcelona transformat en una monarquia. Continua dient que els catalans influïts per ell:
"ont bien essayé de porter dans leur pays et jusq'aux pieds du trône quel-ques-unes de ces idées". Però la corona no va modificar res, ja que estava:
"livrée au libéralisme de droite qui est la plus courte et la plus sommairement autoritaire de toutes les doctrines".

Aquestes idees tampoc van calar:
"les partis du catalanisme agités, eux, par un mélange d'anarchisme socialiste sans frein et de libéro-socialisme également sans mesure".
Mentre Garibaldí i Mussolini:
"Ont su s'appuyer sur une dynastie, Macià, non. Que ses amis comprennent où pour eux se trouve l'avenir: Vive la République catalane!, ou le comte de Barcelone! Et vive le roi!". Durant la Guerra Civil, Maurras i Action Fraçaise, com tota la dreta i gairebé tot el catolicisme francès, va donar suport al cop d’Estat de Franco per anticomunisme. Les relacions d’Action Française amb Franco van començar al 1936. El 29 d’octubre d’aquell any, el general va escriure una carta en que agraïa a Maurras, Leon Daudet (1867-1942. Escriptor, fundador amb Charles Maurras, Henri Vaugeois i Maurice Pujo del diari L’Action Française) i Maurice Pujo (1872-1955. Periodista i polític) el seu suport. Per Maurras i els seus amics Franco representava una defensa contra el comunisme, però també un germà llatí que podria arribar a ser útil per oposar-se a l’hegemonia alemanya a Europa. El 1938, el cap del moviment reialista francès va oferir a Franco un exemplar del seu pamflet Devant l’Allemagne éternelle, amb una dedicatòria que recordava “la seule base de la latinité, c’est la catholicité”. El 1939 li va escriure perquè Espanya intentés dissuadir “l’Italie Catholique d’une alliance impie contre le France catholique”.
El 8 de maig de 1938, Maurras va donar suport explícitament a la dictadura militar instaurada per Franco, encara que abolís totes les particularitats de Catalunya amb les quals en principi declarava tenir lligams.
L’afinitat de Maurras amb Catalunya fou primer felibrenca i provençal. Va conservar i cultivar aquest matís al llarg de la seva vida, a través del record fidel de Mistral i de Maurice André els seus dos intercessors francesos per Catalunya. Llavors sense esborrar aquest primer matís, constituït per la estima per la llengua i la cultura catalanes, Maurras va tractar a Catalunya d’una manera més política en els seus articles, i des d’un punt de vista nacionalista francès, amb totes les conseqüències del realisme polític i de ser proselitisme reialista.
Diversos felibres maurrassians (en un sentit molt ample) es van interessar particularment per la história i els poetes catalans, com el llenguadocià Jean Lesaffre (1907-1975). Els inicis d’Action Française, en canvi Maurras va haver d’integrar aquest matís en el seu esquema polític, la seva representació d’Espanya i les relacions francoespanyoles que imaginava. Aquesta tensió o contradicció va perdurar fins a la fi dels seus dies, i va mostrar de una banda, un felibre sensible al geni català i, d’altra, un monàrquic francès que volia ser solidari amb els monàrquics espanyols i, fins i tot amb el règim que oprimia i intentava <<castellanitzar>> Catalunya, el del dictador Franco. Malgrat aquesta contradicció constatem la temptativa de Maurras per comprendre Catalunya, també en el aspecte polític que no eren necessàriament acceptables des del punt de vista català. Des de la perspectiva de les histories de les idees, no hi ha dubte que el lligam entre Maurras i Catalunya permet verificar la dimensió internacional del pensament maurrassià, en el àmbit mediterrani llatí, de l’estètica i de la geopolítica, però també en l’aspecte més especulatiu de la <<monarquia federativa>> que es proposava com a possible model per altres Estats a part de França.
Las raresa de les evolucions literàries i culturals de Catalunya en Maurras donen la imatge d’una trobada apunt d’efectuar-se: la importància de la presència de les idees maurrassianes a Catalunya i el seu impacte estètic va més enllà de l’acció conscient del seu inspirador, es adir la presència de Catalunya en la vida i obra de Maurras és molt més reduïda que la influències que la seva obra escrita (literària o periodística) va saber despertar. El catalanisme i la literatura catalana de la primera meitat del segle xx no es poden comprendre sí no es passa per la clau maurrassiana.
Com ja havíem comentat abans, la revolució conservadora també es va concebre com un segon renaixement, com un impuls de las humanitats en hores baixes per els avanços de les ciències que des de S .XIX s’ha anaven produint, i que provocà, que tot es convertí en ciència inclús la literatura i les humanitats.
El Professor Antoni Martí Monterde en la introducció al assaig de Ernest Robert Curtius Crisi de l’humanisme, comenta:
"La crisi de l’humanisme i la necessitat d’un nou humanisme conflueixen en Curtius, amb la noblesa d’ esperit per constituir la base a partir de la qual possibilitar aquest aclariment europeu. Però sempre amb una prioritat que ja havia exposat en 1918, amb la mateixa contundència que ho farà en 1932: el vincle entre l’ensenyament de la tradició clàssica i la constitució de las elits culturals" (Ernest Robert Curtius, Crisi de L’humanisme. Edició i introducció a cura d’Antoni Martí Monterde. Ed. edicions de la ela geminada, p.40). Joan Estelrich (1896-1958) en la seva obra Fènix o l’esperit de renaixença, escriu sobre els problemes que viu les humanitats i agafant l’idea de Curtius que s’ha de tornar a l’esperit clàssic de grecs i romans i aprendre les seves llengües a l’escola, i deixar de banda tan esperit científic per tot:
"Més filologia clàssica, no sols entre els nostres homes de ploma i els nostres universitaris, també, en els nostres enginyers i homes d’empresa i presa (...) Pedagogia humanista. Menys coneixements detallats i més educació completa; menys ciència concreta i més seny de conjunt; menys cultura acaramullada i més formació viscuda": (Joan Estelrich, Fènix o l’esperit de renaixença, entrada Humanisme, pp. 175-176). És necessari segons Estelrich que els intel·lectuals siguin referencia per el poble, per les masses, que aquest intel·lectuals liderin una societat nova, que en el cas de Catalunya seria independent del Espanya, més reaccionaria amb el tema del idioma i més enrederida culturalment en vers Catalunya, que per la seva proximitat amb França i amb més lligants culturals amb París, que no pas amb Madrid.
"La força de la personalitat radica en aquesta relació, a través de l’individu, d’una puixança col·lectiva. Així, la funció dels homes representatius, es de revelar al poble la seva valor. Ells marquen a la col·lectivitat el que és i el que pot ésser. Són els grans inspirats, i la inspiració és comunicable. La inspiració de Rubió i Ors, ha estat de tots els poetes de Catalunya durant un segle; la inspiració de Prat de la Riba ha esdevingut la de tots els catalans històrics; la de Marian Aguiló ha estat la de tots els reconstructors del llenguatge... Tota Catalunya s’ha encomanat aquesta inspiracions; i elles han presidit i presideixen la nostra vida d’avui. Disposem avui de la inspiració – que és la força – de aquests homes. Per ella vivim dies novells" (Joan Estelrich, Fènix o esperit de renaixença, pp. 172- 173).
Joan Estelrich, fa una crida en la seva obra Fènix a la moderació, però no exempta de coratge; fermesa per no perdre’s amb il·lusions, per no corra més del compte. Comprometre’ns amb la causa catalana, crear una nova realitat a Catalunya, una nova renaixença que ha de traduir-se en un Estat propi, on una vegada mutatis mutandis, s’ha estableixi una direcció de la República Catalana per una elit d’intel·lectuals.
Actuar com un tot:
"que l’anima i l’esperit, que tot l’ésser interior entri de cop en acció. Virilitat i maduresa. Consciència intel·lectual aguditzada; consciència social practicada. De tot això jo en dic: humanisme. Podeu dir-ne també revolució conservadora. El seu objectiu, en tots els pobles com el nostre: obtenir una nova realitat catalana a la qual pugui participar tot el conjunt de Catalunya.
He sostingut, de molt anys ençà, que tota renaixença, i per tant la nostra nacional. Ha de traduir-se, si vol ésser completa, en humanisme, I he assenyalat al nostre ressorgiment el deure de cooperar a aixecar una gran època, lluitant contra els perills desintegradors de la cultura, contra focs combinats de la barbàrie i la decadència" (Joan Estelrich, Fènix o esperit de renaixença, p. 174).
Uns anys abans Joan Creixell en el seu article de 1922 a la Publicitat titulat Divagacions sobre l’esperit Germànic, escriu sobre els canvis que es podrien produir a Europa i per tant a Catalunya com la més europea de les regions ibèriques, arran de aquest corrent humanista-conservador:
"Jo sóc optimista respecte d’Alemanya, i ho sóc també respecte de la nostra petita Catalunya. Crec que la crisi actual obrirà una nova època.
Uns i altres (guarden totes les proporcions), ens comencem de convèncer que el temps amb què arriba a una maduresa intel·lectual és molt més lent del que ens pensàvem i que ni un bon exèrcit, ni una hàbil presentació externa de les pròpies produccions, poden accelerar-lo. Uns i altres han de veure el desengany i treure’n la lliçó que ens porti al veritable camí de la nostra maduresa". (Joan Creixell, Divagacions sobre l’esperit Germànic, a La Publicitat, 2/11/1922).
No podem discutir que va haver tant a Europa com aquí a casa nostra una generació nascuda en últim quart del segle XIX i primers del XX amb una capacitat intel·lectual i un esperit crític superior, però tampoc podem obviar que aquest pensaments ultra conservadors van portar a Adolf Hitler i als nazi al govern d’Alemanya en 1933, a Benito Mussolini i els camises negres al govern d’Itàlia en 1922, Antonio de Oliveira Salazar al govern de Portugal en una dictadura de més de quaranta anys, el govern col·laboracionista de Vichy a França (cop d’Estat del mariscal Pétain 1940) en els anys de la ocupació nazi o la dictadura de Francisco Franco de quasi quaranta anys, que va arribar al poder desprès de una revolta contra un govern democràtic i republicà. Molts dels intel·lectuals varen secundar la revolta del general Franco, esperant potser com deia Curtius un <<Restabliment de la raó>>, i va ser el començament d´una persecució de tot allò català: llengua, cultura, tradició, fins i tot es van castellanitzar cognoms. Les esperances d’un estat català independent, on un nou humanisme triomfés, es va esbandir. Malgrat totes les persecucions de la cultura i la llengua catalana, encara va haver intel·lectuals catalans que varen donar suport al Règim de Franco, com Joan Estelrich, (que va dirigir la Fundació Bernat Metge –1923-1958– de la mà de Francesc Cambó i va acabar de delegat de l’Espanya dictatorial a la UNESCO) o Eugeni d’Ors, entre altres, o com Josep Pla que als últims dies de la Guerra Civil escriu en un article en castellà a La Vanguardia, “De San Sebastián a Barcelona” amb subtítol “¡Catalanes! ¡No olvidemos la lección terrible!” On comença el article dient:
”Durante estos últimos meses, hemos tenido el honor de vivir en la España del General Franco” continua:(...) “ Hemos tenido asimismo el alto honor de llegar a Barcelona inmediatamente después de la entrada en ella de las gloriosas tropas nacionales”.
Més en davant diu:
“ Nosotros creemos que el pueblo catalán está hoy muy curado de criminales il·lusiones, de pedanterías insuportables, de personajes que se llamaban honorables y han resultado unos simples criminales, de humanitarismos fáciles que chorrean sangre, de fantasias aparentemente inecuas y de efectos catastróficos, imponentes, mortales. Afirma que el poble català està arruïnat".
i continua:
“ Tiene ante sí la labor inmensa de rehacerse a sí mismo, de elevar su tono, para rehacer y elevar el tono de España. Termina dient: El pueblo catalán ha de jurarse a sí mismo no olvidar jamás los nombres de sus falsos pastores, los efectos de las doctrinas que han infundido y le han resquebrajado, los tremendos sufrimientos morales y materiales que con sádica perversidad se han proyectado sobre este pueblo noble y desgraciado”( Josep Pla, La Vanguardia,” De San Sebastián a Barcelona, 29/1/1939, p.3. Firmat amb pseudònim X.X.)
De fet varen ser més que el que caldrien els que se van posar al costat del Règim, demostrant que més que la cultura o la llegua catalana el que de veritat importava era ser elit separada de la massa i sí és amb poder millor.

BIBLIOGRAFIA:

Ernest Robert Curtius, Crisis de l’humanisme, Edició i introducció a cura d’Antoni Martí Monterde. Traducció de Marc Jiménez Buzzi . ISBN: 978-84-938587-8-0

Maurras a Catalunya: Elements per a un debat, Edició a cura de Xavier Pla, Quaders crema, Assaig, 2012. ISBN: 978-84-7727-540-4

Fernando Pessoa, Política i profecia, Traducció i critica Nicolas González Varela, Edició propietat de Montesinos, Ediciones de intervenció cultural ,2013. ISBN: 978-84-15216-54-4

Charles Maurras, fragments del Dictionnaire politique et critique, establi par les soins de Pierre Chardon, tome premier, Académi-Etat. París, Artheme fayard et C, Editeurs.