La Rosa de Foc (Barcelona 1893-1909)

Las palabras son mi vida
Índex:



1. Punt de partida i objectiu final...............................................................2

2. Introducció.............................................................................................2

3. L’atemptat al general Martínez Campos i les bombes del Liceu...........3

4. El moviment anarquista a partir de 1894...............................................7

5. Atemptat del carrer Canvis Nous...........................................................7

6. Reacció de la premsa i l’opinió pública una vegada coneguda la sentencia.....................................................................................................12

7. Atemptar contra Cánovas del Castillo....................................................13

8. Atemptat contra Narciso Portas..............................................................13

9. Continuen els alliberaments de presos....................................................14

10. Campanya per la revisió del Procés de Montjuïc..................................14

11. Inicis del segle XX.................................................................................17

12. L’estat de guerra en la Barcelona de 1902.............................................18

13. Atemptat a Antoni Maura......................................................................19

14. Atemptat de Mateu Morral a Alfons XIII..............................................20

15. Fundació Solidaritat Obrera...................................................................22

16. La Setmana Tràgica................................................................................24

17. Conclusió................................................................................................27

Apendix........................................................................................................29

Bibliografia...................................................................................................30





















1. Punt de partida i objectiu final.



En la últimes dècades del segle XIX, a Europa es produeix un augment dels moviments anarquistes i de les seves accions reivindicatives, utilitzant actes de caràcter polític més “pacífics” com les vagues i estan en un pla més legalista els anomenats anarco-col·lectivistes, i els partidaris accions més violentes com els atemptats, es a dir, idees anarco-comunistes de Kropotkin i Malatesta,[1]‒encara que aquest últim va evolucionar cap a unes posicions intermèdies denominades anarquia sense adjectius, on a Catalunya, Tarrida del Mámol[2] era el màxim exponent de aquestes idees‒. Catalunya no va ser cap excepció i en aquest àmbit geogràfic és on centraré el meu treball.

El meu punt de partida serà a partir de l’atemptat de Paulí Pallàs i Latorre al general Martínez Campos a Barcelona, el 24 de setembre de 1893, fins arribar a la setmana del 26 de juliol al 2 d’agost de 1909, la Setmana Tràgica. Denominació de la burgesia catalana de aquesta setmana, ja que la classe treballadora la va bateja com “ la revolució de juliol” o “Setmana Gloriosa”[3].

En el present treball pretenc analitzar algunes circumstancies que varen fer que els obrers de les principals ciutats del cinturó de Barcelona i la mateixa Barcelona es revoltessin contra el poder en aquesta setmana de l’estiu de 1909.

També vull analitzar el pes que va tenir la premsa i la literatura en aquest moviments obrers de caràcter anarquistes, i la ocupació del espai públic per aquestes publicacions.



2. Introducció.



Al segle XIX quan va arrelar l’anarquisme a Espanya, existia una divisió que tendim a oblidar, la frontera entre l’oralitat i l’escriptura. L’escriptura marcava una diferencia de classe: hi havia una escletxa entre els illetrats i els lletrats, entre els parlants i els escrivents. No dominar la lectura i la escriptura era percebut per les classes treballadores com una mancança, homes i dones anarquistes van batallar per omplir aquest buit partint moltes vagades de una d’una formació acadèmica mediocre i bàsica o a través de ser autodidacte. Alguns anarquistes sabien llegir i escriure, però el seu món era l’oral, per això donaven tanta importància a la paraula escrita com a llavor de rebel·lió, que si s’estenia, podia acabar amb l’opressió[4].

Paral·lelament aquest moviment més de caràcter cultural envers els obrers, va sorgir una corrent més conflictiva disposada a qualsevol cosa per aconseguir l'objectiu d'una societat més justa i més igualitària. Per poder entendre el perquè de aquesta conflictivitat, cal veure com era la societat d’aquells anys. Hi havia grans desigualtats entre els treballadors i les classes benestants. La burgesia vivia una vida fàcil, alegre i fins i tot, frívola, el màxim exponent de aquesta pompositat era el Liceu, on les classes benestants feien gala d’un luxe molt allunya de la majoria de la població. Els obrers eren molt pobres, i tenien, com hem dit abans, una taxa de analfabetisme molt alta, el que vol dir que tenien molt poques possibilitats de prosperar. A més, la majoria havien de viure amuntegats en habitacles insalubres, on vivien a vegades varies famílies plegades en un espai petit, un espai on se feia tota la vida: cuinar, menjar, rentar-se dormir, etc. Els nens començaven a treballar entre els vuit i els deu anys, i l’esperança de vida era molt baixa.



3. L’atemptat al general Martínez Campos i les bombes del Liceu.



En 1892 va haver a Jerez de la Frontera una revolta, més de quatre mil camperols van prendre la ciutat al crit “Viva la anarquia”, eren un grup de somiadors que pretenien canviar el món i vèncer als senyors de Jerez, que vivien allunyats de les seves terres, sense veure-les ni tan sols, mentre ells, que les llauraven es morien de gana. Volien canviar el món amb pals i falçs. Van ser represaliats brutalment, quatre van ser condemnats a mort, divuit a cadena perpètua i altres penes.

A Barcelona, el 24 de setembre 1893, al voltant de les dotze del mig dia, amb motiu de una desfilada militar a la Gran Via, Paulí Pallàs ‒un litògraf anarquista‒,va llançar dues bomba contra el general Martínez Campos (un dels autors de la restauració monàrquica després de la I República Espanyola), va haver-hi un mort (un Guardia Civil) i setze ferits de poca consideració. El gest de Pallàs, segons ell va dir, va ser en represàlia per les execucions de Jerez. També, va dir, que la seva motivació principal per matar al general Martínez Campos, va ser: que després de las repressions que el general havia protagonitzat a Catalunya, després de que ell fos un dels que va derrocar la República en un cop d’Estat en 1874, la tornada a Catalunya com capità general significava un desafiament al poble català, desafiament que ell com català havia acceptat i repel·lit aquesta acció tal com creia que es mereixia.

Pallàs va ser afusellat el dia 6 d’octubre del mateix any, es a dir, dotze dies després de l’atemptat. Abans de mori va exclamar:” La venjança serà terrible!”[5]

Executat Pallàs, altre anarquista, Santiago Salvador, va voler venjar la mort d’aquest llançant des de el cinquè pis al pati de butaques del Teatre del Liceu, temple de la burgesia catalana, dues bombes “Orsini”, només va esclatar una, ho va fer el 7 de novembre del mateix any 93 a les 22.45 aproximadament. Va haver-hi vint morts i una trentena de ferits . El 21 de Novembre de 1894, Salvador era executat a Garrot vil, en una execució pública al Pati de Corders de la presó del carrer Reina Amàlia de Barcelona‒ avui dia plaça de Josep Mª. Folch i Torres.

El mateix any 94, al maig, i malgrat haver-se declarat autor únic de l’atemptat del Liceu en Santiago Salvador, van ser afusellats a Montjuïc altres sis anarquistes, del vint-i set que hi havien està encausats pel fets del Liceu, i altres tres foren condemnats a cadena perpetua i van ser enviats a complir-la a la presó del castell de Ceuta, al monte Hacho.

Tota aquesta concatenació de fets era el més habitual en els anys del nostre estudi, hi havia una acció-reacció, és ben cert que la reacció de l’autoritat a acostumava a ser arbitraria i aleatòria, es a dir, que detenien gent pel fer de tenir idees anarquistes o ni tan sols això, per ser obrers. Detinguts que confessaven sota tortures terribles i eren condemnats a mort o a penes de presó sent, la majoria, completament innocents.

Entrant més profundament en aquestes dos figures d’en Pallàs i en Salvador, sabem que Pallàs va néixer a Cambrils, Tarragona al 1862, i com hem dit abans era de professió litògraf i caixista ‒per ser una professió molt lligada al anarquisme, per exemple el dramaturg Felip Cortiella també ho va ser‒, que entre finals de la dècada dels vuitanta i principis dels noranta va viure amb la seva família a l’Argentina, allà va conèixer a Enrrico Malatesta i, també va estar un breu període de temps a São Paulo, Brasil. En 1892 torna a Barcelona, a Sants. Que comença a relacionar-se amb l’entorn del diari anarquista sabadellenc Ravachol.[6] La seva tornada a Barcelona des de l’Amèrica del Sud va coincidir amb la de altre anarquista famós, Francesco Momo, qui moriria a Sant Martí de Provençals per l’esclat d’una bomba Orsini, que ell estava fabricant, al març de 1893. A ell se li atribueix la fabricació de les bombes utilitzades per Pallàs i Salvador.

Quan van practicar el registre a casa de Pallàs van trobar exemplars de varis diaris anarquistes, com El Productor[7] de Barcelona, La Révolte,[8]El Setmanari anarquista valencià La Controversia,[9] i un exemplar de La Conquista del Pan de Kropotkin, possiblement editat a València. També se li va trobar una litografia dels Màrtirs de Chicago[10].

Pallàs va ser detingut al mateix instant de cometre l’atemptat, perquè no va ni intentar fugir. La seva acció va tenir repercussió internacional, aconseguint la seva figura estatus de màrtir. Es van fer col·lectes entre els obrers per ajudar a la seva família.

Els medis propagandístics anarquistes estatals van concedir en recolzar l’acte, a excepció de La Tramuntana[11] de Llunas, que malgrat recollir diners per la família de Pallàs, va denunciar la estratègia utilitzada per l’anarquista, com contraria als interessos de la causa llibertaria. Això sí, va condemnar l’execució des de el diari.

Després de l’atemptat es va iniciar l’habitual campanya de repressió, clausurant diferents publicacions, locals anarquistes i perseguint els seus integrants. La mateixa nit de l’atemptat es va fer una batuda contra tot l’anarquisme conegut, el que va comportar la detenció de personalitats de totes les tendències anarquistes.

El judici de Pallàs fos ràpid i la condemna a mort es va marcat pel 6 d’octubre del mateix any 93, dotze dies després de l’atemptat, com ja havíem dit més amunt, tot en un temps record, que sembla més un linxament. Pallàs tenia 31 anys quan va morir. Va deixar dona i tres fills.

De Santiago salvador i Franch sabem que va néixer a Castellseràs (Terol), un poble de la franja aragonesa, en 1865. Sabem, com hem dit abans, que va llançar dues bombes “Orsini” mentre es representava la Opera Guillem Tell, de Rossini. La unitat entre els anarquistes no va ser la mateixa que en l’atemptat de setembre contra Martínez Campos, ja que entre les víctimes hi havia menors y persones que malgrat la seva condició de classe burgesa no tenien gaire significació. És ben cert que una part important si que el va defensar, perquè es va veure com un cop de una classe, la obrera, contra altre classe, la burgesa. Però en general no era un tipus d’atemptat que agradés a la majoria d’anarquistes d’aquella època a Catalunya.

És possible Salvador i Pallàs es coneguessin, si va ser així, va ser quan Salvador va estar vivint i treballant de cambrer a l’any 92 en Hostafrancs, barri limítrof amb Sants que és on vivia el de Cambrils. Hi ha fons que sostenen que es coneixien de que tots dos formaren part del grup anarquista “Benvenuto Salut”[12] amb Manel Archs Solanelles i Pere Marbá o el destacat anarquista argentí Alfredo Baccherini Santini. El del grup anarquista, sembla més una invenció policial, per justificar les altres detencions pel cas i els posteriors afusellaments i condemnes a presó.

Santiago Salvador, va arribar de València tres dies després de l’atemptat de la Gran Via. Els motius de la seva arribada a Barcelona encara avui no són gaire clars, no es pot descartar que vingués clarament per venjar a Pallàs, o que ho fes per venjar-se de les tortures sofertes feia poc temps per una sèrie de detencions.

Salvador va fugir del Liceu sense dificultats, per l’enrenou que hi havia a la capital catalana, va marxar al seu poble natal per Tortosa i Gandesa. L’Estat de setge es va decretar a Barcelona 10 de novembre, es varen suspendre les “garanties constitucionals”‒si es que hi havia gaires‒ i una ferotge repressió colpejarà el moviment anarquista català ‒hi va haver més de quatre-centes detencions . L’atemptat en principi va ser atribuït a l’anarquista Josep Codina, i després a Mariano Cerezuela, tots dos seran executats a Montjuïc el 21 de maig del 94, junt a Manuel Archs, Josep Sabat, Josep Bernat i Jaume Sogas. El 1 de gener del mateix 94 va ser detingut a Saragossa Santiago Salvador, quan va veure que ho capturaven, va cridar: “soy anarquista, mueran los burgueses, viva la anarquía”[13], i es va intentar suïcidar primer amb un tret al ventre i després amb verí que tenia sota el coixí, però la Guardia Civil li va agafa la ma i no va poder fer-ho. Des de un primer moment es va confessar autor material del fets, com hem dit abans. Dins la presó de Barcelona va simular que es convertia a la religió catòlica, convertit pel jesuïta Governa ‒va empaperar tota la seva cel·la de imatges de sants, cristos i verges‒, va llegir escriptors catòlics con Balmes, entre altres, amb aquesta maniobra, va aconseguir que grups integristes catòlics catalans ho protegissin i així es va lliurar de les tortures i va poder tenir certs privilegis, però en fer-li confirmada la pena de mort el 20 de novembre 1894, que havia estat dictada l’11 de juliol del mateix any, reafirmà públicament el seu anarquisme. Va morir cridant “ Visca la revolució Social!” i cantant el himne anarquista. Va mori als 29 anys i va deixar dona i una filla.

Al poc temps de la mort de salvador la seva dona, l’Antonia Colom, es va traslladar a l’Argentina i va anar a viure amb l’anarquista italià Alfredo Baccherini, un dels anarquistes detingut en el procés de Salvador i expulsat poc després d’Espanya, a qui la policia havia acusat de ser un dels fundadors i caps del suposat grup d’acció anomenat “Benvenuto Salut”, com hem dit més amunt.

El desembre de 1894 van acabar de sortir de la presó les poques desenes de presos anarquistes que quedaven des de les detencions fetes des l’any anterior, que en total gairebé van ser cinc-centes com ja havíem comentat abans.



4. El moviment anarquista a partir de 1894



Després de tots aquest processos, execucions i detencions hi havia una espècie de calma a la zona de Barcelona, amb la premsa anarquista totalment prohibida i silenciada, amb una premsa republicana de totes les tendències arreu de l’Estat espanyol que no es van atrevir a mostrar de manera ferma, cap protesta per aquelles detencions indiscriminades o per les execucions del 21 de maig dels sis anarquistes amb proves més que dubtoses.

Entre 1894-95, el moviment anarquista i sindicalista català semblava desaparegut, inclús les autoritats pensaven que pràcticament havien acabat amb l’anarquisme radical a Catalunya.

Als finals de 1894, Francesc Pi i Maragall impulsava un nou programa en el PRDF (Partit Republicà Democràtic Federal), amb propostes més esquerranes afavorint el cooperativisme agrari a través del repartiment de terres o de millorar les condicions laborals com la jornada de vuit hores, amb la finalitat d’atraure més a les classes treballadores. No obstant això, els sindicats catalans, de majoria anarquista, van seguir majoritàriament sense confiar gaire en els polítics encara que fossin “esquerrans”, centrant-se en fer sortir el moviment de la semiclandestinitat en que hi era.

Poc a poc anaven sortint un altre cop algunes publicacions anarquistes , encara que en un llenguatge més moderat que abans dels atemptats, per causa de la prohibicions, alguns sindicats també anaven reprenen de mica en mica la seva activitat. El març de 1896 va sortir El Ariete Anarquista un altre revista anarco-comunista promocionada principalment per el grup de Gràcia, Victor Hugas i Lluís Mas ‒aquest últim serà un dels condemnats a mort i executat per l’atemptat dels Cavis Nous‒ un del seus promotors, però amb col·laboracions d’anarquistes d’altres tendències com: Teresa Claramunt entre altres, ja que en aquells moments els anarquistes de totes les tendències feien front comú per ressorgir. La revista però, només va durà dos números, va ser prohibida aquell mateix més de març.



5. Atemptat del carrer Canvis Nous.



El que es va conèixer com “l’atempta dels Canvis Nous” va ser el darrer del tres grans atacs anarquistes que hi va haver a Barcelona entre 1893 i el 1896. Tot i que no sembla que estiguessin pensat així, van atacar els tres grans “enemics” de l’anarquisme: l’Exercit ‒atemptat contra el general Martínez Campos‒, la burgesia ‒ l’atemptat del Liceu‒ i contra l’Església ‒Canvis Nous. No varen ser els únics atemptats que es varen produir a Barcelona finisecular. Entre els anys 1884 i el 1900 van esclatar una seixantena d’artefactes, que van produir 38 morts.

Anem ha veure els fets i las claus del que va estar l’últim gran atempta del segle XIX a Barcelona.

El diumenge 7 de juny de 1896, dia del Corpus, al carrer dels Canvis Nous es va produir un atemptat contra la processó que sortia de l’església de Santa Maria del Mar. Al pas de la processó per el carrer del Canvis un artefacte ‒ possiblement una bomba Orsini carregada amb dinamita i amb metxa‒ va ser llançat per la part final de la comitiva, on anava el capità general de Catalunya Eulogi Despujol Dusay, als voltants de les nou de la nit. Com que va a començar a ploure el capità general que portava el penó, l’estàndard de la processó, va accelerar el pas i quan ja estava entrant a l’església ell i la primera fila de la processó, a la par de darrera es va sentir la explosió. Van morir dotze persones i una seixantena varen resultar ferides, entre els morts hi havia nens, tots de classe humil, doncs la processó més pomposa es va fer tres dies abans a la catedral de Barcelona. L’atemptat fou atribuït per les autoritats a elements anarquistes que van ser blanc de totes les ires. La premsa va aclamar demanant contundència de les autoritats. Inclús periòdics com La Tramuntana de Llunas, o el Diluvio[14] van criticar durament l’atemptat. Tot i que no se va saber-se mai qui va ser l’autor, la policia va dur a terme un munt de detencions entre els col·lectius anarquistes i també, encara que no tantes, entre els lliure pensadors i els republicans. Es van clausurar gairebé tots els centres obrers i els periòdics anarquistes. Es van arrestar 558 persones ‒ registrades, però es creu que va arriba al miller‒ entre elles 15 dones.[15] Hi havia destacades personalitats del moviment anarquista entre els presos com: Anselmo Lorezo ‒director i redactor del El Productor‒[16], Tarrida del Mármol, Teresa Claramunt, Federico Urales (Joan Montseny) i Josep Llunas; també van detenir al republicà Pere Coromines, advocat i periodista, que en principi també era un dels inclosos en la pena de mort ‒després li va ser canviada per vuit anys de presó, i la absolució en el recurs del Suprem‒ i que va ser un del que després va escriure més sobre el fets. Quan va arribar la II República i la restitució de la Generalitat, va se anomenat Conseller de Justícia de la Generalitat i va intentar que es revisés el judici i tot el Procés de Montjuïc, no ho va aconseguir.

Alguns dels presos els van portar des de altres indrets de fora de Barcelona a peu fins al Castell de Montjuïc, que és on van anar la majoria dels detinguts. Les condicions de la presó van se ignominioses, es trobaven atapeïts en els calabossos bruts, humits, plens de rates i mosques, amb els “llits” plens de polls. Davant la impossibilitat de trobar els autèntics responsables de l’atemptat, algú va decidir que calia fer un relat dels fets i senyalar uns culpables. Per fer possible aquest relat, van arrencar les confessions i las delacions necessàries mitjançant tortures terribles; a partir del 4 d’agost van començar la pràctica regular de les tortures. De aquestes tortures van sortir 87 encausat que anirien a un Consell de Guerra ‒que es va fer entre el dia 10 i el 15 de desembre de 1896‒, com autor materials o col·laboradors. El procés es va tancar amb cinc penes de mort per considerats autors directes ‒Tomas Ascheri, Lluís Mas, Antoni Nogués, Josep Molas i Joan Alsina‒ i penes de presó per altres 62 encausats, d’aquestes una vintena de cadenes perpetues. També es van produir 194 desterrats i 8 expulsions d’estrangers.

La majoria d’acusats van denunciar que tot ho havien confessat sota tortures i van donar detalls de les mateixes durant el judici. També Lluís Mas i Tomás Ascheri van declarar que les recol·lectes que és feien al Centre de Carreters eren per propaganda i caixa de resistència, no per bombes.

Existeixen sospites que aquest atemptat, absolutament indiscriminat, fou provocat per infiltrats policials amb l’objectiu de condemnar a la il·legalitat al anarquisme i començar la major de les repressions contra aquest. En aquells anys, els anarquistes estaven dividits i existien nombrosos corpuscles que desconfiaven de l’acció col·lectiva, van intentar l’acció per l’acció esperant que aquesta provoques un aixecament generalitzat que per suposat no va arribar. Impacients amb els canvis socials que no arribaven i sobrevalorant el efecte de la política per mitja de la dinamita, els àcrates, es van allunyar de la militància en organitzacions. Se sap que molts de aquest grups, tant a Espanya, com a Europa o els Estats Units, estaven infiltrats per agents policials, dons la seva pròpia naturalesa ho afavoria en reclutar alguns dels seus integrants de la delinqüència. En el fons molts dels anarquistes contraris a la violència tenien raó: la infiltració policial era constant i cada vegada es sumaven a la causa més provocadors, que en la seva majoria eren simple delinqüents.

El relat policial de com es va cometre l’atemptat va se aquest: El dia 4 de juny de 1896, coincidint amb la processó del Corpus de la catedral ‒és adir, tres dies abans del atemptat de Santa Maria del Mar‒ la policia anunciava que havia trobat dos bombes abandonades entre les escombraries al carrer Fivaller (avui Segovia) prop de la plaça Reial. Aquella era la primera noticia de bombes a Barcelona després de quasi dos anys de calma total i el més curiós es que les bombes estaven col·locades en una posició que era molt fàcil de veure-les i tampoc se tenia el perquè havien sigut abandonades allà. El dia 6 de juny la policia va detenir cinc persones com sospitosos d’haver abandonat les bombes allà. El motiu de les ràpides detencions va ser simplement perquè aquests eren alguns dels personatges que la policia sabia que acudien a les reunions anarquistes del Centre de Carreters i en algunes cerveseries, entre les que n’hi havia una que pertanyia al únic republicà detingut Josep Bisbal. Aquest va ser el primer esglaó de la escala de la conspiració que va muntar la policia.

Veiem la narració dels fets feta per la Guardia civil tres mesos després dels atemptats publicada a La Campana de Gracia[17] el 12 de setembre de 1896:



Tres mesos justos, dia per dia, després de sa comissió. L’autoritat militar convocá als periodistes á la Capitania general, pera comunicarlos lo resultat de las actuacions entauladas y proseguidas ab exemplar sigil·lo. Lo dimars s’entera Barcelona ab gran sorpresa de que’l crim quedava enterament descobert, estan sos autors, inductors y còmplices en poder de la justícia.

May s’havia guardat una reserva tant extremada y pocas vagadas s’havia procedit ab l’acert qu’en sa difícil missió han desplegat lo jutje militar Sr. Marzo, y’ls demés funcionaris que com los tinents de la guardia civil Srs. Portas y Canales y’ls jefes é inspectors d’ordre públich Srs. Freixa, Tressols, Alsó, Dolcet y altres tants dignament lo secundaren. A tots ells tributa avuy l’opinió pública un calorós aplauso.



El fet de que el atemptat fos indiscriminat, que els morts fossin gent de classe humil i que hagessin entre les víctimes nens, va provocar, no tan sols que la premsa demanes contundència, com en dit més amunt, sinó que donessin carta blanca a la policia i tant la premsa com la gent del carrer mirés cap a altre costat, quan se sentien rumors de com s'havien aconseguit les confessions.

Amadeu Hurtado afirma que, entre les mesures repressives que la població de Barcelona, davant la freqüència dels atemptats, exigia de l’autoritat “ la que mereixia més el favor de molta gent era la de castigar amb duresa l’intel·lectual que tingués tractes amb elements populars de significació extrema, perquè es creia que havia d’esser forçosament el cap director de totes les audàcies revolucionaries”.[18] I Pere Coromines a Prometeu: “Per tota la ciutat va ressonar un clam d’indignació. Calia acaba d’una vagada amb els homes de lletres que amb les seves estúpides ideologies armen el braç del terrorista. L’escarment havia de ser exemplar, i no s’havia de limitar a un home sol, però ja que tenien aquest, convenia matar-lo abans es produïssin les sensibleries pietoses de sempre.[19]

Continua l’article de La Campana de Gracia:



[...]segóns la nota facilitada á la prempsa, tot queda posat en clar.

Un grupo de anarquistas que acostumava reunirse en la Cerveceria de Bisbal, situada al poble sech y en lo Centre de carreters establer en el carrer de Jupí, allegaren fondos fins á 700 y pico de pessetas, al objecte de destinarlas á la construcció de bombas explosivas para emplearlas durant la festa del primer de maig, cas de qu’ls socialistas y’ls republicans, com ells esperavan, haguessin promogut disturbis.

Una part de las cantitas recaudadas se fongueren en mans dels comisonats. Però tres d’ells, Antón Nogués, Joseph Molas y un valencià qual nom no se cita, se posaren d’acord alo manyá Joan Alsina que per la suma de nou duros se comprometé á fabricarne algunes, com aixís ho feu, que devían ser disparades al pas de la professó de Corpus, que surt de la Catedral.

Nogués y Molas se feren cárrech de una bomba cada hú, sistema Orsini, carragadas de dinamita, y á la tarde del dijous, se dirigiren á un dels carrerons de detrás de la Catedral, comprometense á dispararlas. Pero sobre qui havía de ferho primer, surgiren entre ells qüestions: la professó aná desfilant, y’l projectat delicte deixà de perpetrarse. Llavors fou quan los dos terroristes abandonaren sobre un pilot d’escombrerías del estret y solitari carreró de Fivaller, los dos projectils, que á la nit mateixa sigueren descoberts per un municipal.

L’endemá divendres á las set de la tarde, Molas, Nogués y un altre subjecte qual nom s’ignora se trovan asseguts en un banch del passeig de Gracia, quan se reuní ab ells Tomás Ascheri y s’en burlá, dihent que si tingués una bomba, sense tants compliments faría més estrèpit. En Nogués se prestà á facilitarni, una que’n entenía á casa seva. Y tal dit, tal fet: allá aná Ascheri diumenje següent á buscarla. No tenia com las altras dos que s’abandandonaren ni forats ni xamaneyas: però ab tot y aixó ’ls tres terroristas la carragaren, ficant-hi las xameneyas á dintre junt al la dinamita y aplicanthi una metxa[...] Ascheri ‘s esfeu cárrech del projectil, l’embolicá ab papers y sortí de casa‘n Nogués portantlo á la ma com una ampolla.

Ja‘l día avants, d’acort ab un tal Callis, que‘s comprometé á companyarlo, havía triat Cuidadosament lo siti mes apropósit per cometre l’atentat, escullint lo carrer de Cambis nous, al peu de la posada de Mataró. Fins á las sis de la tarde esperá l’Ascheri al seu cómplice Callis en lo Teatro de la Gran vía; pero en vista de que no hi comparegué, marxá tot sol á cumplir son criminal Projecte.

Ab la bomba á la ma esquerra y un cigarro encés á la dreta contemplà ‘l pas de la professó barrejat ab la munió de curiosos, y després que hagués passat lo tàlem, quan la gent encara estava ajonallada, creyent que com la professó de la Catedral, las autoritats seguirírian darrera, cala foch a la metxa, deixá anar lo projectil y escapà á tota presa. Al arribar al Plá de Palacio sentí l’estrépit produhit per l’explosió, presenciá las corredissas de la multitud, y s’enfilá á un tranvía. Aquest lo deixá en la Plassa de Catalunya y allá en prengué un altre que‘l portá fins á Gracia, ahont residía. Arribá a casa seva y sopá ab la major tranquil·litat.

Tots aquests fets que revelan una maldat y una duresa de cor inconcebibles, sobre tot si’s té en compte la trista sort de las víctimas ignocents , sembla que durant la sustantació del procés han sigut degudament confessats pels mateixos culpables, alguns dels quals dos dies després de la explossió, estaven ja en poder de las autoritats. A las primeras agafades que’s feren ells hi van caure.



Com veiem el relat de la policia va se acceptar i es va celebrar que el cas se resolgués tan ràpid, que hagués actuat en aquesta celeritat i encert. El retrat que la policia fa dels “autors” fa afirmar al articulista: “una maldat i una duresa de cor inconcebibles”, fa que malgrat es sospites de les tortures, es pensés la dita maquiavèl·lica de “ la fi justifica els mitjans”.

El fet és que, sembla tot va ser provocat per acabar en l’anarquisme i l’associacionisme obrer en general. Promogut per la burgesia que veia un perill amb aquestes associacions obreres, però això encara no s’ha pogut demostrar.



6. Reaccions de la premsa i l’opinió pública una vegada coneguda la sentència.



Una vegada coneguda la sentencia i mentre se esperava la ratificació de les sentencies per part del tribunal suprem, pocs diaris van fer referència en sentit de denuncia a les tortures i les condemnes de l’anomenat Procés de Montjuïc. Tenim que pensar que a Barcelona s’havien suspès les garanties i sols els diaris republicans El Diluvio i La Publicidad es van atrevir a publicar algunes cartes de protesta d’alguns presos.

A Madrid, on no hi havia suspensió de garanties, els diaris republicans Nuevo Régimen,[20] dirigit per Francesc Pi i Maragall del Partit Federal, El País[21], dirigit per Alejandro Lerroux del Partido Republicano Pogresista, La Justicia,[22] dirigit per Nicolás Salmerón del Partido Centralista i el setmanari El socialista, del PSOE i dirigit per Pablo Iglesias (tipògraf), també Van publicar algunes cartes d’alguns detinguts exposant la injustícia de la seva situació i van escriure alguns articles de protesta, tot exigint que es trobés els veritables culpables i que no condemnessin a innocents. Però la veritable denuncia es feia a la premsa anarquista estrangera, on es van publicar més declaracions i cartes dels detinguts i dels condemnats en països com França, Bèlgica, Argentina, Suècia, Itàlia, Portugal o els Estats Units.

Ferran Tarrida del Mármol, alliberat després d’unes setmanes de ser detingut ‒per influencia de la seva família, uns rics indians que vivien en Sitges‒, des de França i el Regne Unit ja escrivia des de bon principi en diverses publicacions denunciant la arbitrarietat de les detencions, les tortures i la seva experiència de la detenció i ho va continuar durant molt de temps.

Finalment va haver sentencia definitiva del Tribunal Suprem i el 4 de maig de 1897 a un quart de sis del mati al Castell de Montjuïc van ser afusellats els cinc anarquistes.

El 24 de maig de 1897 el ministeri de Governació va decretar que una part dels detinguts que no havien ser jutjats o condemnats, serien alliberats, però serien expulsats de l’ Estat Español.

El 12 de juny van sortir els primers 52 presos, els quals portaven al voltant d’un any de presó i que finalment no van rebre cap condemna. Entre ells hi havia Pere Coromines i Anselmo Lorezo. El 15 de juliol van ser alliberats 28 anarquistes més, que van ser deportats a Anglaterra, pujats en un vaixell direcció a Liverpool, entre ells hi havia Joan Montseny i la seva esposa, i també Teresa Claramunt i el seu marit. Van ser rebuts en el port per anarquistes locals en una recepció organitzada per Tarrida del Mármol. No obstant encara quedaven 200 presos anarquistes, tan governatius ‒sense cap condemna‒ com condemnats a penes de presó pels processos dels atemptats de Barcelona de 1893 i el de 1896.



7. Atemptat contra Cánovas del Castillo.



El 8 d’agost de 1897 l’anarquista italià Michele Angiolillo ‒tipògraf‒ matava al president de govern espanyol Antonio Cánovas del Castillo al balneari de Santa Águeda de Mondragón. Li va disparar tres trets mentre aquest era assegut en un banc del balneari. Angiolillo va ser detingut allà mateix i ja va manifestar que ho havia fet per venjar les execucions i els patiments soferts per els anarquistes detinguts arran del l’atemptat dels Canvis Nous. Hi ha fons que situen en 1895 a Angiolillo i Ascheri com companys de treball [23]a la revista anarquista Ciencia Social.[24]

A Michele Angiolillo se li va fer un judici ràpid i va ser executat al garrot vil el 20 d’agost del mateix any 97, es a dir, 12 dies després de l’atemptat, com en dit més a munt, en el judici de Pallàs, en comptes de judicis semblaven linxaments.



8. Atemptat contra Narciso Portas.

Quasi un mes després de l’atemptat contra Cánovas, en la matinada del 4 setembre de 1897, Ramon Sempau i Barril, un republicà barceloní de 26 anys que mostrava simpaties per l’anarquisme, realitza un atemptat fallí contra el tinent de la Guàrdia Civil Narciso Portas (el gran inquisidor con el deien els presos de Montjuïc), màxim responsable de les tortures als detinguts durant els interrogatoris del Procés de Montjuïc i contra subinspector de policia Joan teixidor.

Ramon Sempau, que era advocat, periodista i redactor del diari El Dilluvio, era proper al grup de republicans que encapçalava Pere Coromines, els havien col·laborats amb els anarquistes en la època de semiclandestinitat entre 1894 i 1896. Quan va començar el Procés de Montjuïc va fugir a França per no ser detingut per les seves protestes tant contra el Procés, com per l’actuació d’Espanya a Cuba, on hi havia una revolta separatista.

La matinada del 4 de setembre del 97, el tinent de la Guàrdia Civil N. Portas i el subinspector de la policia Teixidor, sortien de una funció al Circ Eqüestre i a l’arribar a la part alta de les Rambles venint de la Plaça Catalunya, Ramon Sempau se’ls acosta i després d’insultar-los els dispara dos trets, un va impactar en el pit del tinent i el altre a l’espatlla del subinspector. Els dos van respondre a trets, malgrat estar ferits de gravetat. Els dos van salvar la vida després d’un més i mig a l’hospital.

Sempau immediatament després de l’atempta va ser perseguir atrets per altres policies, en el tiroteig un cambrer va resultar ferit, i finalment Sempau va ser detingut; inicialment en el judici va ser condemnat a mort per un tribunal militar, però en 1898, mentre esperava el resultat del recurs de la sentència, els liberals encapçalats per Sagasta, van arribar al govern, es va decretar judici nul argumentant que no es podia jutjar per un tribunal militar. Si li va fer un judici civil amb jurat popular. En la última vista del 15 de desembre de 1898 el jurat sorprenentment el va absoldre, el seu abocat va sostenir que el tiroteig va ser en defensa pròpia i que va ser el tinent Portas qui l’havia intentat matar enfadat pels insults.

9. Continuen els alliberament de presos.



Amb el govern liberal de Práxedes Mateo Sagasta, a partir del 4 d’octubre de 1897, davant de la dificultat de trobar països disposats a rebre els anarquistes deportats, es va plantejar l’alliberament simple de la majoria dels més 200 presos que encara hi havia a les presons barcelonines arran del Procés de Montjuïc. Per tant entre l’1 i el 3 de novembre van ser alliberats 112 presos més que eren a la presó del carrer Reina Amalia des de feia un any i mig sense cap condemna ni acusació.

El 16 de desembre de 1897, el govern va publicar un real decret en que els deportats podien tornar a l’Estat espanyol. Una gran part de ells van tornar a Catalunya. En Joan Montseny ja havia vingut de forma clandestina amb la seva dona, però en comptes de tornar a Catalunya s’havia instal·lat a Madrid. Al mateix desembre van tornar Pere Coromines i Anselmo Lorenzo, i al gener Teresa Claramunt i el seu Marit. Desenes més van tornar.



10. Campanya per la revisió del Procés de Montjuïc.

Com hem dit més amunt al mateix any 1897 després de conèixer la sentència, la premsa de Madrid ‒en la suspensió de garanties a Catalunya com en dit abans, la premsa barcelonina no deia gran cosa‒ va començar a demanar que s’aclareixin els fets, els diaris republicans, ja mencionats abans més amunt, i inclús diaris liberals com El Liberal[25], El Heraldo de Madrid[26]o El imparcial[27] feien articles demanant la revisió del Procés.

A finals d’octubre va aparèixer un altre diari republicà a Madrid El Progreso[28], dirigit per Alejandro Lerroux, que just havia abandonat El País, i va obrir una campanya a favor de la revisió del Procés. Al novembre del 97, Lerroux contacta amb Joan Montseny, que com hem dit hi era a Madrid clandestinament, i li ho fereix la possibilitat de escriure en el seu diari per denunciar i aportar informacions sobre el Procés de Montjuïc, Montseny accepta i comença a escriure amb el pseudònim Federico Urales.

El 17 de desembre del 97 es tornen a restablir les garanties constitucional a Catalunya, i els diaris catalans també comencen a demanar la revisió del Procés ,diaris com La Campana de Gracia, La Publicitat o El Diluvio.

El primer gran acte públic en demanda de la revisió del Procés de Montjuïc i l’alliberament dels presos que quedaven, es va produir en un míting al Teatre Tívoli de Barcelona, el 13 de febrer de 1898, organitzat per entitats anarquistes, marxistes, republicanes, catalanistes,, maçòniques i sindicalistes. Després del míting va sortir una manifestació que va anar fins a l’Ajuntament on van entregar un document demanant que fossin castigats els funcionaris i les autoritats responsables dels martiris. Entre els convocants i participants en els parlaments del míting hi havia republicans de diferents tendències com: Valentí Almirall, Emili Junoy, Josep Maria Vallès i Ribot, Joan Sol i Ortega o Josep Roc i Roca, entre altres.

Durant els primers mesos de 1898, un altre noticia va tenir més protagonisme, va ser la guerra independentista de Cuba i la intervenció dels EEUU a favor dels independentistes Cubans, el 25 de Abril declaren la guerra a Espanya. Per aquest motiu, curiosament, el capità general de Catalunya Eulogi Despujol va declarar l’estat de guerra a Catalunya i van tornar-se a suspendre les garanties constitucionals, fet que va provocar que s’aturés momentàniament la campanya per la revisió del Procés de Montjuïc.

Mentre a Madrid, que es mantenien les garanties constitucionals, en Joan Montseny i la seva dona Teresa Mañé, al juliol fundaven la seva pròpia revista Revista Blanca, la primera revista anarquista important des de la prohibició anteriors, no es presentava com una revista anarquista, sinó de sociologia, ciència i arts, per no rebre censura antianarquista, encara que des de el primer moment va seguint denunciant tot el procés repressiu dur a terme a Catalunya.

Pere Coromines, donada la supressió de garanties a Catalunya, va marxar a viure a Madrid, va arribar al setembre del 98 i comença a escriure articles sobre la seva experiència a presó, tant al El Progreso de Lerroux com a la Revista Blanca de Montseny. També va rebre recolzament a la seva causa d’intel·lectual com Miguel de Unamuno.

Finalment Espanya va ser derrotada a Cuba i esta va declarar la independència a l’octubre de 1898, i això va provocar que es restablissin les garanties constitucionals i que no hagués tanta restricció a la llibertat de premsa a Catalunya, la qual cosa va fer que es reprengués la demanda per part dels periòdics de una revisió del Procés de Montjuïc. En 1899 és quan la premsa va fer més denuncies obertes i continuades per la revisió del Procés. En aquell any Pere coromines va escriure nombrosos articles de denúncia, mostrant gràfics per descriure les tortures, ho va fer a la revista madrilenya Vida Nueva,[29]de la qual eren denunciats cada número per les autoritats, i pel que van ser processats tant Pere Coromines com el director de la revista.

El 14 de maig de 1899, es va fer un míting al Teatro Circo Barcelonés i els mateixos organitzadors del míting van constituir a Barcelona la Comissió permanent per la revisió del Procés de Montjuïc., que va ser presidida primer per Pau Isart i després per Emili Junoy. El 2 de Juliol d’aquell 1899, també a Madrid es feia un míting al teatre Nuevo Retiro, en el que van intervenir el líder del PSOE Pablo Iglesias i Alejandro Lerroux entre altres per demanar també la revisió del Procés. Lerroux en aquest míting va mostrar per primer cop en públic el to agressiu i provocador fen amenaces de respostes violentes. Al final hi va haver aldarulls amb la policia al carrer i les autoritats van acusar a Lerroux d’haver-los incitats. Lerroux en aquells moments se’n va donar de les possibilitats que tenia per fer-se popular i a partir d’aquell moment va explotar aquell to agressiu, que en el futur li reportà durant un temps suport popular, sobretot a Catalunya, quan va començar presentar-se com candidat republicà en les eleccions.

En 1899 el president del Govern de Espanya tornava a ser un conservador, Francisco Silvela i malgrat la demanda insistent de gran part de la premsa en que es fes la revisió del Procés aquesta no arribava. En nombrosos països europeus, es van realitzar mítings i campanyes en la premsa demanat la revisió del Procés i la sortida dels presos que encara quedaven. La pressió internacional per les irregularitats d’aquell procés començava a preocupar al govern espanyol, que amb lentitud ja s’estava plantejant la sortida dels presos que quedaven, però en cap cas fer la revisió del Procés ni reconèixer que havien executat a uns innocents.

El 28 de gener de 1900 es va dictar un real decret d’indult signat per la Reina Regent Maria Cristina per tots els presos que encara hi havia a presó, tant per els detinguts de l’atempta dels Canvis Nous com pels que encara hi havia dels atemptats de la Gran Via i del Liceu. Els que havien sigut condemnats havien d’exiliar-se fora de l’Estat Espanyol, mentre els governatius ‒encara no havien sigut jutjats!!! O no tenien condemna‒ podien quedar-se. En aquest gest intentaven que s’oblidés els afusellaments i les tortures, també intentaven apaivagar la pressió que venia de tot arreu.

Malgrat tot, encara van haver de esperar uns mesos i alguns que eren a presons arreu de l’Estat va arribar a Barcelona en vaixell omplin més encara les presons de Barcelona a la espera de ser alliberats definitivament.

El 15 de juliol de 1900 un reial decret establia que els presos indultats que havien sigut desterrats podien tornar a l’Estat Espanyol, però sempre que no hi anessin a Catalunya.

La revisió final del Procés de Montjuïc no si va fer mai, només es van fer recordatoris i homenatges amb els anys i durant la II República alguns torturats van rebre algunes compensacions econòmiques.

11. Inicis del segle XX.



L’any 1900 el sindicalisme anarquista a Catalunya estava sota mínims i quasi desmantellat després d’anys d’atemptats, detencions massives, prohibicions, execucions i condemnes, encara que l’any 1901 intenta ressorgir tímidament dins alguns sindicats gremials.

Els moviments polítics majoritaris a Catalunya a principis del segle XX eren catalanistes conservadors de la Lliga Regionalista liderats per Francesc Cambó, els Republicans catalanistes d’esquerres liderats entre altres per Pere Coromines i els republicans espanyolistes liderats pe Lerroux.

Lerroux va intentar aprofitar aquell desmantellament anarcosindicalista a Catalunya a causa de les repressions, per intentar dominar les societats obreres amb un discurs agressiu, populista i demagog, explotant un cert prestigi que havia agafat arran del suport que havia donat als detinguts del Procés de Montjuïc, especialment quan va deixar escriure al seu diari als represaliats Pere Coromines i Joan Montseny, que serien uns dels principals introductors de Lerroux Catalunya. També aportava, Lerrous, un fort finançament de dubtosa procedència a alguns sindicats gremials catalans. D’aquesta manera en els primers anys del S-XX, va atreure a un bon grapat de treballadors catalans que li donaren els vots que li permeteren iniciar la seva carrera política i tot seguir va intentar dominar les societats obreres catalanes.

Des de el principi Joan Montseny ja es va desvincular de Lerroux i va advertir als anarquistes que era un demagog i un farsant que l’únic que volia era prendre’ls-hi el espai a Catalunya. També Teresa Claramunt, ja des de 1902 va advertir al sindicalisme català de que les intencions de Lerroux no era beneficiar els obrers, sinó la seva carrera política. Pere Coromines, malgrat haver-hi estat promotor de Lerroux, també va ser un dels que se va enfrontar al republicanisme espanyolista i populista de l’andalús.

L’anarcosindicalisme català, majoritàriament amb una nova generació de sindicalistes, va anar agafant progressivament influència un altre cop en les societats obreres catalanes. El anarquisme català havia oblidat definitivament la pugna entre anarco-col·lectivista i anarco-comunistes, però continuava dividit entre anarquistes radicals i anarquistes sindicalistes.



12. Estat De Guerra en la Barcelona de 1902.



Al any 1900 es va fer a Madrid un Congrés anarquista, on van assistir més de 200 societats adherides, va estar impulsat per l’històric anarquista Francisco Tomás. La proposta era la creació d’una Federació de ofici i un pacte d’unió i solidaritat. Per començar a treballar en el projecte se escull la ciutat de Girona con seu d’una Oficina Regional. D’aquest Congrés surten una sèrie de reivindicacions i propòsits per aconseguir una societat més justa. Naixia en aquest Congrés la Federación de Sociedades Obreras de Resistencia Españolas (FSORE), encara que no va ser una existència real a nivell nacional, docs no va generar cap activitat, si que va reforçar la Federació Obrera de Barcelona, important en el esdevenir del moviment anarcosindicalista en el primer terç del S-XX.

Els punts reivindicatius son simptomàtics de la situació de la classe obrera i del treball, i es perfila quin serà el eix central de la lluita anarquista: la vaga general com instrument de acció. El que el FSORE vol començar a establir en la classe obrera és una conjunció de les tendències Bakuninistes de acció amb el sindicalisme revolucionari de Fernand Pelloutier.[30]

Aquestes tendències son defensades per nombroses personalitats y òrgans d’expressió anarquistes, fonamentals per desenvolupament de les idees. Per exemple podien trobar a Francesc Ferrer i Guàrdia, amb La Huelga General[31] (1902) o Anselmo Lorenzo i Ricardo Mella amb El Libertario[32](1903), i sobretot La Revista Blanca, que va començar, com hem dit més amunt l’any 1898, i va funcionar fins el 1905, i Tierra y Libertat[33] que agafa un nou impuls a partir de 1903. La família Montseny-Mañé, són molts importants en aquests dos darrers projectes.

Així les coses el 17 de febrer Barcelona va quedar paralitzada per una gran vaga a totes les activitats industrials, en demanda de una jornada de 9 hores. La vaga va afectat a tota Catalunya; en ciutats com Vilanova va començar el dia 21. Tot i que a Barcelona van haver aldarulls i greus enfrontaments entre els treballadors i la Guàrdia Civil, a Vilanova, per exemple, esdevingué una protesta pacífica.

El dia 14 anterior a la vaga es va anunciar l’inici de la Vaga General. Ja estaven en vaga els metal·lúrgics, els carreters i els forners. El dia 17, com en dit, estava paralitzada Barcelona i els greus enfrontaments entre la Guardia Civil i els manifestants van provocar 12 morts i molts ferits. El Govern respongué amb l’estat de guerra, el tancament dels locals de les societat obreres i l’empresonament de més de 300 dirigents sindicals. La vaga es va estendre per Reus, Sabadell, Sants, Tarragona, Terrassa, i altres ciutats més petites. La UGT s’hi va mantenir al marge, amb la qual cosa la vaga va quedar restringida a Catalunya. Algunes valoracions apunten que la vaga va ser un fracàs. El dia 24 molts treballadors, tornaren capbaix capa la feina

Encara així, la estratègia de vagues generals, sí estava generant alguns avanços, i després de les vagues de 1902 i 1903, amb l’objectiu de apaivagar el radicalisme de les lluites obreres, el Govern va aprovar la llei del Descans Dominical al 1904, disminuint així la jornada laboral.



13. Atemptat a Antoni Maura.



La repressió per par del govern continua de diferents maneres sobre les classe mes desfavorides. El 12 d’abril de 1904 a Barcelona, Joaquim Miquel Artal, un jove de dinou anys, va atemptat contra Antoni Maura, aleshores President del Consell de Ministres. Maura junt amb el Rei assistien a un acte oficial, anava en un cotxe descobert i quan el carruatge es trobava davant l’església de la Mercè, un jove es va apropar amb un sobre a la ma, va saltar al estrep mentre extreia la gorra. El president va pensar que extractava de una petició i va estendre la ma per rebre el sobre, va ser llavors quan el jove va treure el ganivet i el va intentar clavar al costat esquerra. Però els plecs del vestit de militar que portava van impedir que el ganivet penetrés, i tot va que dar en una ferida lleu. Mentre ho intentava apunyalar va cridar: “ Visca l’anarquia!” Fou detingut quan fugia pel carrer Serra. La policia va escorcollar el seu domicili i va trobar exemplars de La Publicitat, El Diluvio i El Pueblo,[34]on hi havia un article de Vicente Blasco Ibáñez on deia que Maura era “carn d’Angiolillo”.

Fou jutjat a la Audiència de Barcelona l’11 de juny 1904, va declarar que ho havia fet tot sol. Va ser condemnat a 17 anys i quatre mesos de presó. Fou enviat a complir la condemna al penal de Ceuta, on va intentar fugir diverses vegades. Al març 1907 va tornar ha ser jutjat per l’Audiència de Barcelona per un delicte d’impremta i acusat d’incitació a la rebel·lió. Va morir al penal de Ceuta el 29 de novembre del 1909.

Les motivacions d’aquest jove per fer l’atemptat, segons ell, es que va quedar molt afectar per les noticies de tortures a uns pagesos d’Alcalá del Valle, Cadis, i va decidir atemptat contra Maura, perquè “Maura personificava la més alta representació del principi d’autoritat”. Els motius els va explica en un article titulat: “A los anarquistas”, publicat al periòdic llibertari El Rebelde[35] de Madrid el 28 de Juliol de 1904.



14. Atemptat de Mateu Morral a Alfons XIII.

El dia 31 de maig de 1906, l’anarquista Mateu Morral va atemptar contra els reis d’Espanya, Alfons XIII i Victòria Eugènia de Battemberg, el dia de la seva boda a Madrid.

Mateu Morral i Roca havia nascut a Sabadell el 1880. Era fill d’un industrial d’idees progressistes. Aquesta privilegiada situació va fer que Morral prengués contacte amb la cultura europea, sent per mitjà de aquesta formació com arribaria a l’anarquisme. En els seus viatges per Europa va prendre contacte amb les idees anarquistes i el neomaltusianisme,[36]sent Morral un dels introductors del mateix a Espanya. Al fundar-se l’Escola Moderna de Ferrer i Guardia, Morral es va sentir subjugat pel projecte i va ocupar de la biblioteca i es va fer càrrec de la llibreria de la institució de Ferrer.

El 31 de maig de 1906, com hem dit abans, Mateu Morral va llançar una bomba tipus Orsini, amagada en un ram de flors, a l’alçada del número 84 de la calle Mayor de Madrid, al pas del seguici camí del Palau Rial. El seu objectiu era assassinar al Rei, però no ho va aconseguir, i lamentablement van morir al l’atemptat i en els primers dies 26 persones (14 militars) i hi va haver uns 100 ferits, dels quals van morir en setmanes o mesos 6 d’aquest, fent un total de 32 morts, la temptat més important a Espanya fins llavors.[37]

Morral va aconseguir fugir i es va refugiar a la seu de El Motín[38], de José Nakens (1821-1926). Periodista famós del moment,[39]Nakens era un convençut anticlerical i republicà. Ja havia tingut problemes per haver tingut contactes amb Angiolillo en 1897, abans que aquest atentes contra Cánovas del Castillo. Morral no va estar molt de temps en la seu de El Motín, va fugir i va arribar al poble de San Fernando de Henares, ja a prop de la població de Torrejón de Ardoz, va aturar-se a menjar en un “ventorrillo”, va ser el 2 de juny, allà va aixecar sospites de alguns clients i de la mestressa, doncs tenia una ma ferida embolicada amb un mocador i un acusat accent català, també la seva aparença la feia sospitar, doncs tenia bons modals, però vestia una granota de treball, la mestressa va anar a buscar el seu marit i li va dir les sospites que tenia, el marit se’n va anar a avisar a la Guàrdia Civil de Torrejón. A el “ventorro” va arribar un guarda jurat (Fructuoso Vega), i va demanar-li la documentació, també sospitant, i apuntant-ho amb l’arma, li va adir que ho acompanyés a l’aquarterament de la Guàrdia Civil. No el va escorcollar. El que va passar després, no està gaire clar. Segons la versió oficial, quan anaven cap a la caserna de la Guàrdia Civil de Torrejón, Morral va matar al guarda de un tret i després es va suïcidar. En canvi, un estudi forense de les quatre fotografies preses al cadàver indica que l’orifici que se li aprecia al pit és del tot incompatible tant amb al tret a curta distancia com amb la pistola Browning que suposadament duia amagada.

L’atemptat de Morral va ser utilitzar per portar a terme un altre vegada una repressió contra el moviment anarquista i llibertari. És va tancar la Escola Moderna de Ferrer i Guardia, al vincular al pedagog amb l’intent de Regicidi. Igualment van ser detinguts Nakens i altres personalitats del moment. Es va forma una causa contra ells, acusats d’instigadors i encobridors de Morral.

Al juny de 1907 es va dictar sentència i es va condemnar a José Nakens, Isidro Iborra i Bernardo Mata a 9 anys de presó cadascun per haver amagat a Morral després de l’atemptat. Ferrer i Guàrdia va quedar lliure després de un any a la presó, sense condemna per falta de proves. Ferrer i Guàrdia havia estat defensat per l’advocat lerrouxista Emiliano Iglesias, donada la seva amistat amb Lerroux.

Un any després de les condemnes, davant de les pressions de molts personatges del mont polític, cultural i periodístic, José Nakens i els altres van ser indultats i posats en llibertat

La repressió que va generar la acció de Mateu Morral, sobretot amb Ferrer I Guàrdia va ser letal. Malgrat haver quedat absol, la seva Escola Moderna de Barcelona va quedar clausurada definitivament. Encara així, van continuant funcionant algunes filials com la de Vilanova i la Geltrú, i també la editorial de l’Escola Moderna va continuar publicant.



15. Fundació de Solidaritat Obrera.



El 3 d’agost de 1907, es va fundar el sindicat unitari d’àmbit català Solidaritat Obrera, de majoria anarquista, però també amb afiliats socialistes i republicans d’esquerres, agafant clarament una línia anarcosindicalista, espot dir que va ser un embrió de la CNT. En part el sindicat va néixer com resposta a la ressent formació de Solidaritat Catalana, que havia obtingut molt bons resultats electorals a les eleccions generals de l’abril anterior.

Es van marca al principi programes moderats relatius a les condicions generals del treball i amb relació al augment dels salaris, que haurien de ser proporcionals a les necessitats de difusió de la cultura en els llocs de treball, i la agrupació dels obrers en sectors de producció, agrupacions locals, federacions nacionals, i finalment, en la Confederació Internacional del Treball. Com finalitat, els treballadors aspiraven a la substitució del regim capitalista, per “la organització obrera transformada en regim social del treball.

Malgrat a les cautes formulacions, Solidaritat Obrera de Barcelona es va estendre molt aviat per tota Catalunya en federacions anàlogues. Ferrer i Guardia i Anselmo Lorenzo, van contribuir a vèncer la desconfiança dels llibertaris envers aquesta organització que havia sorgit al marge de la seva iniciativa. És tractava de organitzar a els treballadors, no per viure sota la tutela de cap partit polític ni de cap de les dues branques que es dividia el socialisme, sinó para la lluita de classes, fent de les societats de resistència escoles educadores per la mateixa lluita. El seu primer secretari general va ser Antoni Colomer.

El 19 d’octubre del mateix, any la organització va fundar un òrgan d’expressió amb el mateix nom, naixia Solidariodad Obrera, amb finançament de Ferrer i Guàrdia, que amés va facilitar el lloguer de un local. Amb el temps es convertiria en un periòdic obrer de gran repercussió tant a Catalunya com a la resta de l’Estat.

El sorgiment del sindicat Solidaritat va provocar que els seus opositors en totes les vessants es moguessin per contrarestar el seu impacte en la classe obrera. Els socialistes aviat van tractar de restar-li força. Antoni Fabra Ribas es va erigir com la figura socialista que havia de lluitar contra els republicans i anarquistes pel espai sindical català. Lluita infructuosa, doncs la UGT va continuant sent minoritària i molts socialistes es van adherir a Solidaritat Obrera.

Per altra banda, la figura de Alejandro Lerroux “l’Emperador del Paral·lel”, va irrompre amb força a Barcelona. L’objectiu de Lerroux era el de absorbir la força del moviment obrer català. Primer amb el control de Solidaritat Catalana ‒Solidaritat catalana era una amalgama d’ideologies unides momentàniament per reforçar el catalanisme davant la ofensiva centralista i militarista‒[40]i després amb la fundació en 1908 del Partit Radical. Els Radicals de Lerroux s’introduïen en els cercles obrers amb propaganda demagògica per portar a els treballadors envers la causa seva. Ambdós intents van ser infructuosos i van generar una major conscienciació de les masses anarquistes. Sobre quin tipus de personatge era Lerroux. Els sindicalistes de Solidaritat Obrera, com en dit més amunt, van acabar acusant a Lerroux de farsant i demagog i de voler manipular les societats obreres, pel que es van enfrontar a Lerroux entre 1907 i 1908, produint-se incidents entre anarquistes i lerrouxistes, sent expulsats aquests últims de Solidaritat Obrera, perdent Lerroux en poc temps la seva influencia pretesa sobre el moviment obrer català.

En 1908, mentre s’incrementaven els enfrontaments entre els sindicalistes de Solidaritat Obrera, majoritàriament anarquistes, com ja hem dit, i els Lerrouxistes, Francesc Ferrer i Guàrdia va prendre partit pels primers, tot i finançant moltes de les seves activitats, criticà a Lerroux pel seu enfrontament amb els anarcosindicalistes catalans. Allà es va trencar d’arrel la antiga amistad entre tots dos, i van passar a ser enemics.

Per altra banda els anarcosindicalistes catalans també s’enfrontaven al sector catalanista més conservador representat per La lliga Regionalista de Catalunya, liderada per Francesc Cambó, ja que si bé Lerroux representava un populisme espanyolista que volia dominar els sindicats, La Lliga representava a bona part de l’empresariat que s’enfrontaven als obrers.

Els republicans catalanistes de esquerra, liderats entre altres per Pere Coromines, si be intentaven dona mostres de solidaritat amb els obrers, tampoc van aconseguir en aquells moments atraure’s majoritàriament als sindicalistes catalans, ja que en aquells moment aquests no confiaven en els polítics.



16. La Setmana Tràgica.

En 1907 havia arribat al Govern d’Espanya Antoni Maura, i la seva política de “fer la revolució des de a dalt, perquè no la facin per sota”. Tenia com objectiu frenar l’avanç del moviment obrer i les seves reivindicacions, així com també qualsevol experiència innovadora en qualsevol camp de la societat espanyola. Igualment, l’església a puntava aquesta línia conservadora de no acceptar cap canvi. Perdudes les colònies transatlàntiques, Maura va centra tot el seu esforç en el nord d’Àfrica. Després de la Conferència d’Algecires de 1906, es va establir un protectorat franco-espanyol al Marroc, a Espanya li va correspondre el territori del Rif, una zona muntanyosa del nord marroquí, amb l’obligació de pacificar-lo i controlar-lo. L’interès espanyol es basava en possibles beneficis econòmics derivats de l’explotació de les mines i les inversions en ferrocarrils, però sobretot el desig de restaurar el prestigi de l’exercit després del Desastre de 1898 i d’aconseguir que el país tornés a convertir-se en potencia colonial.

La presència espanyola en aquest territori, però es va veure’s contestades des d’un bon començament. Les cabiles rifenyes s’oposaven al colonialisme i actuaven de forma esporàdiques contra les tropes espanyoles assentades al protectorat del Marroc. A l’estiu de 1909 van començar a moure’s amb més intensitat, van atacar posicions militars i econòmiques ‒del segon marqués de Comillas, principalment‒[41] i la via del ferrocarril propera a Melilla. La derrota de les tropes espanyoles al Barranco del Lobo (1909) va fer que el Ministre de la Guerra ordenés que s’enviessin nous contingents militars al Marroc mitjançant la lleva d’uns 40.000 reservistes que van ser mobilitzats a tot l’Estat. D’aquests la major part havien embarcar al port de Barcelona. Molts reservistes casats, i amb fills van ser cridats a files, mentre que soldats en actiu i joves que havien comprat la seva exempció ‒ joves o reservistes que havien pagat 1500 pessetes que costava evitar la lleva, només al abast de famílies acomodades‒ van lliurar-se de participar en la operació. Els fills dels treballadors no podien pagar per lliurar-se de la guerra, convertint-se en víctimes innocents del conflicte. La mobilització contra la guerra i contra la injustícia del sistema de quintes va iniciar-se al port de Barcelona el 18 de juliol durant l’embarcament de les tropes. Les organitzacions obreres, de les quals la més important a la capital de Catalunya era Solidaritat Obrera, van declarar la Vaga general., contra el govern de Maura i contra la guerra. En principi cap de les organitzacions convocats ‒es adir, anarquistes, socialistes, lerrouxistes ni els dirigents d’Esquerra Catalana‒, es va voler fer càrrec de la direcció de la vaga, es va formar un Comitè de Vaga el 24 de juliol de 1909, integrat per un representant socialista, Antoni Fabra i Ribas, un sindicalista, José Rodríguez Romero i un anarquista Miguel Villalobos Moreno. Reunits a la seu de Solidaritat Obrera, van arribar a diferents acords sobre l’estratègia a seguir. El Comitè de Vaga, va interpretar la campanya militar al Marroc com una veritable guerra de Classes.

El dilluns, 26 de juliol, cap al migdia ja només funcionaven els tramvies a Barcelona, la agitació es va estendre per diversos punts de la comarca. Les reivindicacions que un principi eren de caràcter social i laboral, va anar agafant un fort component antimilitarista i anticlerical. El poble considerava que l’església també era responsable dels esdeveniments, doncs beneïa les armes de la guerra. La vaga de protesta va desembocar en una gran manifestació contra la guerra imperialista. La revolta va ser caòtica i espontània. Al carrer van aixecar-se barricades. El governador civil va haver de cedir el poder al comandament militar i la Guàrdia Civil. A la tarda la vaga general ja era completa, però el capità general va limitar-se a col·locar guàrdies davant els centres públics i reforçar les casernes fins que arribessin reforços. En paral·lel, l’anticlericalisme radicals donava els seus fruits i la vaga general derivava en una revolta dirigida contra els centre religiosos. La obscura participació dels lerrouxistes en aquesta línia va crear confusió. El propi comitè de vaga no veia amb bons ulls a els seguidors de Lerroux.

Es van tallar totes les comunicacions de Barcelona amb la resta de l’Estat. Mentrestant, la burgesia catalana es tancava als seus domicilis o marxava cap a les seves residències fora de Barcelona a l’espera de l’evolució dels esdeveniments ja que interpretava que simplement s’estava produint un enfrontament entre el govern central i els obrers.

De dimarts a dijous la ciutat va quedar en mans dels revoltats, però els mateixos dirigents de la vaga van veure que la situació se’l escapava de les mans per manca d’organització. Sense un dirigent clar, ni uns objectius clars, la revolta explotava la vessant més radical i anticlerical: quaranta convents i vint-i-una esglésies van ser cremades. La realitat és que no dirigien la revolta ni els radicals, ni els nacionalistes republicans, ni els mateixos anarquistes, la manca de direcció i coordinació polítiques va derivar cap a grups que actuaven indiscriminadament.

Les primeres noticies dels fets de Barcelona van aparèixer a la premsa espanyola com una sublevació separatista. La realitat, és que no més es va estendre a unes quantes ciutats amb teixit industrial com Granollers, Sabadell o Manresa, però aquí la revolta fou sufocada més ràpidament.

El govern de Maura va respondre a l’onada de violència declarant l’Estat de guerra i enviant reforços per reprimir les manifestacions. Dijous 29 de juliol van arribar reforços de militars i de la Guàrdia Civil. Després de dies de vaga i aixecaments populars, les forces governamentals es van fer amb el control de la situació destruint les barricades amb els canons.

Es destacable la negativa de les tropes de la guarnició de Barcelona de disparar contra els que consideraven els seus companys, fins al punt és així que el vaguistes els van rebre’ls amb el crit de: Visca l’exercit! Fora la guerra!

El balanç deixà entre 110 i 115 morts, així com quasi 500 ferits. Per la seva banda, la burgesia catalana no va preocupar-se, tot i la forta repressió contra els manifestants, només dels seus interessos econòmics. La lliga Regionalista va descobrir la seva veritable cara a la població: era un partit classista de caire molt conservador disposat a pactar, sempre que fos necessari, amb el poder central per reprimir insurreccions populars i avortar qualsevol reivindicació social que anessin en contra dels seus interessos.

Acabada la revolta, va produir-se una forta repressió, es van suprimir les garanties constitucionals fins el mes de novembre,. Hi va haver 2500 detinguts, uns 200 exiliats o fugits a França. Celebració de 216 consells de guerra, que van implicar a 1700 persones, 17 sentencies de mort, que es van quedar en cinc: Josep Miquel Baró, Antoni Malet, Eugenio del Hoyo, Ramón Clemente (disminuït psíquic) i Francesc Ferrer i Guàrdia com instigador de la revolta.

Francesc Ferrer i Guàrdia va ser detingut al Mas Germinal, on es trobava la seva finca, el seu enfrontament amb Lerroux va ser fatal per la seva sort, nombrosos lerrouxistes van declarar encontra seu assenyalant-ho com instigador i partícip de la crema d’esglésies, al judici que se li va fer al setembre del mateix 1909. El mateix Emiliano Iglesias cap del Partit Republicà Radical a Catalunya en absència de Lerroux ‒estava exiliat momentàniament a l’Argentina‒ també va insinuar en el judici de Ferrer i Guàrdia, que podria haver sigut l’instigador de la vaga i la crema d’edificis. Això va provocar la condemna a mort a Ferrer i Guàrdia, ja que amés les autoritats tenien una certa predisposició a condemnar-ho, després de no poder-ho fer per l’atemptat de Mateu Morral al monarca Borbó.

Hi va haver massives protestes internacionals contra la seva condemna, però no van poder evitar la seva mort, tot i que no s’havia provat que tingués cap relació amb els fets. L’execució de Ferrer i Guàrdia va ser tant una represàlia originada per l’atac al sistema escolar catòlic, pel seus intents de potenciar l’escola laica a més de càstig exemplar que volia exercir el govern.

Francesc Ferrer i Guàrdia va ser afusellat el 13 d’octubre de 1909. Unes setmanes abans de l’execució de Ferrer i Guàrdia, entre finals d’agost i setembre de 1909, ja havien siguts executats els altres quatre condemnats a mort.

A nivell espanyol, l’actuació del govern va aixecar una onada de protestes que van fer caure a Maura del poder, a Catalunya també es van produir conseqüències polítiques. De una banda. Lerrouxisme, desacreditat pel seu posicionament oportunista, va començar a perdre pes polític entre els treballadors i la societat catalana en general. També el fracàs del moviment va provocar el desengany de la classe obrera envers els polítics republicans, fet que afavoriré sensiblement l’arrelament del sindicalisme apolític de la CNT, que serà fundada el 1910.

L’escriptor Jan Maragall des de La Veu de Catalunya va fer una reflexió en una sèrie d’articles queixant-se dels extremismes a banda i banda. Ja el 4 d’agost, dos dies després del final de la vaga, es mostrava esperançat amb que no hagués condemnes a mort. Quan el 10 d’octubre es feu pública la sentència de Ferrer i Guàrdia, Maragall va escriure’n un article titulat La ciutat del perdó, però l’article fou censurat per la Lliga Regionalista, propietària del mitja de premsa. Aquesta decisió, i, i la decisió dels conservador en general, van causar una protesta generalitzada

contra aquest partit polític i contra Prat de la Riba.

A causa de tots aquests fets i altres, la ciutat de Barcelona va rebre el sobrenom de “la Rosa de Foc”. Fou l’agost mateix dies després de la vaga, ho va fer periodista hispano-uruguaià Antonio Loredo Martinez, en una carta dirigida al diari La Protesta de l’Argentina el 30/8/1909. La carta va ser escrita des de la presó de Terrassa, on hi era empresonat Loredo Martinez per fets de la Setmana Tràgica, aquesta carta va ser segrestada i va passar a formar part del arxiu del President Antoni Maura[42].

17. Conclusió.

En aquells anys convulsos i perillosos, crida l’atenció la valentia dels obrers i els intel·lectuals, sobretot de aquests segons, que arriscant el seu capital i el que és més important la seva vida, insistien a treure publicacions llibertàries, malgrat prohibicions, multes i segrestos per portar als obrers la realitat de la societat capitalista que els explotava, la complicitat de l'església amb el poder i el missatge que un món més lliure, més just i igualitari era possible. Molts d'ells hi havia renunciant a una vida més còmoda dins de les seves famílies burgeses. Els obrers que participaven en les vagues sabien al fet que s'exposaven, però tenien poc que perdre, la seva "vida," no podia anar pitjor.












































[1] Piotr Kroptkin (1842-1921); Errico Malatesta (1853-1932) Seguidors de Mikhaïl Bakunin (1814-1876) Filòsof rus que en els seus escrit va posar les bases de l’anarquisme revolucionari.


[2] Ferran Tarrida del Mármol (1861-1915).


[3] Vegeu: l’article de Dolors Marín (2010) La revolución de 1909 en Barcelona. Semana tràgica para unos, gloriosa para otros, Portal libertario oaca. https://www.portaloaca.com/.../542-la-revolucion-de-1909-en-barcelona-semana-tragi...


[4] Dolors Marín (2009) La Semana Trágica. Barcelona en llamas, la revuelta popular y la Escuela Moderna. Madrid. La esfera de los libros S.L. pp.115-117


[5] Vegeu: Dolors Marín (2009) La Semana Trágica. Barcelona en llamas, la revuelta popular y la Escuela Moderna, op. ct.. p.75. Vegeu també: Fuera de la ley. Hampa, Anarquistas, Bandoleros y Apaches. Los bajos fondos en España (1900-1923), varis autors (2016). Madrid. La Felguera Editores. pp.340-341.


[6] Publicació anarquista editada a Sabadell en format de diari al 1892. Va ser denunciat i prohibit. I al 1893 va continuar com Eco del Ravachol. Només es van editar tres números, dos com Ravachol i un com Eco del Ravachol, perquè va ser denunciat i de nou prohibit. Vegeu: https://www.nodo50.org/anomia/arxiu/Ravachol.html


[7] Publicació anarquista fundat en 1887. Va tenir tres etapes diferents, una que va des de la seva fundació fins 1893 amb un total de 369 números, els 31 com diari i els resta ja com setmanari. La segona etapa va des de 1902 a 1904, i hi van haver 122 números publicats setmanalment. La tercera etapa va anar des de 1905 a 1906 amb 48 números. Varen col·laborat en les diferents etapes autors com Antoni Pellicer, Celso Gomis, Acracio Pogreso, Anselmo Lorenzo, que el va dirigir a la primera etapa, El metge Pedro Vallina Martínez o la activista Teresa Claramunt que el va dirigir a la última etapa. En aquest setmanari es publicaven articles de Bakunin, Proudhon, Tarrida del Mármol, entre altres, a més de manifestos obrers i anarquistes. Vegeu: https://es.wikipedia.org/wiki/El_Productor


[8] Revista quinzenal francesa dirigida per Jean Grave, fundada en 1887. Vegeu: https://es.wikipedia.org/wiki/La_Révolte


[9] Setmanari àcrata 1893. Vegeu: Francisco Santos, (1988-1989) Tesis Doctoral, La prena anarquista y anarcosindicalista en España desde la I internacional hasta el final de la guerra civil. Facultad de Geocrafia e Historía, departamento de Historia Contemporanea, Universidad de Barcelona. p. 96


[10] Cinc sindicalistes condemnats a mor per l’esclat de una bomba que matà diversos policies, els sindicalistes es van declarar innocents. En homenatge aquest treballadors, es celebra l’1 de maig con dia del treballador, doncs la vaga de Chicago va començar el primer de maig de 1886. Vegeu: https://www.llibertat.cat/2016/03/...atemptats-i...a...


[11] Publicació de lectura fàcil i amb punt còmic va se fundar per Josep Llunas en 1881 i va tenir una durada de catorze anys fins 1895. Llunas pacifista convençut es va mostrar poc amics “dels dinamiters”. Vegeu: Dolors Marín (2009) Semana Trágica. Barcelona en llamas, la revuelta popular y la Escuela Moderna, op. cit. pp. 70-71. Vegeu també: Fuera de la ley. Hampa, anarquistas, bandoleros y apaches.Los bajos fondos en España (1900-1923), op. cit. p. 340.


[12] Vegeu: www.estelnegre.org/documents/salvador/salvador.htm.

Vegeu també: https://serhistorico.net/.../bombas-en-barcelona-1893-pauli-pallas-y-santiago-salvador/


[13] Vegeu: www.pasapues.es › Aragón › Historia


[14] Fou una publicació feta en castellà, impresa a Barcelona. Fundada el 15 de novembre de 1858, com El telégrafo, i des de febrer del 1879 va agafar la capçalera de El Diluvio fins la seva desaparició 1939. Era un diari clarament republicà i anticlerical. Va arriba a ser el segon diari ves venut a Barcelona darrera La Vanguardia.


[15] Vegeu: Fuera de la ley. Hampa, Anarquistas, Bandoleros y Apaches. Los bajos fondos en España, op. cit. p. 343

Vegeu també: lameva.barcelona.cat/.../anarquisme-i-repressio-a-la-barcelona-de-…


[16] Vegeu: nota 7.


[17] Setmanari satíric republicà i anticlerical. Fundat per Innocenci López i Bernagossi el 8 de Maig de 1870, s’edità durant més de 64 anys.


[18] Amadeu Hurtado, Quranta anys d’advocat, I Esplugues de Llobregat-Barcelona, Ariel, 1969, p. 24. Vegeu: Jordi Castellanos, Aspectes de les relacions entre intel·lectuals i anarquistes a Catalunya al segle XIX. (A propòsit de Pere Coromines) p.25



[19] Pere Coromines, Obres Completes, pròleg de Domènec Guansé, recopilació i notes de Joan Coromines (Barcelona, Editorial Selecta, 1972) p.300 . Vegeu: Jordi Castellanos, Aspectes de les relacions entre intel·lectuals i anarquistes a Catalunya al segle XIX. (A propòsit de Pere Coromines) p. 25


[20] Setmanari de tendència federalista, fundat i dirigit fins la seva mort (1901) per Francesc Pi i Maragall, el primer número va sortir el 17/1/1891 i el darrer 1/12/1927.Vegeu: hemerotecadigital.bne.es


[21] Diari fundat per Antonio Catena Muñoz, va ser un diari anticlerical i molt popular, de tendències republicanes. El primer número va sortir 22/6/1887 i el darrer 9/2/1921. Vegeu: hemerotecadigital.bne.es


[22] Diari republicà nascut un any després del País, Fundat per Nicolás Salmerón, va ser un dels primers diaris que va apostar fort pel finançament del diari per mitjà de la publicitat. El primer número va sortir el 1/4/1888 i el darrer 30/6/1897. Vegeu: hemerotecadigital.bne.es


[23] Vegeu: https://www.llibertat.cat/2016/03/...atemptats-i...a...


[24] Publicació homònima de una revista anarquista editada a Buenos Aires. La de Barcelona la seva sortida era mensual, i va ser fundada i dirigida per Anselmo Lorenzo. No més va estar nou mesos, nou números, fins la detenció de A. Lorenzo. Vegeu: Francisco Santos, (1988-1989) Tesis Doctoral, La prena anarquista y anarcosindicalista en España desde la I internacional hasta el final de la guerra civil, op. cit. p.103


[25] Diari de tendència liberal republicana moderada, el primer número va sortir 15/7/1879 i el darrer el 26/03/1939. Vegeu: hemerotecadigital.bne.es


[26] Publicació vespertina o nocturna, de tendència demòcrata, amb el temps es va convertir en l’òrgan del Partit Liberal, el primer número va sortir el 29/10/1890 i el darrer 26/3/1939. Vegeu: hemerotecadigital.bne.es


[27]Considerat el periòdic més influent a Espanya amb l’últim terç del segle XIX i principis del XX, el primer número va sortir 16/3/1867 i el darrer el 30/5/1933. Vegeu: hemerotecadigital.bne.es


[28] Publicació fundada per Lerroux que va sortir per primera vagada el 31 d’octubre de 1897, es va convertir en òrgan oficial del Partido Republicano Progresista, va tenir molt poc recorregut, doncs van empresonar A. Lerroux per alguns dels seus articles. Vegeu: hemerotecadigital.bne.es


[29] Va ser una revista literària editada a Madrid entre 1898 i 1900. Va ser fundada per Rodrigo Soriano i dirigida per Usebio Blasco en una primera època i per Dionisio Pérez després fins al tancament. En aquesta revista escrivien un gran número d’intel·lectuals espanyols de la generació del 98 es van editar 93 números.

Vegeu: https://es.wikipedia.org/wiki/Prensa_anarquista


[30] Fernand Pelloutier (1867-1901) Va ser un sindicalista francès que inicialment va pertànyer a la corrent anarcosindicalista, y va evolucionar fins al sindicalisme revolucionari, del qual va ser un dels seus fundadors.

Vegeu: https://jjmlsm.wordpress.com/2017/09/03/fernand-pelloutier-vida-y-obra/


[31] Fundat i finançat per el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guardia, el 15/11/1901, surt a Barcelona el primer número, el publicava clandestinament Batllon en una editorial catòlica. Al principi cada deu dies, després quinzenal. És van publicar 21 números fins el 20/7/1903, quan la redacció es va embarcar en el projecte de Tierra y Libertad.

Vegeu: biblioteca.ferrerguardia.org/es/...ferrer-guardia/la-huelga-general


[32] Periòdic setmanal, només un més de dura. Tancar per les persecucions i la escassetat de recursos. Vegeu: Francisco Santos, (1988-1989) Tesis Doctoral, La prena anarquista y anarcosindicalista en España desde la I internacional hasta el final de la guerra civil, op. cit. p. 467


[33] Setmanari anarquista, dirigida per Joan Montseny Carret. Es va començar a publicar al barri de Gracia de Barcelona entre 1888 i 1889, i va reaparèixer a Madrid com suplement de La Revista Blanca, entre 1902 i 1904. De nou va tornar a editar-se a partir de juny de 1904 tenint varies èpoques successives fins la seva desaparició definitiva en 1939. Vegeu: hemerotecadigital.bne.es


[34] Òrgan Republicà de tortosa que va aparèixer per primer cop en 1901, dirigit per Manaut i més tard pel polític Josep Berenguer i Cros seguint la línia política de Marcel·lí Domingo i Sanjuan. Va deixar de publicar-se al març de 1938.

Vegeu: https://ca.wikipedia.org/wiki/El_Pueblo


[35] Setmanari dirigit per Antonio Polo i Julio Canba, de temàtica anarquista. El primer número va sortir el 26/12/1903 i el darrer 12/1/1905. Vegeu: Francisco Santos, (1988-1989) Tesis Doctoral, La prena anarquista y anarcosindicalista en España desde la I internacional hasta el final de la guerra civil, op. cit. p. 470


[36] Doctrina social i demogràfica, continuadora de la teoria de R. Malthus (maltusianisme), que advoca pel control de la natalitat pel tal de limitar el creixement de la població i evitar la misèria. Vegeu: https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0126016.xml


[37] Vegeu: https://www.llibertat.cat › Història › Memòria històrica


[38] Apareix com el subtítol “Periódico satírico semanal”, el 10/4/1881. Té afinitats amb les societats llibre pensadores, laiques i mesòniques. Fundat per el republicà federalista d’idees avançades José Nakens. El primer número va sortir el 10/4/1881 i el darrer el 11/9/1926. Vegeu: hemerotecadigital.bne.es


[39] Vegeu: Dolors Marín (2009) Semana Trágica. Barcelona en llamas, la revuelta popular y la Escuela Moderna, op. cit. pp. 85-88


[40] El 25de novembre de 1905, cent militars dirigits per uns oficials van assaltar i cremar les redaccions de les publicacions del setmanari satíric el Cu-Cut! (es va publicar a Barcelona entre 1902 i 1912) i La Veu de Catalunya (Barcelona,1899-1937), ambdós de tendència catalanista conservadora i properes a la Lliga Regionalista. La causa va ser que el Cu-Cut! Va publicar un acudit en que es mofava de les derrotes de l’exèrcit espanyol. Però davant de les protestes contra la actuació dels militars, en lloc de castigar-los, per pressions de la mateixa cúpula militar es va aprovar a principis de 1906 l’anomenada Llei de Jurisdiccions espanyola, que perseguia qualsevol opinió contraria als símbols espanyols i a l’exercit, podent ser detinguts o processats simplement per aquest motiu. El president del govern Segismundo Moret del Partit Lliberal havia sigut el que havia signat la Llei de Jurisdiccions, després de substituir en el càrrec a Montero Ríos, arran de la crisi provocada pels militars.

Vegeu: https://www.llibertat.cat › Història › Memòria històrica




[41] Claudio López Bru (1853-1925), segon marqués de Comillas, ell i la seva família controlaven la Sociedad de mines del Rif i la Companyia Norte Africana, aquesta última amb capital francès, però també hi eren a la administració de aquestes companyies Henry McPerson, que es va fer ric proveint l’exercit espanyol en 1898; Clemente Fernàndez, associat dels Figueroa, es adir, del conte de Romanones. Vegeu: Dolors Marín (2009) Semana Trágica. Barcelona en llamas, la revuelta popular y la Escuela Moderna, op. cit. pp. 54-67.


[42] Vegeu: Antonio Loredo Martínez, (2013), Misa. Madrid. LaMalatesta Editorial - Tierra de Fuego. p. 19.