Critica i resenya de K.L. Reich De Joaquim Amat-Piniella

K.L. Reich

L’esperit del camp.


Sumari:

1. Introducció...................................................... 2

2. Creació dels camps de concentració.............. 4

3. Testimoni de Joaquim Amat-Piniella............ 5

4. L’obra K.L Reich............................................ 9

5. La zona grisa................................................... 13

6. Conclusió......................................................... 16

7. Bibliografia..................................................... 18




1. Introducció.

Els republicans catalans i espanyols que varen sortir per la frontera francesa en 1939, derrotats per els rebels franquistes, anaven a constituir una diàspora summament desafortunada, ja que al any i mig d’haver arribat a França aquest país era ocupat pels alemanys. La repressió i el terror regnants a espanya després del triomf franquista explica que només la quarta part dels exiliats tornessin cap a la seva terra. A prop de tres-centes mil persones varen decidir afrontar el perill nazi directament, alguns varen participant a la campanya francesa (setembre 1939-juny 1940) y més tard a la lluita clandestina contra l’invasor alemany (Resistència i Guerrilles) així com en els principals escenaris bèl·lics de la segona Guerra Mundial al costat dels Aliats, que va provocar la mort i la desaparició de centenars, de milers dels nostres. La deportació, entre 1940 i 1945, a els camps d’extermini nazi (dels quals varen ser antesala dotzena i mitja de camps francesos), totes aquestes circumstàncies completarien el ventall on els republicans catalans i espanyols varen patir i morir per el bé més preat del home, la llibertat.

Els republicans espanyols – uns deu-mil dels que sobrevisqueren un terç aproximadament– arribaren a els camps d’extermini com presoners de guerra (1940-1941), i com detinguts polítics (1942-1944). Els primers després de transitar per les stalag [camps de presoners de guerra], i els segons després de ser detinguts a França ja sigui com resistents o com guerrillers i d’haver patit, tots sense excepció, els interrogatoris de la temible policia política alemanya: la Gestapo.
Les batudes contra els exiliats republicans catalans i espanyols a França es varen intensificar – als finals de 1943 i començament de 1944, per això varen portar cap a le Midi de la France [des de Marsella a Bordeus] a elements principalment per infiltrar-se en els Grups de Treballadors Estrangers (GTE), que eren una mena d’unitats disciplinàries – més de mig miller repartits per tot el país – per això varen utilitzar a francesos de ambdós sexes, búlgars, polonesos i inclús espanyols. El alemanys buscaven als nostres republicans per una mena d’odi, en primer lloc, per la Guerra Civil espanyola – no obliden que a espanya va ser el primer lloc on varen actuar les tropes alemanyes al costat del dictador Franco –, després per demostrar la superioritat de la raça ària sobre els altres pobles i més encara sobre els pobles llatins del sud. El fet de que el dictador no reconegués als exiliats republicans com espanyols va facilitar la repressió contra els nostres, doncs els va convertir en apàtrides, es a dir homes no de segona, sinó de tercera classe per els alemanys, com els gitanos o els jueus, gent en definitiva que per els aris no mereixien viure.
Els empresonats anaven als camps d’extermini com Mauthausen – on hi eren la majoria de republicans catalans –, Dachau i Buchenwald i junt als de Oranienburg, Bergen-Belsen i Ravensbrück – aquest últim per dones –; aquest eren els camps on hi havia més republicans espanyols i catalans, però també hi varen haver presoners a nou camps més, encara que de una forma més testimonial. Podem concloure que en quinze dels vint-i-dos camps principals – dels que depenien un miller d’annexos – que hi havia aparell repressiu i exterminador alemany, varen haver presoners catalans i espanyols i, tan sols els jueus i soviètics – entre la dotzena de pobles europeus represaliats – superaren la presència de republicans catalans i espanyols als camps de extermini nazi.
Per mostrar el dia a dia dels camps de extermini o lager, de la manera en que morien o sobrevivien els republicans catalans i espanyols, prendré el testimoni de un supervivent català de Mauthausen, el l’escriptor Joaquín Amat-Piniella (1913-1974), que en la seva obra K.L. Reich[1]va relatar la seva experiència concentracional de una forma novel·lada:

Hem preferit la forma novel·lada per esser la més fidel a la veritat intima dels qui hem hagut de viure aquesta aventura. Després de tot el que el que s’ha escrit sobre els camps, amb l’eloqüència freda de les xifres i de les informacions periodístiques, creiem que és a través dels actes, de les observacions, de les converses i dels estats d’esperit dels nostres personatges, com podem donar una impressió més justa, més càlida i més vivent de l’envergadura humana del sacrifici.[2]

Faré recalcament en el que el escriptor-químic d’origen jueu i supervivent d’Auschwitz Primo Levi (1919-1987) va anomenar “Zona grisa” – terme que apareix en la seva obra Els enfonsats i els salvats –[3], aquesta zona de difusa que hi ha entre el botxí i la víctima. La “zona” fa al·lusió al lager ; el “gris” fa al·lusió tant a la ambigüitat del paper concedit a la víctima, que també es col·laboradora en la destrucció, com a la dificultat de poder penetrar en el anàlisi moral i polític. El anàlisi de la zona grisa és vàlid per advertir de com les polítiques totalitàries pretenen esborrar el rastre de les víctimes, no sols eliminant-les, sinó també implicant-les en la seva destrucció.


2. Creació dels camps de concentració.

Només dos mesos després de les eleccions que varen portar al poder als nazis a Alemanya, el febrer 1933, decretaven la construcció dels camps d’Oranienburg i de Dachau. En ambdós va haver-hi presoners espanyols uns anys més tard. Aquest camps, anomenats principals, se’ls aniria agregant camps annexos o Kommandos. Solament en 1938 es van construir més de cent de aquest camps-sucursals. El estiu de 1936 s’inaugurava el de Sachsenhausen y 1937 el de Ettersherg, després anomenat Buchenwald. En 1938 s’obre el de Flossenburg – al costat d’una important pedrera de granit – i, després de l’annexió d’Austria, en 1938, es comença a construir el primer camp de concentració que els nazis instal·len fora de les seves fronteres: el de Mauthausen, també al costat de una impressionant pedrera de granit. Aquest mateix any, un destacament de presoners de Sachsenhausen es enviat a Fürstenberg per construir un camp especial per dones: el de Ravensbrück. En setembre de 1939, amb la ocupació de Polonia, es crea el de Stutthof, que va inaugurat la llarga cadena de llocs de internament i d’exterminació sorgits en la Europa de l’Est. Aquest mateix mes, els nazis creaven el primer camp txec-eslovac: el de Thérezin. I al agost de 1939, a territori alsacià: el camp de Schirmeck, que seria utilitzat fins la primavera de 1941 com camp de transit. Per ell varen passar centenars de republicans catalans i espanyols fets presoners durant la campanya de França (setembre del 1939- juny del 1940), la major par dels quals i, després de passar per varis camps de presoners de guerra d’Alemanya (stalags), anirien a parar al camp de extermini Mauthausen.
El segon camp polonès, el de Auschwitz, es va obrir a primers d’agost de 1940. Un camp que amb paraules de Jean Améry (1912-1978) és la expressió del mal radical.
Amb la apertura dels camps de Gross-Rosen (polonia) i de Natzwiler-Strutthof (Alsacia), el maig de 1941, el número de camps principals va arribar a cinquantena i dels camps annexos (kommandos) superava el miller. Ela complexos més importants eren el de Dachau, amb 136 kommandos, Buchenwald, amb 89.
Que la repressió nazi empitjorava a mesura que revessos s’acumulaven als camps de batalla ho demostra la relació de combois ferroviaris de presoners sortits de França amb destí als camps alemanys: 19 en 1941; 104 en 1942; 257 en 1943 i 326 en 1944. Es tracta de la major concentració de ostatges de la història.[4]


3. El testimoni de Joaquin Amat-Piniella.

Joaquin Amat- Piniella va relatar la seva experiència concentracional a Mauthausen en una entrevista concedida a la escriptora Montserrat Roig (1946-1991), el 24 de juliol del 1973 i publicada una part en capítols del llibre Els catalans als camps nazis[5]i una altra part a la revista Serra d’Or[6]del mes de novembre de 1974, arran de la mort d’Amat-Piniella.
Amat-Piniella tenia vint-i-sis anys quan va creuar la frontera pirenaica amb França, ho va fer un 14 de juliol, es adir, el dia de la festa nacional francesa. La va creuar com tants altres catalans derrotat per les forces rebels feixistes del General Franco i els seus aliats del “eix”. Era tinent d’artilleria de l’exèrcit republicà. La fi de la guerra li va agafar a València i gràcies a que va poder canviar-se de roba i, que la roba era nova va poder anar de zona valenciana a zona catalana sense cap contratemps i, de aquí a França.
A França es va trobar sense diners, va cerca feina a Perpinyà, però ningú li donava per por a les represàlies de les autoritats – que de fet no volien que els refugiats s’acostessin a la població francesa –. Els gendarmes empaitaven per tot arreu als refugiats. Així Amat-Piniella va arribar al camp de Bacarés primer i després va passar per el camp de Saint- Cyprien, on travarà amistat infrangible amb altres intel·lectuals, formant “la pinya dels cinc:[7]el dibuixant Arnal – que a la obra d’Amat-Pinella K.L. Reich és l’Emili, el dibuixant que fa dibuixos pornogràfics per un “SS” alemanys i això li salva la vida, també l’Emili és l’alter ego de l’Amat-Piniella –, el crític Pere vives i Clavé íntim amic d’Amat, que va ser assassinat a Mauthausen amb una injecció de benzina al cor el 30 d’octubre de 1941 –que a K.L. Reich el podem identificar amb el Francesc –, l’Hernàndez – militar republicà –, el escriptor Ferran Planes i el propi Amat-Piniella. En un atac de la aviació nazi, quan treballaven a la línia Maginot, en la fugida de aquest atac tots són detinguts i entregats a la Gestapo; l’Hernàndez i en Planes aconsegueixen escapolir-se,[8]els altre tres anirien a Mauthausen.
La vida al camp de Saint-Cyprien era dura, els francesos s’aprofitaren de aquesta circumstancia per captar gent per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), un treball gairebé esclau de dotze o catorze hores diàries, per mig franc dia – encara així de vagades no se’ls pagava[9] –, el menjar i la roba. Així “la pinya dels cinc” s’han erolaren en una companyia de treball per anar a fortificar la línia Maginot, com en dit més amunt, en la zona que feia frontissa entre la part d’Alemanya i de Bèlgica, i van estar fins que van arribar els alemanys i els van detenir. Els van porta a Belfort, una caserna ocupada per els alemanys i varen ser-hi fins que els van recollir per portar-los a Mauthausen. No varen fer cap tria, no varen mira ni afiliació política ni sí hi havia cap tipus de responsabilitat amb morts.
A Mauthausen, l’Amat relata com li va sorprendre la forma de castell fortificat del camp, les seves parets que semblaven indestructibles[10]; també la quantitat d’espanyols que hi havia al camp i el seu aspecte cadavèric, aspecte que ell sabia que en poc temps també tindria; molts de ells eren morts vivents o com es deia en l’argot dels lager eren “musulmans”[11]– són aquells que han renunciat a seguir lluitant, que afeblits per la gana caminen amb el cap baix, desmoralitzats; de seguida que els kapos o els SS els identificaven eren enviats a les cambres de gas.
Els maltractaments varen començar només baixar del tren, unit al fred, ala degradació com essers humans i la gana li van fer pensar que no sortiria viu del camp. En els barracons dormien amuntegats, en un lloc per cent hi havia set-cents; estirats per terra capiculats. Els veterans de camp dormien a les lliteres.
Als republicans catalans i espanyols se’ls considerava apàtrides i portaven un triangle blau amb una S a dintre – distintiu dels espanyols, la qual cosa es incongruent perquè sí eren apàtrides com portaven la “s” de spanien – cosit en el pit en el costat esquerre de la jaqueta i al costat dret del pantaló.[12] Sembla que el ministre d’afers estrangers alemany, el baró von Ribbentrop, va parlar amb Serrano Suñer – ministre també d’afers estrangers del govern de Franco – i li va dir que tenia molts espanyols i que no sabia que fer-ne. I en Serrano Suñer li va contestar, que no els coneixia, que no sabia qui eren, que fessin el que voguessin.[13]I de aquí la consideració de apàtrides dels nostres.
L’Amat-Piniella va començar a treballar al magatzem de la roba civil gracies a la seva amistat amb el dibuixant Arnal que feia dibuixos Pornogràfics per un cap de la SS i això con diu l’Amat li va salvat la vida. Va ser-hi durant sis o set mesos al Kommando del magatzem, però el Kommando va caure en desgràcia perquè el seu cap robava roba i joies dels deportats. Al cap ho van agafar i el varen tancar a un altre camp com presoner. Van caure tots, el secretari del cap el varen matar a cops i, l’Amat va anar de cap a la pedrera, normalment es carregaven pedres de 7 a 10 kg, però si te agafaven animadversió o estaves a la companyia disciplinària, es podien fer carregar pedres a vegades de 40 o 50 Kg a coll i pujar-les pels 186 esglaons de la escala que va del fons de la pedrera a dalt, on es carregaven les vagonetes – diuen que varen morir deu espanyols per cada esglaó.[14]També va treballar a un Kommando de neteja, on va netejar els depòsits de decantació dels excrements que baixava del camp amb unes galledes.
L’Amat-Piniella parla de la solidaritat entre els presos, al principi de ser-hi ell al camp no hi havia cap organització de resistència al camp. Parla del comportament dels presos alemanys que en general va ser dolent. Fins i tot els polítics. Que vençuts per la por feien el paper de botxins. Els presos que feien de kapos de altres nacionalitats, si els obligaven feien alguna brutalitat. “La brutalitat i la crueltat s’encomanaven”[15], diu l’Amat.
Entre els espanyols es va organitzar la solidaritat gràcies a que hi havia un grup que es va mantenir molt integra. Els catalans no formaven un grup a part, estaven barrejats amb gent de tota espanya, es lligaven més per afinitats. Els primers que es van organitzar d’una manera política i amb una forta cohesió varen ser els comunistes. Després els sindicalistes. Al principi s’ajudaven entre ells, més que res perquè varen arribar al camp junts i feien una vida aïllada en front dels alemanys. Tenien l’experiència d’una guerra i havien anar a parar allà per motius polítics. La ajuda de vegades era més important amb gestos i paraules que no compartint el menjar. L’Amat-Piniella diu que va haver moments que ell estava molt ensopit i va rebre ànims del grup i aquesta ajuda no la oblidarà mai. Ell diu que es va mantenir al marge dels grups polítics li semblava una bestiesa trasplantar la lluita política entre els diversos grups del camp. Va haver disputes entre comunistes i anarquistes, per coses que encaren s’arrossegaven des de la guerra Civil, baralles verbals de caràcter polític. Discutien en català o castellà i com ningú el entenien es podien dir el que volguessin. És clar que també s’ajudaven quan ho necessitaven els uns o els altres.[16]
Una mostra de aquesta solidaritat ens ho conta Joan Pagès i Moret,[17] un supervivent de Mauthausen que també va ser entrevistat per la Montserrat Roig:

El fet que determina l’inici de la solidaritat dins del camp, des del punt de vista públic, de font de agitació col·lectiva, fou que quatre espanyols que treballaven al Kommando de la carretera del camp foren castigats per actes de sabotatge. Havien estimbat unes vagonetes, havien fet malbé material nazi. Varen fer formar tot el camp i ells foren col·locats a la cadira de càstig per aplicar-los els famosos vint-i-cinc cops al cul. Desprès foren enviats uns dies a l’Arrest [presó], i després a la companyia disciplinària, on era previst que un home no podia aguantar més de quinze dies. Els de la companyia disciplinària havien de pujar pedres de més de quaranta quilos. Havies de fer viatges de la pedrera al camp i remuntar el cent vuitanta-sis esglaons cada vegada. Tot sovint caminaven catorze viatges amb una pedra de aquestes dimensions al coll i, de tant en tant, els exigien que ho fessin a pas lleuger, o els obligaven a baixar les escales també a pas lleuger, en uns esglaons plens de glaç. Si queia el que anava darrera, baixava tota la fila rodolant.

En veure que els nostres companys eren enviats a la disciplinària, tots els republicans vam decidir que els havíem de salvar. L’única manera de salvar-los era donar-los més menjar. Com que el menjar no es podia comprar ni robar –sempre hem estat contraris a robar a un altre pres –, vam acordar donar-los el menjar de la nostra ració. Vam decidir que tots els republicans que treballàvem dins del camp els donaríem una cullerada de sopa i un tros de pa tan petit com l’ungla. Sense cap excepció, tots els companys ho vam fer. Això va permetre que els castigats mengessin dos plats de sopa al migdia i encara els en quedava un altre a la nit. Sempre hi havia algú del servei de neteja que els podia escalfar el plat. Tots quatre es van salvar.
L’Amat mantenia la idea de sortir amb vida del camp. I poder-ho explicar, pensava que tot el que li estava passant s’havia de saber. Ell no va perdre la fe en que els aliats acabarien guanyant la guerra. Volia explicar “el tracte” dels kapos, la majoria delinqüents comuns alemanys amb un sadisme que es podia classificar de no humà, però no per catalogar-los de animals, els animals no són capaços de ser tan sàdics.
L’Amat-Piniella, relata en la entrevista amb la Montserrat Roig[18] que ell i els seus companys parlaven de com anava la guerra. Les noticies de la guerra sempre es filtraven, encara que com es natural, moltes vegades arribaven amb retard. Al camp hi havia una secció de ràdio i un Kommando es dedicava a fer les reparacions, aquest quan sentien les noticies a la ràdio sobre la guerra les feien córrer. Escoltaven emissores clandestines. L’humor dels SS depenia moltes vegades de com hi anava la guerra pels alemanys.
Dels jueus l’Amat relata la manera com els tractaven els SS i com els aniquilaven, sense cap tipus de qüestionament moral o sentiment “humà,” relata la seva impotència envers els SS [fins i tot el comandant del camp, en Zeris va matar un presoner txec davant seu a cops per diversió] i el seu comportament incomprensible dintre els paràmetres de la raó il·lustrada. Es lamenta de que no s’ha fet justícia, ell diu que no tenia ànims de revenja, no volia més que aquest crims no quedessin impunes, però per ell això no ha estat així.[19]
Als darrers dies abans de la alliberament del camp de Mauthausen es va organitzar la resistència republicana, per evitar que els alemanys els hi fessin entrar a unes boques minades fetes en la muntanya, en un intent desesperar de eliminar el màxim de persones possibles abans de la pèrdua del camp a mans dels Aliats, els nostres es van resistir disposats a jugar-se la vida, fet que va fer que els alemanys ho deixessin córrer. Els nostres estaven desesperats i no tenien gran cosa de armament, però sí molt de coratge.
Quan varen entrar els americans a el camp central de Mauthausen (5 de maig de 1945), l’Amat-Piniella no hi era, estava a un camp més petit (Ternberg lliberat un dia després que Mauthausen) que depenia del principal. Els americans la majoria de parla hispana varen quedar horroritzats del que van veure, la qual cosa va provocar que apliquessin justícia allí mateix a alguns SS.
A Nuremberg, cap dels SS jutjats per les forces aliades no va defensar la seva actitud per raons ideològiques. Tots van dir que obeïen raons superiors, que no eren sinó peces d’un engranatge que no tenia res a veure amb ells.
Segons els Pappalettera [Vincenzo i Luigi (pare i fill), deportat italià Vincenzo a Mauthausen], en la seva obra Los SS tienen la palabra,[20] van morir a Mathausen gairebé 130.000 homes. Van passar per aquest camp uns quinze mil SS, dels quals només en foren jutjats 61 per crins de guerra, al tribunal de Nuremberg. Tenia raó Joaquim Amat-Piniella: “ no s’ha fet justícia”


4. La obra K.L. Reich.

K.L. Reich Es la recreació en forma de novel·la de la experiència en un camp de concentració nazi, centrada principalment en un grup de presoners espanyols. Malgrat que el nom del camp no apareix enlloc a la obra, les referencies a Mauthausen és molt clara, les descripcions geogràfiques, així con la descripcions de episodis històrics documentats i la l’estada en ell de l’Amat, corroborem aquesta afirmació.
A la nota d’autor l’Amat-Piniella diu que vol oferir una crònica general de l’experiència dels espanyols als camps nazis, tot i que ficcionada i centralitzada en un grup de personatges que forneixen un ampli ventall d’històries i comportaments, on fossin també representats els botxins.
Amat-Piniella com molts dels republicans espanyols supervivents de Mauthausen i dels seus kommando satèl·lits, va tornar via París a França. Després de recórrer mitja França i, davant del destí incert que podria trobar a l’Espanya franquista, si tornés, va decidir exiliar-se a Andorra. Allà va fer el primer esborrany de K.L. Reich (Konzentrations lager Reich).[21]
Primera edició de K.L. Reich. Va sortir en castellà la primavera de 1963 [disset anys després del primer esborrany], publicada per Seix i Barral i l’octubre del mateix any la edició en català publicada pel Club Editor. També hi ha un altre versió publicada al l’any 2001 per Edicions 62, que es més fidel al text del manuscrit de 1945-46 de l’Amat-Piniella. El fet que estigués disset anys impublicada la obra obeeix a dos fets, l’un que l’autor modifiqués el text original varies vegades fins trobar un relat que el satisfés i una segona qüestió la censura, encara que el manuscrit que es va presentar al censor no va patir cap censura, més que res per la perícia del l’autor. De fet la primera vegada que es va presentar al censor el 23/2 de 1955[22] es va autoritzar la publicació, però es va suspendre indefinidament:

Informe de censura del 7 de març de 1955, en resposta a la sol·licitud presentada per l’editor Santiago Alberti el 23 de febrer:

¿Ataca al Dogma? No
¿A la moral? No
¿A la Iglesia o a sus Ministros? No
¿Al Régimen y a sus Instituciones? No
¿A las persones que colaboran o han colaborado con el Régimen? No
Los pasajes censurables ¿califican el contenido total de la obra? No
Informe y otras observaciones: el autor de este libro, exprisionero de un campo de concentración alemán, nos relata, en forma cruda, però objetiva, el funcionamiento de aquellos campos nazis, con todas las crueldades de los SS, y los crímenes y asaltos a los almacenes del campo a que se entregaban los prisioneros rusos, polacos, checos, etc., como venganza, en los últimos días de cautiverio, cuando las tropes aliades avanzan y los jefes de las guazrniciones de los campos huían, hasta que por fin las fuerzas de ocupación norteamericanas ponen fin a la anarquia que se havia desencadenado.

Proponemos su autorización.

Manuel Sancho
Malgrat aquest informe, la resolució consta com a “suspendida el 14/4/55”, sense indicació del motiu.

Més tard 2 de març de 1961 de la mà de Carlos Barral K.L. Reich, és de nou presentat a censura:[23]

Informe de censura del 10 d’abril 1961, en resposta a la sol·licitud presentada per l’editorial Seix Barral el 2 de març:

¿Ataca al dogma? No

¿A la Moral? No
¿A la Iglesia o a sus Ministros? No
¿Al Régimen y a sus Instituciones? No
¿A las persones que colaboran om han colaborado con el Régimen? No
Los pasajes censurables ¿califican el contenido total de la obra? No
Informe y otras observaciones: El autor a través de un montaje literario va presentando a un núcleo de exiliados espanyoles hechos prisioneros en Francia por los alemanes y concentrados en un campo típico de la época; Emilio, Francisco, Ernesto, Fuentes, Manuel, Rubio y Augusto. Describe penalidades espeluznantes, vergonzosas, inhumanes, cargando las tintes sobre el nazismo y las SS. Es una obra totalment negativa, resabiada y oscura sin más alcance que destil·lar odio a dicha política. Su descripción de los campos de concentración alemanes parece exactamente calcada de las hechas de los campos rusos. No obstant como se trata de cosas pasadas y de un país extranjero PUEDE PUBLICARSE.

José de Pablo Muñoz

La resolució autoritza la publicació el 13 d’abril de 1961.[24]


No és lloc ara per valorar aquest informe de la censura i les diferents observacions com: “campo típico de la época”, “relato negativo”, sense més pretensió que “destilar odio”, “cargando tintas contra el nazismo” descrivint calcant “los campos rusos. Tot això és una mostra més de la negació dels fets (o encara pitjor, pensen que el que els hi va passar als republicans espanyols als camps nazis se’l mereixien) per par de un govern que sentia per els nostres republicans lo mateix que sentien els seus col·laboradors nazis, un menys preu per la vida dels que no pensaven com ells o s’han interposaven en les seves ànsies de poder; portant com solució la eliminació de l’altre.
K.L. Reich retrata un seguit de situacions en què els espanyols de Mauthausen apareixen com políticament actius, però dividits per la ideologia. Es parla concretament dels conflictes entre anarquistes i comunistes, com continuació dels desacords que varen sorgits abans de la Guerra Civil espanyola, van persistir durant aquesta i també al Lager. No hi ha dubte que L’Amat era conscient de la dificultat de reflectir aquestes disputes entre compatriotes i les reaccions que podia provocar entre els supervivents, molts dels Quals tenien una implicació política destacada. Per aquest motiu, i malgrat l’Amat-Piniella modifiqués el primer mecanoscrit en multitud de ocasions, resulta enganyós pensar que el text publicat en 1963 com un producte mutilat per la censura.[25]
Podem dir que l’únic que resta impublicat de és el text introductori que l’Amat va escriure el 1945-46 per la seva obra, és un text de clarament antifeixista, excepcional i colpidor, on mostra el seu ideari republicà, on també acusa directament als que anomena “tríada de criminals”, formats per Franco, Pétain i Hitler, de ser culpables de la major tragèdia que ha succeït a Europa. Aquesta introducció és clar que l’Amat-Piniella l’hauria publicat si això hagués estat possible, però sota un regim criminal con el de Franco, la publicació d’aquest text l’hauria comportat greus problemes i es per això que ni ho va presentar a censura.
La obra K.L. Reich, en Joaquim Amat-Piniella la va dedicar a seu amic Pere Vives i Clavé, assassinat com en dit abans a Mauthausen el dia 31 d’octubre de 1941, i al general Omar N. Bradley, cap de les forces nord-americanes que el van alliberar el dia 5 de maig de 1945 de Mauthausen.
Els personatges principals de la obra són: l’Emili que fa dibuixos pornogràfics per als nazis. L’Emili representa, de una banda, l’alter ego d’Amat-Piniella, però també el seu amic Arnal, que durant la seva estada als camps feia dibuixos pornogràfics per un cap alemany. L’Emili que fa de narrador, ofereix a la narració una visió amplia de la situació per poder representar les posicions ètiques i polítiques que assumeixen els diversos personatges.
En Francesc, un idealista que te una gran vida interior, que sumia i lluita per una vida millor, personatge que podem identificar en Pere Vives, íntim amic de l’Amat.
L’August un militant anarquista, que està inspirat en un republicà valencià, en Cèsar Orquín Serra.[26]En Cèsar es va guanya la confiança dels SS i li encarregaren el comandament de un Kommando exterior, el de Ternberg. On va ser-hi també en Joaquim Amat-Piniella.
Altres personatges són: en Rubio, cap de l’organització comunista clandestina al camp; el Vicenç (“el valencià”), la principal obsessió del qual és el menjar, i l’Ernest, una persona individualista i insolidària ,protegida per un SS que l’exigeix favors sexuals. La novel·la parla també de dos alemanys totalment diferents: en Werner, responsable del magatzem, que refusa el nazisme i intenta ajudar a els presoners; i el comandant del camp, Hans Grupper, en qui podem reconèixer al comandant sanguinari i torturador cap de Mauthausen, Franz Ziereis (1905-1945), ferit mortalment en un tiroteig amb les forces nord-americanes quan intentava fugir.
K.L. Reich es una obra esgarrifosa, on el lector es sent impotent davant les atrocitats dels Kapos (no em d’oblidar que eren presoners també, escollits molts pel seu sadisme), dels SS i, on sembla que els deportats hagin perdut també tota condició humana, crivellats per l’horror diari, la degradació psicològica a que eren sotmesos, la fam que patien i veure la mor con un fet normal. Uns dels motius important que vol reflectir l’Amat-Piniella a K.L. Reich, és la resistència de la naturalesa humana, el intent per mantenir la dignitat humana per par de l’Emili i també d’en Francesc i això li va costar la vida. També l’Amat fa un crit de esperança en la victòria final de l’home sobre la barbàrie feixista.
Resulta certament estrany que una obra com K.L. Reich no hagi agafar el pes que es mereix en la cultura catalana i espanyola, ara que es parla tant de recuperar la memòria històrica, tindríem que difondre més les obres que parlem dels nostres i del que van arribar a patir només perquè volíem defensar la legalitat democràtica en front la barbàrie il·legal feixista. Però els quasi quaranta anys de dictadura Nacional-Catòlica va narcotitzar la població i el tancament en fals de la dictadura no va contribuir a que el poble es despertés del tot.

5. La zona grisa.

El concepte de “Zona grisa” que anem a tractar aquí és el que va desenvolupar en Primo Levi en la seva obra Els enfonsats i els salvats, però que també trobem en la obra que estem tractant d’Amat-Piniella.
És tracta de aquesta zona difusa on es difumina la condició de botxí i víctima, els mateixos presoners eren forçats a contribuir a la seva pròpia destrucció i a la dels seus companys. Aquesta zona d’implicació dificulta també l’anàlisi moral, doncs per una banda trenca, com en dit, la distinció entre víctimes pures i botxí, al temps que es fa necessari distingir entre qui pertany a la màquina de destrucció totalitària i qui greixen la maquinària. L’anàlisi de la zona grisa és un anàlisi de la labor destructora i deshumanitzant del nazisme. El anàlisi de la zona grisa es vàlid per demostrar com les polítiques totalitàries pretenen esborrar el rastre de les seves víctimes, no tan sols eliminant-les, sinó també implicant-les en la seva destrucció.
En Joaquim Amat- Piniella anomena aquesta “zona”, “l’esperit del camp”, un esperit que demana un pacte, que obliga a tothom a sospesar decisions d’ordre moral, immanents a la lluita diària per la supervivència. El personatge de l’Emili, ofereix a la narració un marge ampli per representar les posicions morals i polítiques que assumeixen diversos personatges. L’Emili, fa judicis de valor, perdona, homenatja les víctimes i ataca a els culpables. El que vol és evitar la corrupció i la degradació de la vida al camp de concentració, vol mantenir-se integra i no difuminar-se en aquesta “zona grisa”.
La qüestió de la mirada en K.L. Reich, és molt important en la narració dels fets. No cal repetir que el sistema concentracionari nazi, la principal funció es sostreure als deportats tota dignitat humana, convertint-los en objectes sotmès al gaudi de L’Altre/ altre. Així mateix, i aquests es un dels aspectes més inquietants que introdueix l’Amat-Piniella, allà on el llenguatge es queda curt, la mira es manté activa. I és amb la mirada on el lector pot arribar a les entranyes del camp.
Es pot dir que podem trobar quatre formes diferents de mirar: en primer lloc hi ha la mirada de la tortura infligida als altres, una mirada que crea una tensió entre la identificació amb la mirada del torturador o la mirada del deportat, que observa com les pròpies reaccions davant la tortura van canviant a mesura que la seva estada en el camp es prolonga. Aquesta evolució o involució (segons s’entengui), queda reflectida en la fredor creixen en els presoners obligats a veure les execucions o les tortures. La indiferència davant el patiment del altre no només es pot entendre com una estratègia psicològica per sobreviure, sinó com resultat del sistema concentracionari que produeix una mena d’hipnosi, que adorm els sentits i aliena al l’observador dels actes que ha estat obligat a mirar.

[...]Els interrogatoris anaven a començar. Uns ordenances van passar uns minuts més tard, carregats amb un utensili adequat: un cavallet formant esquena d’ase, semblant als que serveixen per tenir-hi selles.
-És la cadireta dels vint-i-cinc –digué l’August.
En Francesc només n’havia sentit parlar. Era la tortura més corrent al camp de concentració. Qualsevol falta, una petita indisciplina, passar cobert davant d’un SS, requisar unes patates, trencar per desgràcia una eina de treball, un no-res bastava per ajeure un home damunt el cavallet, amb un vit de bou. Aplicar-li una sèrie de vint-i-cinc fuetades al cul. Entre els SS més vigorosos s’establia una mena de competència esportiva per fer de botxins. Les víctimes eren obligades a comptar els cops en veu alta i, si alguna perdia del cap i es descomptava, la sèrie recomençava. Un cop caiguda la darrera

vergassada, el supliciat s’havia de quadrar davant el botxí.[27]

Una tortura que pretén la humiliació i la degradació com persona de la víctima, que la vol convertir en un objecte de diversió.
L’altre extrem d’aquesta mira “insensibilitzada”, es la mira posada al servei del record, de testimoniatge dels fets. L’Emili decideix mirar per poder recordar, cedint a la petició que li fa el seu amic Francesc al seu llit de mort: “Recorda-te’n... de tot això... quan s’acabi la guerra. Recorda’t de mi!”. A partir d’aquest moment mirar serà sinònim de filmar, i recordar serà un acte de resistència. La mirada doncs, prefigura l’escriptura, marca el camí que va del desig de testificar a la narració.
La tercera funció de la mirada és la de servir de document a través de la narració, una mirada ficcionalitzada, que des de la mirada del narrador omniscient, penetra en una zona només accessible a les víctimes i als botxins: la cambra de gas, el crematori, la infermeria on el Francesc és assassinat. Totes aquestes escenes de ficció a K.L. Reich, són basades en fets verídics documentats.
Per últim, i pot ser la més rellevant a la novel·la, un dels aspectes més delicats de l’experiència al camp de concentració, la atracció que l’horror i el patiment dels altres podem arribar a provocar en l’espectador, es adir el camp con lloc de gaudi.

[...]El pas de la carretera, vorejant un rierol, era interceptar [en Francesc] per una columna de jueus que pujaven pedres al camp. En Francesc deixà la galleda a terra i esperà que la columna acabés de passar. Però el SS que manava el Kommando no devia tenir gaire presa; un d’aquells malaurats, exhaust, un cadàver vivent, no podia seguir la marxa dels seus companys; i això, pel que semblava, era una diversió per al guardià. Amb la cara i el vestit empastifats de sang i fang, el jueu no aconseguia tenir-se dret. Com un borratxo, anava d’una banda a l’altra de la carretera, entrebancant-se amb els propis peus i caient aplomat una vegada i altra com si, en un afany d’evasió, es volgués enfonsar a la terra. El SS l’agullonava amb els claus de les seves botes i amb el mànec de pic que duia a les mans.
En Francesc no pogués resistir l’estranya fascinació de la sang i la tortura. Els ulls fixos, els músculs en tensió, estrenyent les mandíbules, aquell espectacle semblava absorbir-lo com una atracció hipnòtica.

El kapo de la columna havia ordenat l’alto i el SS, excitat fins al paroxisme, aplicava el seu taló a la cara ensangonada i enfangada de la víctima; la qual, ajaguda inerme sobre el camí, deixava anar un rogall inarticulat d’agonitzant.[28]
La complexitat d’aquesta escena la podem definir entres eixos: textualitza, com en dit abans, la possible seducció de certes situacions propiciades per els torturadors; demostra la necessitat d’analitzar aquesta seducció des de una perspectiva moral [religiosa] i reclama la solució del conflicte des de una òptica ètica [de humanitat]; finalment presenta al presoner jueu com la víctima paradigmàtica del sistema concentracionari.
També troben en K.L. Reich, una al·lusió a l’homosexualitat con una manera de sobreviure i de gaudir de certs privilegis per part dels Kapos (com menjar o porta sabates normals, en comptes de les de sola de fusta); és el cas de l’Ernest criat del Kapo de les patates.
Ens parla el narrador de la competència per arribar a tenir el poder dintre del camp també entre els presoners, que poder pot significar en la majoria dels casos sobreviure, en cara que això derivà de com diu el narrador: “politiqueria absurda. ¡Malaltia ben llatina!”
Els comunistes van encertar aquesta tàctica de d’acord amb el principi de l’adhesió allò que compta i que el convenciment ja ve després. Els sindicalistes, temorencs de deixar- se prendre oportunitats, seguiren el mateix camí. La competència per arribar a llocs que signifiquessin poder econòmic fou acarnissada i sense pietat. Les divises que servien per comprar prosèlits, influencies i fins guàrdies SS, eren robades [de víctimes]. Tothom robava i a tot arreu es roba. L’habilitat en l’escamoteig era un mèrit cívic i els més lladres passaven per herois quan eren sorpresos. Al comandament sabien el que passava, però les mesures destinades a evitar-ho esdevenien inoperants per indecisió. El relaxament de costums que naixia d’aquest enviliment era aprofitat pel nazisme de cara a una revenja pòstuma. La metzina es difonia sense cap contenció. Miserables i privilegiats, famolencs i tips, egoistes i generosos, tots n’eren víctimes a cadascuna de les respectives situacions. L’esperit del camp tenia al home vençut i endogalat i, si no s’operava un prodigi, hi havia poques possibilitats de redreçament.[29]
L’instin, la part més animal del home (o menys humana, si es vol), és el que feia aflorar el sistema concentracionari nazi. És per això que moltes víctimes, al meu parer, volien oblidar el que varen patir, per horror sofert i per la condició animalitzadora del camp.

6. Conclusió

L’Amat-Piniella, vol que amb aquesta obra es recordi el patiment dels deportats, que sigui present el record de tots els seus companys morts inútilment; es ben cert que els nostres deportats podien trobar un sentit al que feien els nazis contra d’ells, el sentit de haver estat lluitadors per les llibertats, i encontra de la barbàrie feixista representada per “l’eix”; per encontra, podem dir que els jueus que no podíem contestar-se a la pregunta ¿per què ens passa això? Ells no podien trobar sentit a la shoá.
Deia Primo Levi en Si això és un home, que la premissa bàsica en el Lager era que allà no hi havia perquè. Amb l’apèndix afegit la edició de 1976, l’autor diu: “si comprendre és impossible, conèixer-ho és necessari”.[30] Diu Primo Levi que el que no podem és “comprendre,” en el sentit d’excusar o eximir de responsabilitat, no es deu comprendre, perquè comprendre és quasi justificar. No podem justificar tant horror i tant menyspreu per la condició humana; con diu T. Adorno, amb Auschwitz va morir l’esperit Kantià de la il·lustració, va morir la raó.
Primo Levi, sosté que l’oblit va lligat a la necessitat tan del botxí com de la víctima defensar-se en front al record:

[...]el record d’un trauma, patit o infligit, és ell mateix traumàtic, perquè evocar-lo dol o si més no molesta: qui ha estat ferit tendeix a foragitar el record per no renovar el dolor; qui a ferit amaga el record en el més profund, per alliberar-se’n, per alleugerir el seu sentiment de culpa.

Aquí, com altres fenòmens, ens trobem davant d’una paradoxal analogia entre víctima i opressor, i tenim molt d’interès a ser clars: tots dos són al mateix parany, però és l’opressor, i només ell, el que l’ha posat i el que l’ha fet saltar, si pateix per això, és just que pateixi; i és inic en canvi que pateixi la víctima, tal com succeeix, fins una distància de decennis. Un cop més s’ha de constatar, amb dolor, que l’ofensa és inguarible: s’allarga en el temps, i les Erínnies, en las quals tanmateix cal creure, no afligeixen només el turmentador (tot i que l’afligeixen, amb l’ajuda o no del càstig humà) sinó que perpetuen l’obra d’aquest negant la pau al turmentat.[31]
Però ell va sentir la necessitat de explicar-ho, com l’Amat des de un primer moment, tots dos escrivien els seus pensaments i experiències a qualsevol tros de paper que trobaven, mentre encara hi eren al camp d’extermini. No volien oblidar malgrat dolor físic i moral que varen patir.
El oblit molt cops és una cosa imposada des de les institucions, no va interessar que es sabés el que va passar per exemple amb els deportats catalans als camps nazis per part de la dictadura franquista, fet que provoca que encara avui dia la majoria dels catalans i espanyols no sàpiguen que van morir als camps de extermini nazis més de cinc mil republicans, que era quasi bé el 60% dels presoners que van haver.
La mà d’obra esclava utilitzada per les industries alemanyes, que va produir quantiosos beneficis; fet callat pels governs europeus durant dècades.
La solitud i el sentiment de culpabilitat de alguns deportats per el fet de sobreviure ells, en comptes dels seus amics o familiars, units al fet de la impossibilitat de explicar tot l’horror viscut, perquè les paraules manquen, no poden abastar-ho tot, tot això va fer que molts entressin en depressió i alguns (massa) decideixin llevar-se la vida.
De debò la nostra societat hagués aprés de la irracionalitat dels camps d’extermini, però per desgràcia encara hi ha molta intolerància, molta xenofòbia, i molts desequilibris econòmics. Hi ha nord/sud, rics i pobres, paraules tant lletges com estatus o classe.
Els nostres republicans, com deia l’Amat en el seu text introductor de l’obra :”Milions d’homes foren assassinats perquè estimaven la llibertat; moriren tots perquè la humanitat pogués viure”.



7. Bibliografia.

Amat-Piniella, J. (2017) K.L. Reich. Barcelona. Ed. Club Editor.

Galcerà i Padilla, D. (2014). Primo Levi y la zona gris. Universitat de Barcelona. Tesi doctoral dirigida per Manuel Reyes Mate Rpérez, Centro de Ciencias Humanas y sociales (CSIC); i per Gonçal Mayos Solsona, UB.

Kertész, I. (2002). Un instante de Silencioen el paredón. El holocausto como cultura. Barcelona. Ed. Herder, S.A.

Levi, P. (2000). Els enfonsats i els salvats. Barcelona. Ed. Edicions 62

Levi, P. (1992) Si questo é un uomo. Torino. Ed. Einaudi Scuola. Edicció de Giovanni Tesio.

Roig, M. (1991). Els catalans als camps nazis. Barcelona. Ed. Edicions 62

Pons Prades, E. (2005) El Holocausto de los republicanos espanyoles. Vida y muerte en los campos de exterminio alemanes (1940-1945). Barcelona. Ed. Belacqva de Ediciones

www.memoria.cat/amat

www.apuruguay.org/…x-Primo-Levi-De-la-zona-gris.pdf









[1] Joaquin Amat-Piniella, (2017) [1963] K.L. Reich. Barcelona. Ed. Club Editor jove. El any entre claudàtors és el any de la primera publicació.


[2] Text de l’introducció original de K.L. Reich (1945-46). www.memoria.cat/amat


[3] Primo Levi, (2000) [1986]. Els enfonsats i els salvats. Barcelona. Ed. Edicions 62.


[4] Eduard Pons Prades, (2005). El holocausto de los republicanos españoles “Vida y muerte en los campos de exterminio alemanes” (1940-1945). Barcelona. Ed. Belacqva de Ediciones y publicaciones S.L pp. 33-35.


[5] Montserrat Roig, (2001) [1977]. Els catalans als camps Nazis. Barcelona. Ed. Edicions 62.


[6] Montserrat Roig, (1974). Serra d’Or, Paraules de J.Amat-Piniella. Publicacions de l’abadia de Montserrat, Novembre de 1974, pp. 49-51.


[7] Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis, p.60.


[8] Javier Pérez Andújar, El Pais, Salvar la vida. El país Catalunya, 27 de juliol de 2013 ccaa.elpais.com/…6/catalunya/1374866312_054480.html.


[9] Denuncia feta per exiliats al ambaixador de Espanya a París, José Felix Lequerica a l’abril 1940. Archivo General de la Administración, sección Asuntos Exteriores (en adelante AGA: AE): Caja


10258. El autor de la denuncia, F.S.O., conocía la situación de campos y refugios por estar trabajando como


chófer. Había sido capitán del ejército republicano y temía por ello regresar a España. Su queja concluye con


una crítica atroz a los partidos republicanos, a sus líderes y a la democracia. Extret de: Encarna Nicolàs Marín y Carmen González Martínez, (2001), Anales de Historia Contemporánea 17, Españoles en los bajos Pirineos: “Exiliados republicanos y diplomáticos franquistas ante franceses y alemanes” (1939-1945). Universidad de Murcia.


[10] Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis, p.216.


[11] Musulmà: del alemany Muselmann. Alguns estudiosos creuen que el terme possiblement prové de la incapacitat de mantenir-se dret molt de temps per la pèrdua de múscul de les cames i, el fet que portin el cap baix la major part del temps, recorda a la postura dels musulmans duran les seves oracions. es.wikipedia.org/wiki/Muselmann


[12] Eduard Pons Prades, El Holocausto de los republicanos españoles, p.187.


[13] Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis, pp. 18-22.


[14] Eduard Pons prades, El holocausto de los republicanos españoles, p.186.


[15] Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis, p. 394.


[16] Ibid, p.395


[17] Ibid, p.396


[18] El testimoni de l’estada a Mauthausen de Joaquim Amat-Piniella, explicat a Montserrat Roig. http://www.memoria.cat/amat, “Transcripció de l’entrevista que l’escriptora va realizar a l’insigne manresà el 24 de juliol del 1973”, p.11


[19] Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis, p.447


[20] Vincenzo i Luigi Pappalettera, (1972) [1969], Los SS tienen la palabra. Barcelona Ed. Laia.


[21] K.L. Reich, segell que portaven tots els materials d’un camp de concentració alemany: roba, papers gravat en la fusta, etc. Veure Joaquim Amat-Piniella,(2017) K.L. Reich, p.323


[22] Joaquim Amat-Piniella, (2017), K.L. Reich, Apendix de Marta Marín-Dòmine, p.377


[23] Ibíd, p. 378


[24] Els informes de censura es troven a l’Archivo General de la administración de Alcalá de Henares.


[25] Joaquim Amat-Piniella, (2017). K.L. Reich, Postfaci per Marta Marín-Dòmine, p. 349.


[26] Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis, pp.437-438. Veure també el potfasi a càrrec de Marta Marín-Dòmine de 12ª edició de K.L.Reich de Club Editor, p. 335


[27] Joaquim Amat-Piniella, K.L. Reich, p. 94.


[28] Ibíd, pp.129-130. El ressalti en negreta és meu.


[29] Ibíd, p. 238.


[30] És una frase de l’apèndix a Se questo è un uomo, p.175


[31] Primo Levi, Els enfonsats i els salvats, p. 22