jueves, 15 de mayo de 2014

REFLEXIÓ SOBRE LES LLISTES ELECTORALS.



La presència de dones a les llistes electorals en sembla bé, encara que  crec que no hauria de ser una cosa extraordinària. Penso que el que no haurien de fer  és posar  quotes de paritat home-dona, haurien de fer llistes per mèrits, i no mirar  si és home o dona, s’ha de posar el que tingui més capacitat.
No m’agrada la discriminació positiva crec que no és justa, i tampoc crec, és clar, en posar la gent a les llistes per ser amic o conegut del cap de llista o de pesos pesants del partit.
Si volem que hi hagi una  societat  més justa hem de escollir la gent més adient per dirigir les nostres coses i no ens ha de importar si és dona o home, només que sigui honrat i capaç de desenvolupar la feina per la qual ha estat escollir.

REFLEXIÓ SOBRE TERÀPIES NATURALS.



Les medicines que avui anomenen alternatives en el seu temps van ser  les medicines que utilitzaven tothom per guarir-se de les malalties. La  gent més pobra  utilitzava remeis com les plantes medicinals, l’argila, etc. La població més podent que tenia metges, amés de les plantes i l’argila, feien sagnies i sangoneres, hidroteràpia i altres tècniques terapèutiques.
L’avanç de la medicina a fet que es tracti la malaltia i no el malalt, deixant de banda molts aspectes psicològics del malalt, amés de no tractar-lo globalment també en l'aspecte físic. Per això la gent troba la medicina convencional desnaturalitzada i busca en la medicina alternativa un remei més global, amés de no carregar-se un òrgan per arreglar un altre.
És ben cert, que la medicina convencional és molt més eficaç en casos de urgència o quan s’ha d’intervenir quirúrgicament, però també és cert que és més freda.
Crec que una combinació de les dues tècniques terapèutiques és el més adient pel malalt, mai no s’ha de deixar els tractaments convencionals receptats pel metge en les malalties cròniques (en les agudes molt menys encara), però es pot anar buscant de mica en mica solucionar el problema amb medicina alternativa o complementaria que seria el més correcte de anomenar-la.

jueves, 1 de mayo de 2014

Democràcia a Espanya



Hi ha una veritable democràcia a Espanya.

Amb la mort del dictador Franco, va ser nomenat cap de l’Estat el rei Joan Carles, que va ser designat el seu successor uns anys abans.
El rei va fer  cavis al govern,  va treure la “vella guàrdia” com el president Arias Navarro però va mantenir tots els càrrecs de poder dintre la policia i l’exercit.
Va obrir les portes a una democràcia parlamentaria regida per una Constitució amb moltes mancances i tutelada per l’exercit.
No hi va haver cap judici, ni cap condemnat del franquisme, malgrat haver-hi hagut molta repressió per par de la dictadura amb policies torturadors i assassins. La dictadura es va tancar en falç.
 Pocs anys després d’instaurada l’anomenada democràcia, el govern que hi havia en aquest moment es va salta a la torera l’estat de dret – el que diuen que respecten amb boca plena els nostres governants – creant un grup paramilitar per combatre el terrorisme d’ETA, el GAL ( Grupo Antiterrorista de Liberación) que va fer atemptats al País Bacs i va segrestar i assassinar a innocents.
Podem parlar de l’estat de les autonomies on es va voler fer “cafè per a tots” només en la clara intenció de poder controlar els desitjos d’autogovern veritable dels catalans i bascos.
En els transcurs dels anys, i pensant que la democràcia estava ben establerta, es van obrir diversos fronts, per exemple l’anhel del poble bacs d’emancipació mediant un referèndum proposat pel Lehendakari Ibarretxe. Aquesta proposta vas ser rebutjada  per el parlament d’Espanya. Sí veritablement hi  hagués democràcia, no hi hauria hagut por de donar veu al poble basc.
El jutge Garzón que havia lluitat contra el terrorisme d’ETA i del GAL (aquesta última festejada per el PP perquè feia mal a els seus rivals en el govern: el PSOE), va decidir començar la recerca del qui van ser assassinats per el franquisme i que van ser enterrats en fosses comunes, al marge de camins, en les tàpies del cementeri, etc. durant la guerra civil o els anys immediatament posteriors a la victòria dels rebels. En lo que es va nomenar “ la memòria històrica” li va costar a Garzón la inhabilitació per onze anys de l’exercici com a jutge.
La aprovació d’un nou Estatut d’Autonomia de Catalunya  pel  Parlament amb 120 vots a favor i 15 en contra, però quan va anar a Madrid el van retornar brutalment mutilat.
Podem parlar de la igualtat de tots davant la llei, un dret reconegut a la Constitució espanyola, però només hem de mirar el cas de l’Infanta per veure que no  es compleix.
El govern d’Espanya a rebut una petició formal d’ extradició d’un torturador franquista demanada per el govern de l’Argentina, però l’ha denegat. Una mostra més de l’esperit democràtic i respecte pel drets humans del govern actual d’Espanya.
En aquest moment ens troben davant d’una consulta sobre la independència  de Catalunya que el govern i la majoria dels diputats del congrés no volen que es faci, i faran tot el possible perquè així sigui.
El proppassat 11 de Setembre van sortir al carrer a Catalunya dos milions de persones fent una cadena de nord a sud per demanar veu i vot per al seu futur.
“La sobirania recau en el poble”, però es veu que aquesta gent no són poble. Tenen por de donar-li  la veu al poble. Tenen  por del referèndum. Això és la democràcia  “española”.

Jorge Martín i Gálvez
  


jueves, 24 de abril de 2014

Anar de viatge



El viatge somiat.


Sempre he somiat  anar-me lluny, a fer una bogeria – pot ser –, per exemple  viatjar a l’Índia sense res d’equipatge i només amb diners per anar-hi i viure la aventura dia a dia. Barrejar-me amb la gent  del carrer, buscar feines per sortir del pas i menjar.
Caminar per pobles i ciutats veure les infinites meravelles que hi ha en aquest immens país, rebre  l’acollida del poble Indi, que tothom diu que són molt amables i et donen tot el que tenen.
Anar descobrint de mica en mica la filosofia i les seves tradicions, el seu pensament amb vers vida, com afronten la mort – que per desgràcia hi és molt present en el seu dia a dia – i com la interioritzen.
Veure aquesta multitud de colors i de gent de religions diferents, que conviuen sense cap tipus de problema. Però em manca el més important de tot per fer aquest viatge... El valor perquè al cap i la fi soc un occidental acomodat a casa i em costa molt anar-me a passar penúries.   

martes, 22 de abril de 2014

Los artistas son como los demás.



La gente cree  que los escritores son unos iluminados y que la producción literaria sale por inspiración divina y nada más lejos de la realidad.
El escritor tiene que trabajar duro para conseguir una buena novela, ensayo o artículo en un diario; incluso los escritores mediocres, que no por ser lo quiere decir que les cueste menos escribir.
Es por ello que se tendría que respetar más los derechos de autor, en un mundo donde todo se mide por lo económico, las descargas gratuitas son un claro atentado contra los autores, pues ellos como las demás personas tienen que vivir y necesitan dinero para hacerlo.
El acceso a la cultura es necesario, pero  que no sea a costa del sacrificio de los artistas.

El escritor es una persona que en cada escrito deja un cacho de su alma,  que comparte con nosotros para que podamos viajar, fantasear, vivir historias de amores imposibles, etc.
Cuando el escritor se enfrenta al papel en blanco le corre un escalofrío por el cuerpo, el miedo a quedarse en blanco es el peor de los miedos, pero luego van saliendo palabras, frases, párrafos enteros llenos de coherencia y enlazados los unos con los otros. La composición de las palabras como la música tienen un ritmo donde si buscamos en cada una encontraremos su personalidad escondida.
El escritor como todo artista tiene ese toque egocéntrico buscando el reconocimiento de los demás.