Hi ha una veritable
democràcia a Espanya.
Amb la mort del dictador Franco, va ser nomenat cap de l’Estat el rei Joan
Carles, que va ser designat el seu successor uns anys abans.
El rei va fer cavis al govern, va treure la “vella guàrdia” com el president
Arias Navarro però va mantenir tots els càrrecs de poder dintre la policia i
l’exercit.
Va obrir les portes a una democràcia parlamentaria regida per una Constitució
amb moltes mancances i tutelada per l’exercit.
No hi va haver cap judici, ni cap condemnat del franquisme, malgrat
haver-hi hagut molta repressió per par de la dictadura amb policies torturadors
i assassins. La dictadura es va tancar en falç.
Pocs anys després d’instaurada l’anomenada
democràcia, el govern que hi havia en aquest moment es va salta a la torera
l’estat de dret – el que diuen que respecten amb boca plena els nostres
governants – creant un grup paramilitar per combatre el terrorisme d’ETA, el
GAL ( Grupo Antiterrorista de Liberación) que va fer atemptats al País Bacs i
va segrestar i assassinar a innocents.
Podem parlar de l’estat de les autonomies on es va voler fer “cafè per a
tots” només en la clara intenció de poder controlar els desitjos d’autogovern
veritable dels catalans i bascos.
En els transcurs dels anys, i pensant que la democràcia estava ben establerta,
es van obrir diversos fronts, per exemple l’anhel del poble bacs d’emancipació mediant
un referèndum proposat pel Lehendakari Ibarretxe. Aquesta proposta vas ser
rebutjada per el parlament d’Espanya. Sí
veritablement hi hagués democràcia, no
hi hauria hagut por de donar veu al poble basc.
El jutge Garzón que havia lluitat contra el terrorisme d’ETA i del GAL
(aquesta última festejada per el PP perquè feia mal a els seus rivals en el
govern: el PSOE), va decidir començar la recerca del qui van ser assassinats
per el franquisme i que van ser enterrats en fosses comunes, al marge de
camins, en les tàpies del cementeri, etc. durant la guerra civil o els anys
immediatament posteriors a la victòria dels rebels. En lo que es va nomenar “
la memòria històrica” li va costar a Garzón la inhabilitació per onze anys de
l’exercici com a jutge.
La aprovació d’un nou Estatut d’Autonomia de Catalunya pel Parlament amb 120 vots a favor i 15 en contra,
però quan va anar a Madrid el van retornar brutalment mutilat.
Podem parlar de la igualtat de tots davant la llei, un dret reconegut a la
Constitució espanyola, però només hem de mirar el cas de l’Infanta per veure
que no es compleix.
El govern d’Espanya a rebut una petició formal d’ extradició d’un
torturador franquista demanada per el govern de l’Argentina, però l’ha denegat.
Una mostra més de l’esperit democràtic i respecte pel drets humans del govern
actual d’Espanya.
En aquest moment ens troben davant d’una consulta sobre la
independència de Catalunya que el govern
i la majoria dels diputats del congrés no volen que es faci, i faran tot el
possible perquè així sigui.
El proppassat 11 de Setembre van sortir al carrer a Catalunya dos milions
de persones fent una cadena de nord a sud per demanar veu i vot per al seu
futur.
“La sobirania recau en el poble”, però es veu que aquesta gent no són poble.
Tenen por de donar-li la veu al poble.
Tenen por del referèndum. Això és la
democràcia “española”.
Jorge Martín i Gálvez
