domingo, 26 de octubre de 2014

Un artículo mio publicado en el Baix Montseny Digital



Cerquem un horitzó més clar

El 9N sortim tots al carrer i fem una festa democràtica, demostrem al món que saben fer les coses bé, demostrem que res ens farà canviar d’opinió, volem ser un país gran, una nació en el sentit més ampli de la paraula Nació, deixem de banda els partits seguem una sola veu, sota una sola senyera.
La impossibilitat de poder fer la consulta el 9N com nosaltres volien, ha estat  un cop molt for. Tothom diu que ja es sabia, què no ens deixaríem fer la consulta, potser sí ja es sabia, però  creia que la força que ha mostrat el poble de Catalunya amb els diferents actes reivindicatius i el fet que la majoria de partits polítics representats al parlament estiguessin d’acord en fer la consulta, faria que  Europa ens fes costat. Malauradament,  no ha estat així i ens trobem davant un nou escenari on caldrà, potser,  anar pel dret, fer eleccions plebiscitàries o fer directament una declaració unilateral d’independència, no és fàcil, els nostres enemics són poderosos.
L’esperit  democràtic  del govern de la metròpoli, i dic metròpoli perquè ens tenen als catalans com una colònia, com un territori conquerit que, al igual que els territoris que tenien colonitzats fins al segle XIX a ultramar, volen treure’ns tot el suc, fins la nostra última gota de sang si fos possible. No! No ens enganyem, no collen més al poble català perquè no poden.
La seva legalitat, és això , la seva legalitat, i ens imposen complir les resolucions d’un tribunal anomenat per ells, sense cap imparcialitat i amb una càrrega política molt evident. Un tribunal concebut per evitar, entre altres coses, que els territoris ocupats s’esdevinguin  territoris independents.
Tenen un sentiment de possessió per Catalunya com de l’home masclista que abans de separar-se de la dona prefereixen matar-la. Ja ho deien els pares d’aquest demòcrates del altiplà “antes roja que rota”.
El president Mas, s’ha tret de la màniga una semi consulta, que si bé no és el que esperàvem potser és un primer pas, aquest dia tenint que anar a votar tots i omplir els carrers cridant amb força el que volem els catalans, que no és un altre cosa que decidir el nostre futur, volen ser independents, no perquè tinguem res contra el poble espanyol –  ho tenim si més no amb una part i és la part més reaccionària i antidemocràtica que possiblement hi hagi a tota Europa –,sinó perquè som diferents, tenim una cultura diferent, som més demòcrates. No ens quedem aquí,  en aquest primer pas, anem més lluny, tenim que arribar a conquerir el nostre somni, ser un país lliure i amb oportunitats de  desenvolupar-nos com una gran nació.
El president Mas amb el seu govern han de tenir la voluntat ferma de conduir aquest país  cap a un horitzó més clar que el que vivim, ho hem de fer plegats, sense rancúnies, ni dogmes de fe, ni partits, tots a una, junts aconseguirem el nostre objectiu.
Visca Catalunya lliure!

lunes, 8 de septiembre de 2014

Verdad

 La verdad

La verdad triunfa siempre.
La verdad es limpia,
da belleza, brillo,
 luz, abre puertas
Princesa de la verdad,
 que no sabe
que es princesa.
Más bella cada día,
porque la verdad
está en ti.
¡El corazón!
Herido !Sí¡
Dolido !Sí¡
Pero lleno de verdad.
Dispuesto a dar todo
y recibir poco.
No cambies princesa,
el triunfo es tuyo,
el mundo está a tus pies.
Tu corazón late con fuerza,
bombea tu sangre,
fuente de vida,
muchos quisieran beberla,
llevarse tu esencia.
Caminas envuelta
 en un halo de tristeza,
de melancolía,
tu cuerpo rezuma esperanza.
Me gustaría saber qué piensas,
dónde estás ahora volando,
te miro y sonrío enamorado.
Tus ojos llenos de verdad,
me calman, me derrotan
en esta batalla,
que no puedo ni quiero ganar.
Cuando miro tus ojos
profundos y misteriosos
me pierdo en ellos,
me olvido del mundo
del tiempo...de todo.
LLévame contigo princesa,
llévame a donde quieras,
arrástrame !Ya¡ 
y haz que me pierda en ti.



lunes, 1 de septiembre de 2014

Amor

Amor
Amor que me cala el alma,
me arrastra y me lleva
por paraísos recónditos,
por el firmamento de estrellas.
Amor que me hace feliz,
que me da alegría,
que me embriaga y me turba,
amor en la penumbra.
Amor en una habitación
con un camastro
donde nuestra pasión
nos convirtió en uno.
Amor que me da amargura 
y arrebatos de locura,
¡Oh! ¡tengo miedo de perderte!
Amor feliz de cuerpos desnudos, 
en el corazón tengo clavada una espina,
¡No mela quiero arrancar!
Es tu amor que me da vida,
pero también me aprieta
 en el pecho y me da dolor.
¿Oh dulce dolor de amor!
No te vayas nunca,
quédate conmigo, 
no me abandones.
Sin ti no soy más que un cachorro
perdido que busca el calor
de tu pecho cobijo de mis penas,
pena grande, muy grande.
Amor...Amor...Amor...

 

sábado, 2 de agosto de 2014

Primavera en el Montseny.


El silencio solo roto por la música 
del trinar de los pájaros
en primavera.
Me conduce a sueños de calma,
para mi alma 
atormentada.
Respiro el aire tenue 
de las mañanas de mayo,
ese aire que entra en mis pulmones
llenándolos de vida, expandiéndolos.
La hierba moja mis pies
con el frío rocío,
amanece  en el Montseny.
Los arboles resplandecen
con multitud de verdes,
se llena el campo de flores
de mil colores.
El cielo azul,brillante,
topazio,claro como un espejo,
donde me pierdo por un instante
soñando que soy un pájaro.
Siento el rumor el río
 de aguas cristalinas
que chocan con las piedras
calmadas.
Paseo por los caminos
de esta montaña mágica
recordando mis sueños de niño,
que volaron de una forma trágica. 

jueves, 15 de mayo de 2014

REFLEXIÓ SOBRE LES LLISTES ELECTORALS.



La presència de dones a les llistes electorals en sembla bé, encara que  crec que no hauria de ser una cosa extraordinària. Penso que el que no haurien de fer  és posar  quotes de paritat home-dona, haurien de fer llistes per mèrits, i no mirar  si és home o dona, s’ha de posar el que tingui més capacitat.
No m’agrada la discriminació positiva crec que no és justa, i tampoc crec, és clar, en posar la gent a les llistes per ser amic o conegut del cap de llista o de pesos pesants del partit.
Si volem que hi hagi una  societat  més justa hem de escollir la gent més adient per dirigir les nostres coses i no ens ha de importar si és dona o home, només que sigui honrat i capaç de desenvolupar la feina per la qual ha estat escollir.

REFLEXIÓ SOBRE TERÀPIES NATURALS.



Les medicines que avui anomenen alternatives en el seu temps van ser  les medicines que utilitzaven tothom per guarir-se de les malalties. La  gent més pobra  utilitzava remeis com les plantes medicinals, l’argila, etc. La població més podent que tenia metges, amés de les plantes i l’argila, feien sagnies i sangoneres, hidroteràpia i altres tècniques terapèutiques.
L’avanç de la medicina a fet que es tracti la malaltia i no el malalt, deixant de banda molts aspectes psicològics del malalt, amés de no tractar-lo globalment també en l'aspecte físic. Per això la gent troba la medicina convencional desnaturalitzada i busca en la medicina alternativa un remei més global, amés de no carregar-se un òrgan per arreglar un altre.
És ben cert, que la medicina convencional és molt més eficaç en casos de urgència o quan s’ha d’intervenir quirúrgicament, però també és cert que és més freda.
Crec que una combinació de les dues tècniques terapèutiques és el més adient pel malalt, mai no s’ha de deixar els tractaments convencionals receptats pel metge en les malalties cròniques (en les agudes molt menys encara), però es pot anar buscant de mica en mica solucionar el problema amb medicina alternativa o complementaria que seria el més correcte de anomenar-la.

jueves, 1 de mayo de 2014

Democràcia a Espanya



Hi ha una veritable democràcia a Espanya.

Amb la mort del dictador Franco, va ser nomenat cap de l’Estat el rei Joan Carles, que va ser designat el seu successor uns anys abans.
El rei va fer  cavis al govern,  va treure la “vella guàrdia” com el president Arias Navarro però va mantenir tots els càrrecs de poder dintre la policia i l’exercit.
Va obrir les portes a una democràcia parlamentaria regida per una Constitució amb moltes mancances i tutelada per l’exercit.
No hi va haver cap judici, ni cap condemnat del franquisme, malgrat haver-hi hagut molta repressió per par de la dictadura amb policies torturadors i assassins. La dictadura es va tancar en falç.
 Pocs anys després d’instaurada l’anomenada democràcia, el govern que hi havia en aquest moment es va salta a la torera l’estat de dret – el que diuen que respecten amb boca plena els nostres governants – creant un grup paramilitar per combatre el terrorisme d’ETA, el GAL ( Grupo Antiterrorista de Liberación) que va fer atemptats al País Bacs i va segrestar i assassinar a innocents.
Podem parlar de l’estat de les autonomies on es va voler fer “cafè per a tots” només en la clara intenció de poder controlar els desitjos d’autogovern veritable dels catalans i bascos.
En els transcurs dels anys, i pensant que la democràcia estava ben establerta, es van obrir diversos fronts, per exemple l’anhel del poble bacs d’emancipació mediant un referèndum proposat pel Lehendakari Ibarretxe. Aquesta proposta vas ser rebutjada  per el parlament d’Espanya. Sí veritablement hi  hagués democràcia, no hi hauria hagut por de donar veu al poble basc.
El jutge Garzón que havia lluitat contra el terrorisme d’ETA i del GAL (aquesta última festejada per el PP perquè feia mal a els seus rivals en el govern: el PSOE), va decidir començar la recerca del qui van ser assassinats per el franquisme i que van ser enterrats en fosses comunes, al marge de camins, en les tàpies del cementeri, etc. durant la guerra civil o els anys immediatament posteriors a la victòria dels rebels. En lo que es va nomenar “ la memòria històrica” li va costar a Garzón la inhabilitació per onze anys de l’exercici com a jutge.
La aprovació d’un nou Estatut d’Autonomia de Catalunya  pel  Parlament amb 120 vots a favor i 15 en contra, però quan va anar a Madrid el van retornar brutalment mutilat.
Podem parlar de la igualtat de tots davant la llei, un dret reconegut a la Constitució espanyola, però només hem de mirar el cas de l’Infanta per veure que no  es compleix.
El govern d’Espanya a rebut una petició formal d’ extradició d’un torturador franquista demanada per el govern de l’Argentina, però l’ha denegat. Una mostra més de l’esperit democràtic i respecte pel drets humans del govern actual d’Espanya.
En aquest moment ens troben davant d’una consulta sobre la independència  de Catalunya que el govern i la majoria dels diputats del congrés no volen que es faci, i faran tot el possible perquè així sigui.
El proppassat 11 de Setembre van sortir al carrer a Catalunya dos milions de persones fent una cadena de nord a sud per demanar veu i vot per al seu futur.
“La sobirania recau en el poble”, però es veu que aquesta gent no són poble. Tenen por de donar-li  la veu al poble. Tenen  por del referèndum. Això és la democràcia  “española”.

Jorge Martín i Gálvez