Introducció
El propòsit del present treball és mostrar a grans trets
el estat del català a la Catalunya del Nord[1] i ho faré prenent com
referència principal dues obres de dos autors nascuts a la mateixa ciutat,
Perpinyà, i el mateix any, 1963. Aquestes obres són: Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos[2], de Joan-Lluís Lluís i Un país de butxaca[3], de Joan Daniel Bezsonoff.
Amb aquestes dues obres es posa de manifest la labor
realitzada pel paradigma de la concepció d’Estat Nació que és l’Estat Francès,
per fer possible la homogeneïtzació del seu territori negant altres identitats
diguem-ne “nacionals” del territori francès –quan en refereixo al territori
francès ho faig com fenomen polític, es a dir, per las fronteres polítiques que
existeixen avui dia– aquesta homogeneïtzació comença just després de la Revolució
Francesa[4], i s’inicia per la llengua,
perseguint tot el que no sigui l’idioma francès –el francès de la regió de
París
per això no varen dubtar en utilitzar mètodes
con la humiliació dels nens i joves que parlaven la seva llengua regional
(materna), a més de denominar aquestes llengües regionals potois[5]
una forma despectiva de dir que les llengües regionals són menors, és a dir, llengües
sense literatura cosa que com sabem molt bé no és cert. Entre aquestes llengües
menors segons l’Estat francès trobem el català, la llengua de Oc, l’Euskera o
el Bretó d’entre altres. Llengües que tenen en alguns casos centenars de anys
de tradició literària.
El títol del llibre de Joan-Lluís Lluís és con una
queixa, és com la constatació de que no es pot parlar amb ningú sobre les
mancances de llibertats individuals o col·lectives, de las sostracció de drets
civils per part del “teòric” país de les llibertats i els drets humans, l’Estat
francès, per això conversa amb el seu gos, que li respon de una manera
escèptica a les tesi que ell va exposant, encara que aquest escepticisme es va
convertint a mida que avança el llibre en una adhesió als postulats del autor.
Joan-Lluís Lluís ens fa un advertiment al principi de la
obra, ens diu que el que anem a llegir és “un pamflet” i crec que és així, un
pamflet carregat de raó i que fa moure la consciència, ens fa també
plantejar-nos algunes idees preconcebudes que teníem sobre França i el seu
respecte als drets humans i les llibertats individuals.
Per altre banda el llibre de Joan Daniel Bezsonoff evoca la
seva infantesa a casa del seus avis que li van ensenyar el català i com a través d'ells prenc
consciència de la seva catalanitat. En
el seu petit país, el Rosselló, on cada vegada és més difícil trobar gent que
parli català; per desgràcia la gran màquina de destrucció d’identitats que és
l’Estat francès funciona a la perfecció.
2. La mort de una
llengua
Ens diu Bezsonoff que
la seva vida no te gaire interès, que no ha viscut grans episodis històrics ni
grans catàstrofes naturals, però el que sí que ha viscut ha estat la mort d’una
llegua: ”Un assassinat programat amb milers d’assassins i còmplices”. De mica
en mica el català i les tradicions catalanes s’ha anat perden a la Catalunya
Nord, a mida que els vells s’han anant morint, s’ha anat acabant els últims reductes de la llengua
catalana a França. Ens comenta Daniel Bezsonoff: “La llegua de Ramon Montaner
s’ha evaporat com la boira un matí d’estiu”.
El catalans del nord
tenen tan interioritzar que el català es una llengua menor, que té un caràcter folklòric i el veritablement
important és parlar francès, degut a anys de repressió de tota llengua que no
sigui el francès. Bezsonoff recorda que el seu avi al veure que cada vegada ell
parlava millor el català i que tenia molta passió per aprendre’l li va dir: “Me
fa por que l’avemaria te fagi [sic] descuidar el parenostre”.
Fins a la II Guerra
Mundial, el català, ho mateix que altres llengües “menors” a França, encara
pervivien dintre de les seves comunitats. A la Catalunya Nord es parlava català a les cases i francès a
l’escola. Tothom entre ells parlaven en català, com diu Bezsonoff: “El Rosselló
era encara una terra plenament catalana”. Després de la II Segona Guerra
Mundial, els catalans als que s’adoctrinaven a l’escola francesa i amb els
mitjans de comunicació els van convèncer que la llengua catalana dificultava la
promoció social i d’aquesta manera con la gota que cau dia i nit en el mateix
lloc sobre la roca acaba fent un furat, varen començar els pares a parlar-li
als seus fills en francès inclús a casa, aquest gest va provocar que els nens
no aprenguessin la llengua del seus avantpassats.
Com hem dit més amunt,
a la escola, els catalans com els bretons, els corsos, occitans o flamencs van
patir un sistema que els humiliava. El mètode per ensenyar francès que es
revelava molt eficaç, encara que cruel, si el mestre sentia una paraula en la
llengua regional, donava un senyal al alumne que la havia pronunciat, aquest
tenia la possibilitat de redimir-se donar-li el senyal a altre company que ell
hagués sentit dir una paraula en català per exemple. A la fi de la jornada, el
que portava la marca, el senyal era castigat, normalment amb castics físics,
amés de tenir que sentir que França era el país de la democràcia i els drets
humans, no podia entendre –el professor– com podien obstinar-se en parlar una
llegua menor i sense futur. Amb aquest sistema macabre aconseguien que els
mateixos nens fossin sensors i delators, amés d’inculcar la idea de parlar la
seva llengua vernacle nomé pot porta problemes. Es va crea una mena de
descomposició successiva de la llengua, perquè cada generació sabia menys que
la precedent. Cada generació tenia més vergonya de parlar català.
A França, ja se sap
la única llengua oficial és el francès , com hem dit més amunt, des de la
Revolució aquests era el propòsit, aniquilar tota llengua a França que no sigues
el francès. El francès és la llengua de la república. Avui dia l’àrab és la
segona llengua més parlada a França, i això és per dos motius: un per la gran
immigració que hagut dels països de parla àrabs cap a França i l’altre per la
política de destrucció de totes les llengües autòctones portada a terme per els
diferents règims que han hagut des de la revolució. Si aquest propòsit
destructor no s’hagués portat cap a endavant, a França la segona llengua més
parlada seria l’occità, tenim que pensar
que a Occitània ocupa quasi un
terç de França hi viuen aproximadament setze milions de persones –des de 2014
amb la reforma territorial, es va fusionar Llenguadoc-Rosselló i el
Midi-Pyrénées–, però les llengües autòctones han perdut molts parlants. A
França, amés del francès hi ha set llegues minoritàries o, més ben dic, com diu
Joan-Lluís Lluís, minoritzades. Aquestes llengües son per ordre alfabètic:
l’alsacià, basc, bretó, català, cors, flamenc, occità. Set llengües que avui
dia es troben en perill d’extinció sobre el territori francès. I això, vol dir,
per alguna de elles la desaparició total, ja que no es parlen en lloc fora de
França. Fa segles que França intenta, conscientment, fer-les desaparèixer i
d’això es diu un lingüicidi, per exemple, valent-se de la forasteria, Lluís XIV
va fer un edicte amb data de 2 d’abril del 1700, on a partir d’aquell moment es
prohibeix l’ús oficial de les llengües.[6]Va
ser el principi de la decadència de la llengua, perquè ja no va ser necessària
per a res que no fos el plaer eventual d’aquell que la volgués emprar.
A França saben que
les llengües minoritàries s’estan extingint, però les autoritats no fan res per
evitar-ho prefereixen utilitzar els recursos en recolzar el patrimoni històric
d’uns pobles a milers de quilometres de França o restaurar monuments malmesos
per el temps –què està bé que ho facin– que recuperar o protegir el patrimoni
més important de un poble que és la seva llengua.
Ens diu Joan
Lluís-Lluís, que les llengües “regionals,” com les anomenen a França, ja no fan
tanta por a les autoritats franceses i és perquè ja no semblen cap perill per
la unitat nacional:
Tenen ara el
dret d’existir de les masmorres on varen
quedar tancades durant segles perquè estan massa afeblides per fer trontollar
els principis sagrats de l’Estat-Nació. En definitiva, potser sí que la guerra
entre francès i llengües minoritàries està acabada, però està acabada perquè hi
ha, clarament, un vencedor d’un costat, un grup de vençudes de l’altre. Si les
llengües haguessin resistir més i encara es parlessin massivament, estic segur
que la guerra continuaria. Avui, ens deixen el dret de no morir i prou, ens
deixen el dret a conrear una llengua com es conrea una espècie vegetal
verinosa, en un jardí tancat per tal que no s’escampi fora dels límits fitxats
per l’Estat, el govern o l’administració competent[7]
França es va negar
assignar articles de la Declaració de Drets de l’Infant, concretament aquest
que protegeixen i garanteixen als infants el dret d’estudiar la llengua de la
seva col·lectivitat. La raó és simple, perquè a França no hi ha
col·lectivitats, sinó individus, segons la seva Constitució i els drets dels
individus a França són “protegits de sobres.” Això, com diu J. Lluís-Lluís, és
una argúcia semàntica, per refusar un dret dels infants. Clar que els infants
poden aprendre el català a casa seva, però les llengües que queden fora de la
escola, no s’aprenen amb rigor i la seva pervivència corre perill.
La escola francesa,
gratuïta, laica i obligatòria, va ser creada sota la III República, per Jules
Ferry (1832-1893),[8] el paper
principal d’aquesta escola va ser formar patriotes, futurs soldats de la Nació,
també va ser liquidar com més aviat millor les llengües que feien nosa. Els
mestres varen tenir la missió de rentar el cervell als infants. El principal
deure era imposar el francès com única llengua a la escola, no només des de les
classes, sinó a la escola com lloc geogràfic. Només francès a les aules i al
pati i això ho feien imposant el terror amb els càstigs. Parlar català era una
falta, una falta sense possibilitat de remissió. Parlar català anava associat
al terror sentit durant anys pels nens.
Les llengües minoritàries
desapareixen sovint pel cim, és a dir, que els primers a abandonar-les són els
més rics i més cultes, els que tenen interessos de promoció social.
Comenta Joan
Lluís-Lluí: “sembla que es pot dir que el francès va guanya terreny al ritme que
els catalans, els bretons, els corsos es varen convèncer que només amb el francès
podien viure millor. No és rar veure catalanoparlants menysprear la llengua
catalana, fins i tot oposar-se a la seva dignificació, és normal, son persones
que han patir quan eren infants cada cop que parlaven en català. Han patir
psicològicament i físicament. Han patir i sabien que la única manera de no
patir era deixa de banda el català i adherir-se al projecte francès, ho van fer
poc a poc creien que la desaparició del català era una bona cosa.
Així que quan algú els diu que el català és una
llengua tan noble com el francès i que s’hauria de preservar, promoure,
protegir i que França no ha actual com cal. Totes aquestes generacions de
reprimits lingüístics s’hi posen de esquena, perquè acceptar aquesta afirmació
voldria dir que varen rebre càstigs per no res, que les seves pors a parlar
català, que la humiliació soferta davant dels altres alumnes, tot plegat era
una cosa inútil propiciada per una ideologia totalment injusta. És molt
difícil, és més fàcil continuar pensant que les bufetades rebudes varen ser
útils i no poden reconèixer el català com una llengua igual que el francès.
França ha imposat de
manera brutal una llengua oficial única, va iniciar un procés de destrucció
conscient i sistemàtic que només s’ha alentit els últims anys. La història de
França des de un punt de vista lingüístic, és la historia de un totalitarisme,
primer per part dels reis i després per la Revolució, l’imperi i la República
que varen concebre i aplicar un sistema ideològic de lingüicidi.
3. Les fronteres
L’Estat francès en el
seu relat de l’homogeneïtzació del territori diu que les fronteres de França
són fronteres naturals y que tots els francesos són descendents dels gals, no
importa que no sigui veritat i que pobles com el català o l’occità provinguin
dels ibers. Sostenen aquesta mentida per fer el relat de l’homogeneïtzació, de
la igualtat entre tots els francesos –encara que en la realitat no sigui així
com veurem més endavant, perquè es veu clarament que hi ha francesos de primera
i de segona–, ens diu Joan-Lluís Lluís:
França La mentirà es volguda i costa poc de
comprendre’n la raó: fer-nos eixir tots del mateix motlle. Que t’ho digui de
seguida, sota els discursos empolainats de diversitat cultural i mestissatge
fecund, França és una immensa empresa d’uniformització. L’objectiu d’aquesta
uniformització és fossilitzar les fronteres.[9]
Afegeix:
[...]la història funciona com les fitxes de dòmino que
cauen. Cada mentida històrica assumida con veritat empeny una altre mentida
històrica que es converteix en veritat. I quan tothom està convençut de que les
mentiré són veritat, ¿on és la veritat? ¿I qui té raó al final?[10]
Aquest desig
patriòtic com diu J.-Lluís Lluís de “fossilitzar les fronteres, de portar el
país de segle en segle amb les fronteres intactes”, però sense renunciar a augmentar
el numero de quilometres quadrats de territori francès, aguanta només per la
voluntat dels homes, encara que com diuen els francesos siguin fronteres
“naturals”–la naturalesa a treballat durant milions d’anys per formar França en la forma que té– i el seu país sigui
un país equilibrat: ni massa muntanyós ni massa pla, ni massa al nord ni massa
al sud, amb una figura hexagonal perfecta al mapa... Perquè el francesos
acceptin això, que les fronteres són intocables, naturals i externes amb de
tenir consciència de ser un sol poble i una sola “raça”–amb el sentit de raça
del segle XIX–, i per això ha treballat i treballa la industria propagandística
de l’Estat francès, com hem dit més amunt, ja des de l’escola no pot haver cap
concessió: a de haver una sola llengua, que junt a la perfecció geomètrica i
les fronteres naturals formin aquest paradigma d’Estat perfecte que és França.
4. El sentit patriòtic
Aquest sentiment de
unitat creat dintre dels francesos fa, com diu Joan-Lluis Lluis, que “els
francesos s’estimin més França que la democràcia” i que els distints règims que
ha tingut França no hagin treballat per els francesos, sinó per França. Ens diu
Joan-Lluís Lluís: “En aquest país [França], la font de la llibertat no és la
democràcia, és la República”; y per la salvaguarda de aquesta s’ha permet
comportaments clarament intolerants privant al país d’elements de democràcia.
Ens diu Joan Lluís-lluís,
que la majoria dels catalans del nord no tenen cap problema en el fet de ser
francesos. Quasi tots se senten més francesos que catalans, o abans francesos
que catalans i que no troben cap contradicció entre ser català o ser francès.
No creuen que França els hi hagi robat res, sinó més aviat al contrari, senten
una gratitud enorme envers aquest país. Pensa, Joan Lluís-Lluis, que senten de
aquesta manera perquè és com se’l ha ensenyat a sentir. Tot això respon al
mètode seguit pels diversos règims que han hagut a França, que ha estat, per
començar, en un menys preu de la llengües minoritàries, dir que aquestes no són
llengües, “són una pasta informe i un xic nauseabunda, sense historia ni
gramàtica.” Se les redueix a una consideració folklòrica, i es diu que “és un
idioma estranger[en el cas del català], que crea repugnància a les orelles
patriotes.
Es curiós, comenta
Joan-Lluis Lluis, que a la pregunta feta a França de: quins han estat els homes
d’estat francesos més importants al llarg de la historia? sortint Lluis XIV, el general De Gaulle i
Napoleó –no necessàriament amb aquest ordre–, i és curiós perquè aquest tres
són els que possiblement més amb fer per la centralització de l’Estat francès a
París.
Ens diu Joan-Lluis
Lluis:
Aquest tres caps de
tres règims –monarquia, imperi i república– són als tres caps en majúscules de
França, els varen deixar menys espai per la respiració social, els anhels
individuals i les identitats diferenciades. I són els que els francesos estimen
més. No és que els francesos siguin masoquistes, però han aprés a pensar que
tot el que és bo per França és bo per ells, encara que això pugui significar
menys llibertats, menys drets.[11]
També al sud, malgrat
tota aquesta persecució de les tradicions catalanes, la seva cultura i la seva
llengua, ha penetrat aquest sentiment de pertinença a la “Gran França”, sent
aquest sentiment més fort que el lligant lingüístic o cultural que poguessin
tenir amb els catalans del principat. Ens diu Joan Daniel Bezsonof: que al 1900
ja hi havia dos “Catalunyes mentals”, seu besavi nascut a l’Alt Empordà, a uns
cinquanta quilòmetres de Nils al Rosselló, “però per els nilsencs, sempre fou
un estranger, un ‹‹espanyoles de merda››”. Per ells era un que venia de un país
endarrerit, què sí, que parlava català, però era del altre costat de la
frontera.
Tothom Parlava
català, celebrava els Reis i la castanyada de Tots Sants, cantava ‹‹El ball de
la civada›› i el ‹‹Virolai›› de Verdaguer, menjava la mateixa botifarra que a
Santa Coloma de Farners i calçava vigatanes, però, per als catalans del
Rosselló, un català de l’Empordà era un estranger, un element inassimilable,
que emplegava [sic] un català estrany i divertit.[12]
Aquest distanciament
dels catalans del nord del principat, més en el pla psicològic que en el físic,
fa que les noticies de successos o fets que passin a la banda sud de la
frontera, es percebin con molt llunyanes encara que siguin a pocs quilometres de
distància –pot ser que també al principat succeeixi aquest fenomen quan passa
quelcom a la altre banda de la frontera ho veiem con llunyà.
Ens diu Joan Daniel
Bezsonoff, que els catalans del Rosselló abans de la Segona Guerra Mundial ja
es sentien plenament francesos malgrat de no tenir gaire contacte amb “la
França real”. Llevat del servei militar i de les guerres –en que hi anaven els
catalans a primera línia de foc–[13],
els catalans del nord no deixaven la seva terra continuaven sent “francesos a
la catalana”. La relacions amb els veïns del nord “els gavatxos” no eren ni
bones ni dolentes, eren quasi inexistent llevat dels partits de rugbi.
A els catalans del
nord, encara com hem dit més amunt, no sentien com compatriotes els catalans
del principat, sí que sentien la llengua del principat con seva, no així el
occità que els sonava com una llengua “bastarda un català mal parlat”.
Segons Bezsonoff els
mestres que ell va tenir el van vendre la idea que Occitània i la Catalunya
Nord eren el mateix, la mateixa regió, ell no ho sent així:[14]
Té el gust, la color
de Catalunya però no és Catalunya. Els paisatges difereixen poc. Els mateixos
claustres, les mateixes pinedes, les mateixes vinyes canten la mateixa cançó
amb lletra diferent. Son terres bessones, però diferents. La toponímia del Baix
Llenguadoc s’assembla molt a la rossellonesa. Capestanh correspon a Cabestany,
Salelas a Salelles, Argelièrs a Argelers, Calhar a Catllar, sense parlar de les
poblacions homònimes com Canet, Bages, Tesà i Costoja.
Aquesta sensació
d’estranyesa familiar no prové de cap de cap construcció intel·lectual. De
petit, quan travessàvem la Fenolleda, adscrita al Departament del Pirineu Oriental, ja no em sentia a casa.[15]
Al contrari ens diu Joan Daniel Bezsonoff, va venir una
vegada a Girona, i encara que els
conreus eren diferents en l’Empordà que al Rosselló, era el mateix país. El
Canigó i L’Albera no semblaven els mateixos, i la ciutat de Girona la va trobar
massa moderna comparant-la amb el Rosselló amb muralles medievals, però les
botigues hi eren retolades en català, es sentia parlar català per tot arreu:
Passat el pont de
pedra, em va semblar que havia entrat ben bé a Catalunya. Els campanars
italianitzaven els taulats com casa meua. Vaig dinar al restaurant de l’arcada
a la Rambla.[...] Me’n vaig anar pels carrers a la aventura. Tots els carrers
murmuraven la mateixa petita cançó que a Perpinyà. Ningú pel carrer.[...] Al
peu del passeig arqueològic, passat Sant Feliu, vaig sentir una emoció
estranya.
Els ocells havien
deixat de cantar. En un instant, una d’aquelles estones superiors de
l’existència, vaig saber amb una
certitud total, amb la certesa d’un creient, que tothom m’havia mentit. El meu
país no era pas França, sinó Catalunya.[16]
Els catalans del nord, ens diu Bezsonoff,
pensen que la providència ha determinar que han de ser francesos, i per això
costa de vegades criticar aquesta actitud que en la seva majoria han pres
respecte al català i al francès.
La República
Francesa, de principis laics a pres, segons Joan Lluís- Lluis, al model
religiós per convertir la pàtria en una entitat d’essència superior. La Pàtria
és a l’hora Déu i paradís; ha substituït els símbols catòlics, per símbols
republicans que serveixen per lloar la República:
Agafa qualsevol
símbol del catolicisme i li trobaràs un equivalent directe en la República. la
Santa Creu: el retrat del president de la República. La mare de Déu: el bust de
Marianne, la personificació femenina de la República. Les tres virtuts
cardinals (fe, esperança i caritat): el lema oficial (Llibertat, Igualtat,
Fraternitat). La processó dels dies sants: la desfilada del 14 de juliol i de
l’11 de novembre.[17]
Afegeix Joan Lluís- Lluís, “França
és una religió,” una religió que no és més un nacionalisme radical, que
utilitza la Republicà com ostatge.
5. Salvar el català a la Catalunya Nord
J. Daniel Bezsonoff
ens diu al seu llibre Un país de butxaca,
que “durant molts anys, no gosava parlar català a la gent de Nils” perquè
aquests tenien un accent pur català. Però amb els anys es va adonar que si ell
no coneixia també el català com els veïns de Nils, aquest tampoc coneixien el francès també com ell, i si ells
parlaven francès, per què no fer-ho ell en català. Llavors va decidir que
parlaria i escriuria preferentment el català, “ si els catalans no ho fèiem,
qui transmetria la nostra llengua i la salvaria?”
Daniel Bezsonoff diu
que “la lenta agonia” de la seva llengua
el desesperava. Per a ell el rossellonès com a tal no existeix, “és un invent
dels lingüistes, que volien donar un non a una llengua que sempre s’ha anomenat
català.” El del Rosselló és un català de l’Empordà arcaic i amb un grapat de
mots francesos i occitans, que avui dia el joves rossellonesos encara ho han
afrancesat més. El català sobreviu a casa nostra, diu Bezsonoff, ja no serà una
llengua tramesa de pares a fills, sinó un català fabrià amb fonètica francesa i
un substrat dialectal.
El arraconament del
català per par de molts pares al seus fills es una cosa evident, hi ho fan per
una reafirmació de que excloure el
català es fa una reafirmació de la identitat francesa. Bezsonoff creu que per
arriba a la plenitud de la identitat, els ciutadans de la Catalunya Nord han de
conèixer la llengua català i això els permetrà, llegir el paisatge, lligar-se a
els seus avantpassats y agermanar-se amb catalans d’altres terres. Per enriquir
l’estat anímic del rossellonesos, cal sentir cançons de altres terres
catalanes: mallorquines, valencianes; llegir les seves novel·les i així el
català a França no morirà. Que no li passi com altres llengües de l’Estat
francès.
6. Conclusions
L’estat del català a
França, a la Catalunya Nord d’avui dia és: un idioma minoritari, poc estès
en la població més jove, és ven cert que
hi han les anomenades Bressoles que son escoles on se pot aprendre català, però
son minoritàries i els estudis de català han de ser sufragats pels pares quasi
al cent per cent.
Ha hagut un
reconeixement per part de la universitat francesa del català con una llengua
equiparable a qualsevol llengua –què no sigui el francès, que és la suprema
llengua–, això és un pas important, encara que con diu Joan Lluís-Lluís, pot
ser que sigui perquè ja el català no representa cap perill per la hegemonia del
francès a la Catalunya Nord.
Els catalans, la
immensa majoria dels catalans del nord no tenen cap problema amb el fet de ser
francesos, com en dit més amunt, per ells sentir-se catalans és més que res un
fet folklòric. La catalanitat per ells és: menjar cargols, ser seguidor del
equip de rugbi de Perpinyà, l’USAP –arriba a afirmar Joan Lluís-Lluís, que el
rugbi per els catalans del nord és més important que la llengua– i mirar i pujar al Canigó.
7. Bibliografia
Bezsonoff, J. Daniel, Un
país de Butxaca, (2010). Barcelona. Editorial Empúries
Bodon, J., El
llibre dels finals, [1964] (2015). Barcelona. Club Editor. Trad. Joan
Lluís-Lluís
Lluís-Lluís, J., Conversa
amb el meu gos sobre França i els francesos, (2003). Barcelona. La Magrana
[1] Terme inventat per Alfons Mias en els anys 30 del segle
XX, el que ha encunyat el terme Catalunya Nord és Llorenç Planes (El petit llibre de Catalunya Nord), tots
dos nord-catalans. La denominació comprèn les comarques històriques del
Rosselló, el Coflent, el Vallespir, el Capcir i el nord de la Cerdanya (que es coneix
com a Alta Cerdanya). La Fenolleda, malgrat ser majoritàriament occitana, s’inclou
sovint en la definició de Catalunya del Nord. Actualment aquestes comarques
constitueixen el departament francès dels Pirineus Orientals, el qual s’engloba
dins de la regió d’Occitània. Vid: https://ca.wikipedia.org/wiki/Catalunya_del_Nord
[2] Joan-Lluís Lluís (2002), Conversa
amb el meu gos sobre França i els francesos. Barcelona. Edicions de la
Magrana, SA.
[3] Joan Daniel Bezsonoff (2010), Un país de butxaca. Barcelona. Editorial
Empúries.
[5] Vid: Joan Bodon (2015), El llibre
dels finals. Barcelona. Club Editor. Traduc. Joan-Lluís Lluís. Pròleg. Tans finals infeliços per Joan-Lluís
Lluís. p. 10.
[8] Jules Ferry, polític francès, activista anticlerical i
propulsor del colonialisme. Va ser ministre d’Instrucció Pública i president
del Consell de Ministres. Vid: https://es.wikipedia.org/wiki/Jules_Ferry
[9] Joan-Lluís Lluís (2002), Conversa
amb el meu gos sobre França i els francesos. Op. cit., p.15
[11] Ibíd., p. 28
[13] Joan-Lluís Lluís (2002), Conversa
amb el meu gos sobre França i els francesos. Op. cit. pp. 36-39
No hay comentarios:
Publicar un comentario