Felip Cortiella. Anàlisi de l’obra, Els artistes de la vida.

Sumari:

1. Introducció.......... 2

2. L’obra................... 3

3. Conclusió.............. 12

4. Bibliografia...........14

















1. Introducció.



En el present treball vull presentar els aspectes revolucionaris en el terreny del drets civils i socials, dintre el teatre del dramaturg Feliu Cortiella (1871-1937). La obra que agafaré com eix central del meu estudi és Els artistes de la vida drama en tres actes i un pròleg. L’obra va ser estrenada el 28 d’abril de 1900 al Teatre Lope de Vega de Barcelona, encara que la obra es va publicar 1898 i va ser escrita un any abans. En aquesta obra en Cortiella ens presenta uns personatges que pertanyen a la classe obrera, però amb inquietuds intel·lectuals, com anar al teatre a veure obres d’Ibsen o a la opera, al Liceu, per escoltar a Wagner. Són també grans lectors que treuen temps del seu descans diari per llegir; per exemple, en Ferrer, personatge que podíem dir és el alter ego de Cortiella, regala a la seva filla i a la parella de aquesta per la seva unió una col·lecció de llibres, on hi ha: La comedia nueva, de Moratín, El arte escénico en España, d’Ixart, Las persones decentes, de Gaspar, Els espectres i Un enemic del poble, d’Ibsen, Germinal, de Zola, La societat futura, de Grave, Deu i l’Estat, de Bakunin, Los bienes, de Proudhon, El dolor universal, de Faure, La conquista del pan, de Kropotkin, Lombroso y los anarquistes, de Mella, Algo, de Bartrina, La muerte i el diabló, de Popeu Gener. Llibres que pertanyien a la biblioteca d’en Ferrer, per tant, llibres que Felip Cortiella creu que són imprescindibles entre altres per tenir una bona formació.[1]

Per en Cortiella el teatre a d’assolir un funció educadora, una funció de crítica i denunciar les injustícies i tot el que no funciona bé dins de la societat, s’ha de mostrar la realitat encara que sigui dura i sobretot ser un reflexa del que succeeix a la vida quotidiana dels obrers per exemple; el teatre ha de donar veu als que mai han sigut escoltats. Per això “la missió dramaturg ha de ser com la d’un mestre de escola o la d’una mare: ha de ser un gran apòstol de la humanitat i educar correctament”.[2]

Veiem com Torrents, un personatge de Els artistes de la vida, en un passatge de la obra, crítica el teatre que representava de vegades un actor com Novelli i la seva companyia[3], per insubstancial i amb un clar interès comercial, per contra, celebra que representi la nit que ell vol anar al teatre en tota la família, una obra amb molt més carrega de crítica a la burgesia, Els espectres d’Ibsen. Aprofita la critica a Novelli i la seva companyia, per definir com a de ser el teatre i les arts en general, i la funció educadora que han d’assumir en vers la societat:



Fernanda: I encara porta tan mala companyia, en Novelli, Torrents?

Torrents: Si fa o no fa, com l’any passat. Aquest artistes estan gelosos de la seva personalitat i, per això, compto que no s’interessen a dur bona companyia. Són artistes a tall de tots aquest pintors i literats que, si produeixen res notable, no és pas perseguint un social. No van més enllà de lograr que es parli d’ells; això, si no es tornen comerciants de l’art. No els hi demaneu idees, perquè per ells les voldrien. Voleu cosa més tonta que l’art sense cap fi social? No pensar que l’art sense ideals, sense tendències justes, fora com un cos amb la pensa morta! Diguin lo que vulguin, la bellesa sols és resultat, en qüestions d’art, d’una combinació d’elements adaptats per representar, suggerir o evocar un sentiment fill sempre d’una idea, la qual pot donar lloc a fer-ne concebir una altre. Una obra d’art no podrà tenir cap fi determinat o ben definit, però no pot faltar-hi motiu d’expressió ni objectiu. No sent així, és inútil pensar-se ocasionar l’emoció estètica. L’art, jo crec que sols té raó de ser com medi hermós per manifestar idealisme. Mai aquest han de ser el medi i la bellesa en si el fi, excepte quan aquesta hagi de ser el fruit final de la idea que expressi, perquè també així ja serà una idea, la capital, la nota superior de la obra artística.[4]





2. L’obra.



Com hem dic més amunt la obra s’estructura amb un pròleg i tres actes. En el pròleg Cortiella ens presenta a un Ferrer jove que viu en una casa dispeses, ell és fill de la dispensera; allà es dispensen una sèrie de personatges que representen quelcom contra el que Cortiella vol lluitar, són: uns quants estudiants, fills de papa que perden el temps en comptes de estudiar, que van amb un personatge que Feliu cortiella defineix con “vividor” al l’Edén Concert, un cabaret establert a la part baixa de la Rambla,[5] un lloc on es feia una mena d’espectacle molt allunya de la idea de teatre amb missatge i amb funció educadora, que promulgava en Cortiella[6]. Personatges en una falsa moral. Hi ha també un còmic que fa una obra en castellà al Teatre Eldorado (teatre situat a la Plaça Catalunya, antic Teatre Ribas),[7] Los embusteros, títol que fa referencia a la majoria dispensers que conviuen amb el Ferrer. Trobem també un militar retirat, de caràcter fort i de idees reaccionaries, contra aquestes idees i el concepte de societat que tenen aquest individus reaccionaris, és pel que lluitarà en Ferrer tota la seva vida, però d’una forma pacífica.

Veiem una mostra d’aquest pensament reaccionari al que s’hi vol enfrontar en Ferrer:



Hurtado (el militar): [...] el hombre ha de aprender a obrar con moderación y sensatez, maxime los que, como ustedes, no han tenido la honra de hacerse juiciosos sirviendo al rey, único camino deacuerdo con la religión para llegar a ser Hombres dóciles y honrrados, dispuestos a sacrificar ciegamente la vida por la patria y por el Gobierno, que les dirigí y les hace ser respetados por todas las naciones cultes que saben apreciar dignamente el valor y la hidalguía del jamás vencido pueblo espanyol. (Aquí tots els dispensers, excepte el SENYOR DENINI [un italià corredor de comerç, amb idees anarquistes i amic d’en Ferrer, que també és dispenser],[...], aplaudeixen entusiasmats les paraules que acaba de pronunciar el personatge amb creixent afectació).

Ferrer: Buenas noches. ¿Se puede saber, señores, cuál era el chiste que se aplaudía con tanto entusiasmo cuando entre?

Ortiz(el vividor): No, Ferrer no se trata de chiste alguno, sino de algo que todos, absolutamente todos, debiéramos respetar, y aun defender, como cosa sacratísina.

Ferrer: Pero ¿qué es ello?¿Se trata de los derechos del hombre? ¿De la dignidad humana tal vez.

Hurtado: ¡Todo eso no tiene nada de sagrado ni mucho menos! Solo son palabras vacías. De lo que se trataba, y que debe ser sagrado para todos los Hombres bien nacidos que han recibido la educación por cabezas sanas, es de nuestra patria, de nuestra santa religión, y de Hombres sabios y laboriosos que nos gobiernen y sepan conservar nuestras tradiciones, cerrando enérgicamente el paso a cuanto y a cuantos intenten, con descabelladas ideas, alterar el orden social, movidos por sus odios y sus bajas pasiones.

Ferrer: Veo, señor Hurtado, que es completamente opuesta la concepción que usted y yotenemos de lo sagrado.¡Se halla tan protituida esta palabra! Pero sí, por el momento, no vale la pena discutir el sentido propio de una palabra, en cambio, es siempre coveniente aclarar y bien distingir quíenes son los que, realmente y sin cesar, han sido la causa del desorden social, o sea, los que nunca han sentido escrúpulo alguno en apoderarse de las riquezas sociales y en mantener un poder brutal, exclusivamente en contra de los que un día pueden cansarse de vivir solo de los eruptos, ¡cómo suena! Exhalados por esta peste llamada burguesía.[8]



La acció del pròleg es situa en la nit de carnaval. En ferrer i el seu amic Denni parlen (és curiós que l’italià parli català i els patriotes com el militar ni és molesten en aprendre-ho) de que per canviar la societat s’ha de fer des de la família, en la educació dels fills, començant per no discriminar per sexes a l’hora de posar a la bast els medis per la formació, tan cultural com en valors de justícia social i igualtat entre homes i dones sense distinció de classe. Educar per desmuntar un sistema injust, on les oligarquies capitalistes ho controlen tot ajudats per una església que tampoc vol perdre el poder i posen en el cap dels humils supersticions i els diuen que resignin a la vida que els ha tocat de viure.

En Denini a de marxar l’endemà de viatge per raons de treball, després de haver parlat ell i en Ferrer sobre els plans que té aquest sobre la educació dels fills i de la mort del seu pare, de que es va suïcidar al quedar-se sense feina i tenir al seu fill, en Ferrer, també aturat, la dona i la filla fen de dispenseres i el fill gran embarcat a Cuba obligat a ser soldat, no va poder aguantar-ho. Tots dos es diuen que s’escriuran, mentre estigui Denni de viatge:



Ferrer: Sí, home, sí! T’escriuré immediatament, que jo també, amb aquest dispensers, tan carcundes els uns, i tan indiferents a res sèrio i generós els altres creu que, si no fos pels companys que veig quasi cada dia, hi ha vegades que fins renegaria de ser home i suportar el viure com vivim en aquest segle. Ja has vist, sopant, la discussió que havem tingut, especialment amb aquell que, com a bon militar, quasi tot ho troba bé i, lo que no, ho arreglaria a cops de sabre. Els demés enraonen sempre sense convicció i per passatemps, però fan coro al representant de la força bruta. Els uns, per més que s’alaben d’anar a la universitat, no tenen altre atractiu a la vida que resar i dir parenostres, com ja hauràs pogut comprendre. I els altres, també ja ho has vist, defensen les costums a cegues i sols

somnien tradicions a l’estil del carnaval. Tots ells sofriran amb resignació mil atropells al dret comú; però, en canvi, són capaços de revoltar-se si tot plegat els hi privessin, per exemple, una professó. Aquí tens, en petit, la mostra dels que demà pretendran ser representants de la ciència, la justícia, de l’art, de la industria i del comerç! Mira que no pot ser més sarcàstic, això.[9]



Se senten la germana d’en Ferrer i l’altre dispensera que surten al carrer per anar-sen de carnaval. En Ferrer és lamenta de la superficialitat de les noies i plany el seu futur:



Ferrer: Sí, elles són[contestant a en Denini], amb les dues mares de cartró, que les porten al mercat. Aquestes, com aquells, sofriran penes a desdir, ploraran menos o més si les hi prenen un fill o un germà per anar a soldat, però acaben resignant-se pensant que major podria ser el mal. Però, ves que tractin deprivar-les dels balls de carnaval o d’anar a ensenyar-se en una fira i altres coses per l’estil, i veuràs com arrosseguen el primer que ho intenti! Jo prou m’he escarrassat temps i temps per despertar-les! Ha sigut inútil. Les vagades que als seus ulls he passat per maniàtic no tenen fi ni compte! La mare i la Isabel [altre dispensera, mare de la Pepeta, la amiga de la germana d’en Ferre i dispensera també] no em dolen tant, perquè ja tiren cap a ponent i fora estranyesa fer-les pensar. Ho sento amb tota l’anima per les dues noies![10]



En la continuació, en el primer acte, l’obra fa un gran salt en el temps, troben un Ferrer madur casat amb l’Antonia, tenen una filla la Fernanda (personatge inspirat en la filla del mateix Cortiella, que també es deia Fernanda i aquí va dedicar la obra)[11]de divuit anys, aquesta té un “nuvi” ̶ ho poso entre cometes perquè la denominació nuvi es un convencionalisme i no crec que li agradés a en Cortiella‒ en Torrents, un noi també amb idees llibertaries, una relació entre iguals, de respecte mutu, on les afinitats intel·lectuals està per sobre de la atracció física:





Fernanda: T’ho he dit en varies ocasions: m’agrades com home senzillament i com ser intel·lectual defensor d’idees generoses per la humanitat. No puc assegurar que far a temps venir, però crec que, si un dia et tornaves com un de tants hi ha diferents a les tragèdies socials, moriria per tu el sentiment amorós que sovint me fa memòria que ja soc dona i que t’estimo amb tota l’anima.

Torrents: Del modo que ha nascut nostre amor, no compto que arribi el cas que dius, ni per l’un ni per l’altre. I, si vingués, estic segur de que tindríem enteresa per separar-nos amistosament, ja que la dignitat ho aconsellaria. Ara que en parlem, bo serà tenir present que hi poden haver altres causes que justifiquin un canvi d’afeccions, o bé que aquestes es divideixin i es limitin. Això tu ja ho comprens tan con jo. El sentiment i la bellesa es manifesten de moltes maneres i, de vegades, amb noves formes, i, llavors, tant l’home con la dona estan propensos a sentir-se poderosament atrets. Com que entre nosaltres mai devem oposar-nos al compliment de la voluntat individual, sobretot si és impulsada per un fi lògic o artístic, no hi ha més remei que resignar-se a la voluntat del company o companya, llei suprema entre persones ben educades i amigues de la llibertat.[12]



Una relació com veiem que no cal ser avalada per l’Església o l’Estat, on la dona seria una companya i no una subordinada, és a dir, una relació completament lliure:



Fernanda: [...]No t’amoïnis, no, que jo sabre demostrar a quest món corcat d’egoisme que ens mira de cua d’ull que no és necessari el capellà ni la sanció de ningú per dos joves formar- se decenta i amorosa família.[13]



Felip Cortiella, fidel al seu pensament sobre el teatre com eina de formació del poble i com mitja de propaganda de les idees anarquistes, ens fa per boca d’en Torrents una explicació del que són les idees àcrates i llibertaries:



Torrents:[...]”llibertat” i “anarquia”, si no són dues paraules d’igual sentit, poden considerar- se sinònimes, [...] L’anarquia[...] no és estrany que sigui mal entesa, perquè relativament es una idea nova que fins fa poc no ha començat a ser coneguda con sàvia i moralíssima doctrina sociològica. Essencialment és la negació de govern i autoritat i, sobre aquesta negació, afirma la llibertat amb tot un racional i bellíssim sistema de viure la societat. La llibertat[...] al revés de lo que fan els autoritaris amb l’anarquia, no tinc notícia de que mai l’hagi maleïda en absolut. L’home egoista i desitjós d’imposar-se als demés vol la llibertat encara que sols sigui per ell. Aquest home, doncs, ja és partidari d’ella. Però, com a la vegada és contrari a la igualtat, no vol que els altres sers la disfrutin com ell perquè la igualtat en els medis no li deixaria satisfer son bestial egoisme. De modo que, si ens acontentéssim amb la llibertat, sense fer desaparèixer la propietat i els privilegis, ens trobaríem que la llibertat no podríem realitzar-la i, per tant, ja no ho fora. Convé que el dia que els homes es decideixin ha ser lliures no es descuidin d’exigir la igualtat amb la llibertat. [...]No hi ha res més antitètic que aquestes dues paraules: “govern” i “llibertat”. [...]Els que sincerament defensen la llibertat, defensen l’anarquia; perquè aquesta en principi no és més que el nom d’un estat especial d’ un poble. Aquest estat és el de tothom tenir llibertat de fer ús de la mateixa. [...]no és possible la llibertat [...]si no va presidida de l’anarquia.[14]



Un altre tema en que crec que el nostre dramaturg és revolucionari i avançat al seu temps, és el referent a la dona, a la seva educació i la seva aparició al espai públic prenen la paraula. Cortiella coneixia Teresa Claramunt (1862-1931) i devia tenir coneixement de les idees feministes que aquesta obrera tèxtil difonia entre les dones treballadores, unes idees basades en experiències viscudes més que els seus coneixements intel·lectuals. Claramunt considerava clau la dignificació de la dona treballadora, defensava un feminisme social que es basava en la diferencia de gènere i en la projecció social del paper de la dona a l’esfera pública.

Claramunt, des dels plantejaments del feminisme anarquista, defensava una espècie d’equilibri entre homes i dones que posaria en marxa el procés revolucionari, en el qual, com em parlat abans la dona seria una companya i no una subordinada. En aquesta línia de complementarietat dels dos sexes es concebia l’amor i la parella, és adir, el que es denominava com amor lliure o amor plural.[15]

Felip Cortiella no va ser aliè aquest desig d’emancipació femenina, i a les seves obres apareix una clara crítica a les dones que se inhibeixen de qüestions socials, son conservadores i es preocupen només per aspectes banals com festes i balls. A les seves obres apareixen dones diferents als estereotips dominants a la època, les seves dones són dones preocupades per la lectura, l’estudi i les idees, dones que fins i tot prenen la paraula en públic com la Fernanda, que decideix donar una conferència al Centre dels Paletes per celebrar la seva unió amb Torrens, conferencia que duu per títol el de l’obra de teatre. I a pesar de tot això, que podíem considerar com un pensament feminista, Cortiella mantenia idees convencionals sobre que les tasques domèstiques fossin considerades competència exclusiva de les dones, i destacava que aquestes serien persones completes si sabessin netejar, cosir, treballar fora de casa si era precís, i pensar amb saviesa les seves decisions. Així ho planteja en Ferrer:



Ferrer: [...] Al fer el onze anys [la Fernanda], que ja feia alguns que anava a estudi buscat per mi, a part de que jo des de petita l’ensenyava d’escriure i llegir en català i castellà; als onze anys, dic, vaig tenir la ocasió d’entreveure que ma filla seria com jo desitjava: la portava més sovint al teatre i veia amb gran satisfacció que s’interessava per les obres sociològiques. Degut això, vaig pensar que també li agradaria assistir a mítings i conferències i, efectivament, li va agafar fal·lera per anar-hi. A taula, parlàvem i discutíem de tot, i discutíem baix diversos aspectes. Els vespres i dies de festa que no sortíem, matàvem el temps llegint una estona cada u llibres sèrios propis per sa intel·ligència i, si eren superiors, m’entretenia a fer-li un extracte de lo que jo creia difícil per ella, valent-me de paraules populars i d’exemple gràfics. [...]Tan prompte com vaig fer-me càrrec de que ja no necessitava donar-li opinions fetes, m’estimulava a que per escrit em digués lo que ella pensava respecte a tal o qual cosa.

Torrents: Personalment, no fa gaire que la vaig conèixer, a la Fernanda, però n’havia sentit parlar bastant a molts companys distingits que asseguraven que era una xicota estudiosa, original de caràcter i de talent.

Ferrer: I, per lo demés, no et creguis que no serveixi per les feines casolanes. Les fa amb tan gust i tan bé, per no dir més, com sa mare.

Torrents: Prou que ho veig, d’ençà que vinc aquí.

Ferrer: I si algun dia us precisava que ella defensés un jornal, té bones mans per guanyar-lo fent pantalons[16].



Aquí en aquesta conversa podem extreure aspectes que podríem dir que són “molts moderns”, per exemple: que el pare parli amb la seva filla de tu a tu sense la distància de la edat i el “respecte” de fills a pares que feia que els nens fossin invisibles pels adults, amés sent ella una nena. També la preocupació del pare per una bona educació de la filla i no com era normal en el temps que es situa la obra pensant en quan se incorporarà a treballar per ajudar a la malmesa economia domèstica. Bé, és clar que si hages de “defensar un jornal” ho ha de fer cossin pantalons una feina pròpiament de “dones”, encara que tingui preparació per desenvolupar feines de més qualificades. En aquest cas podem dir que Felip Cortiella és realista, doncs era molt difícil, per no dir impossible, que una dona que ve de condició humil treballés en feines més qualificades. El que ja no és tan modern és que el lloc d’entrada que assigna a la dona en la parella es la llar i l’home és el que ha de portar el salari treballant fora de casa ‒el mateix Ferrer té aquesta situació a casa‒. Una mostra clara de que per Cortiella es la situació ideal, encara que la dona tingui formació ‒no es el cas de l’Antonia, mare de Fernanda‒. Una mostra de aquest fet en l’obra, és que en la majoria de converses en que participa la Fernanda, encara que siguin converses amb una gran carrega política, ella les finalitza en sec, anant-se a ajudar en la cuina a la seva mare o a parar la taula ‒feines que també podien fer els homes, és ben cert que llavors Cortiella no seria realista‒. També fent honor a la capacitat de les dones de fer dues coses alhora, ella cus i parla (primer la feina) amb el seu “nuvi”.

Un altre aspecte que crítica Felip Cortiella en l’obra es la repressió policial desmesurada, de fet es un tema molt recurrent entre tot el moviment anarquista que utilitza tots el medis al seu abast per fer-ho, des de diaris de la orbita àcrata a mítings o com veiem en Cortiella i d’altres, en obres de teatre.

En el Primer acte, trobem que en Ferrer li comenta al seu ”gendre” Torrents la mort del seu amic l’italià, en Denni, que hi era a la presó:



Ferrer: [...]me n’aniré al quarto a contestar una carta que he rebut de la viuda d’en Denni. Què ja sabies, Torrents, que era mort, en Denini?

Fernanda: Pobre company!

Torrents: Sí, ahir al vespre m’ho varen dir en el Centre dels Paletes. Pobre home! Mort, com tants altres, víctimes dels odis dels defensors de l’ordre!

Ferrer: Vuit anys feia que era en el presidi de Ceuta, com si hagués sigut un criminal, pel capritxo d’un guàrdia civil que li va donar la gana d’agafar-lo fent veure que es tractava d’un temible dinamiter.

Fernanda: Sempre inventen un dinamiter perquè el públic neci ens tinguin ràbia i no ens escolti, i cregui que l’autoritat i ses representants són útils i necessaris per mantindre l’ordre... de la fam! Ditxós ordre, que tardes a desaparèixer![17]



L’obra parla també de la importància, com en vist a la introducció, que el moviment anarquista donava als llibres, i com quan hi havia detencions o batudes aquest llibres eren confiscats i molt sovint cremats per la policia enmig del carrer. Com hem comentat més amunt, en Ferrer dona a la seva filla uns llibres com regal per el seu proper canvi de residència, i parla de la transcendència que tenen els llibres per la construcció d’un pensament lliure:



Ferrer: Perquè els llibres han sigut per mi un dels atractius millors que m’han alenat a viure i lluitar pel bé de tothom. Amb idèntic fi us els dono a vosaltres. Sapigueu ser dignes de posseir-los.

Fernanda: Ho som i crec que ho serem tota la vida.

Torrents: Veritat Fernanda, que amb els llibres que ens ha dat ton pare, els que tu ja tenies i els meus, tindrem una biblioteca bastant escollida?

Fernanda: No la daria pas per vuitanta duros i potser ni per cent.

Torrents: Ni jo.

Ferrer: I qui sap si el dia menos pensat us ho prendrà tot l’autoritat, dient al públic que eren bombes de dinamita i no llibres útils, lo que tindreu!

Fernanda: No diré que a l’últim no ens ho robessin, però abans és probable que alguns dels lladres materials hi deixés sa sang podrida.

Ferrer: Així ho hauria de fer tothom.

Torrents: A nosaltres, els llibres ens representen moltes privacions, molts farts de treballar i en el taller l’haver de sofrir un grapat de baixeses que contínuament ens treuen la tranquil·litat i ens enverinen la vida.[18]



En torrents introdueix al final com una queixa per la incomprensió dels seus companys, obrers com ell, pel fet de que prefereix aprofitar el escàs temps lliure que té en instruir-se llegint, ells sembla que ho considerin com una pèrdua de temps i de diners amb la compra de llibres; ells prefereixen passar el temps d’oci a les tavernes maleint les seves vides, però no fent res per canviar-les. Pensen que s'han de conformar amb la vida que els a tocat viure i no poden fer gens per canviar aquesta sort. Això també és un pensament inculcat per l'església en els pobres, en certa manera també per evitar que l'obrer s'enfronti als seus patrons, els burgesos, burgesos que sustenten l'església. Aquests treballadors conformistes ataquen o es burlen dels companys que pensen que es poden canviar les coses; i que el primer pas per fer-ho és instruir-se, l'educació és la primera forma de resistència a l'ordre establert, la primera pedra de l'edifici de la llibertat individual.

Veiem com continua la conversa una vegada encetat el tema:



Ferrer: I, segons la gent, és natural que la societat sigui d’aquesta manera!

Fernanda: Sí, segons els rutines, encara hauríem d’estar contents i agraïts de viure amb penes, pensant que n’hi ha que ho passen més malament que nosaltres!

Torrents: Aquest és el gran consol dels estúpids!

Ferrer: I tants que n’hi ha, que protesten de semblant nom, però que no es preocupen gens de deixar de ser-ho!

Fernanda: Més pitjor per ells!

Torrents: Lo trist és que ho paguem tots!

Ferrer: Per això no devem abandonar-los en absolut, a fi de lliurar la humanitat dels tirans que la a roseguen fa segles i segles.[19]



La crítica més feroç que trobem en l'obra és a la premsa, i a través d'aquesta crítica, els personatges van relatant esdeveniments violents relacionats amb l’anarquisme, on la repressió per aquest fets per part del govern va ser brutal, detenint aleatòriament obrers i mitjançant la tortura treure-li confessions, fent-los després judicis sense garanties, condemnant a mort alguns i uns altres a presó major durant anys o al desterrament.[20]

Critica con la majoria de la premsa explica el fets amb mitges veritats i posant-se sempre al costat del poderós. També critica la manca de criteri dels lectors que s’empassen el que els explicant, donant així estatus de veritat al quart poder, la premsa.

En Ferrer i en torrents comencen parlant del diari El Diluvio:[21]



Torrents: Veig Ferrer, que continueu tenint El Diluvio.

Ferrer: Sí, a falta d’altre diari millor. El Diluvio, per lo regular, tracta els assumptos bastant imparcialment i, i quan no s’atreveix a defensar lo just, calla. No fa com els demés, que sempre defensen els privilegiats, si bé a cop de vista de vegades pareix que fan la part dels treballadors.

Torrents: Mireu que a Barcelona tenim premsa ben miserable!

Ferrer: És la premsa burgesa que, si fa o no fa, hi ha per tot el món! Per un cèntim, és capaça de posar-se al costat dels pirates més repugnants, majorment si són autoritat. [...]El Diluvio és un pillet, com els demés diaris. Té únicament que certes qüestions les tracta amb un xiquet d’imparcialitat, cosa rara en els altres periòdics titulats portaveus de l’opinió pública.

Torrents: I, mentrestant, la generalitat de les persones segueix acceptant com a bones les idees de aquest falsos apòstols de la veritat li dediquen cada dia amb sofismes vernissats de sinceritat.[22]



Continua la conversa sobre premsa i en Ferrer comença a enumerar els diferents episodis de repressió governamental i com han sigut tractats aquest episodis pels diaris y com aquest han callat la repressió:



Ferrer: Aquesta premsa odiosa que mai que mai té un mot espontani de justícia pels que patim, en canvi, no s’hi pensa gens enlairar els poderosos i els ineptes. Encara recordo lo del cèlebre procés de Montjuïc i la mort de l’inquisidor Cánovas.[23]A fi de justificar les salvatges persecucions contra nosaltres, els anarquistes, un jefe de policia va fer tirar una bomba al mig d’una professó,[24] causant una pila de víctimes, i vinga empresonar obrers. Més de cinc-cents, varen agafar-ne! Es va fer el tal procés valent-se les autoritats de totes les injustícies i turments imaginables perquè apareixessin com criminals la flor dels treballadors dignes de Catalunya.[...]La premsa, que estava al corrent de tals procediments, en lloc de denunciar-los i exigir el càstig dels que n’eren autors, sovint demanaven al Govern extremés sa maldat. Cinc innocents varen ser assassinats, vint homes honradíssims a presidi en penes de deu a vint anys, i els demés quasi tots expulsats d’Espanya. Entretant, a conseqüència de tot això un jove generós matà en Cánovas, i la premsa, que diàriament havia atacat aquell ser tan funest pels espanyols, de sobte varia i li dedica llargues columnes atribuint-li dots d’home savi i digne. [...]Per fortuna, a pesar de les mentides que la premsa burgesa va dir respecte aquell procés i respecte a la mort d’aquell Neró, el poble de tot arreu va sapiguer la veritat.[25]



Aquí com veien Cortiella assumeix una tasca veritablement valenta i arriscada, doncs denuncia les practiques repressives del poder, posant en rics la seva mateixa integritat, perquè aquestes declaracions que està fent, las fa pràcticament al temps que estan passant, no obliden que la obra la va escriure en 1897 ‒un any després dels fets que denuncia‒ i la va publicar un any més tard. També sorprèn que la deixessin estrenar una vegada publicada, perquè, avui dia mateix, amb les coses que diu sobre Cánoves, les digué sobre qualsevol polític seria considerar apologia del terrorisme i podria anar a presó. També els actors que participaven a la obra eren valents, perquè també podien haver acabats en presó o assassinats per un grup paramilitar reaccionari.

Continuen parlant de la premsa en Torrents i en Ferrer, per posar de manifest el que ells creuen que és un servilisme per part de aquesta envers la burgesia:



Torrents: [...]aquesta premsa ramera, que passa per alt les injustícies de què és víctima l’obrer els drets individuals, dona compte, amb llarga llista de noms, dels assistents al casament de “la bella y simpática señorita” tal o qual, i ens fa sapiguer la mort d’un “honrado y laborioso industrial” d’aquest que fan colònies al voltant de ses fàbriques per explotar millor a desgraciats que treballen dotze o catorze hores diàries, i tot lo que cobren ho han de tornar a entregar al seu botxí, perquè ell els obliga a comprar lo que necessiten per viure als seus magatzems. Una premsa així que quan parla dels que volem la igualtat social en els medis ens moteja de “pertorbadores del orden social”, de “hombres exaltados que propagan ideas disolventes”, anyadint, pels tontos, naturalment, que “el verdadero obrero trabaja, sufre y calla, esperando otros tiempos”. Una premsa així, el dia que desapareixi, serà un dels més gloriosos per la humanitat.

Ferrer: Alguns dels escriptors que la componen, particularment, ja reconeixen el mal que causa, però diuen que ells no poden sostreure´s de la influència del medi en que viuen. Això quan no se’n fa una frase d’excusa , té un fons de lògica. Però, amb tot, l’home veritablement honrat troba mil elements per defensar lo just, a pesar de les convivències de lo de moment[podríem dir que Felip Cortiella era un d’aquests homes veritablement honrat].[...]Actualment, ja n’hi ha una minoria respectable, de periodistes sincers. La generalitat, no obstant, es deixen portar pels egoismes i sa indiferència al bé comú fa ser- los miserables servidors dels tirants.[26]



Per finalitzar l’obra, en el Tercer Acte, la Fernanda prenc la paraula donant una conferència al Centre dels Paletes, conferència que porta per títol, com ja em dit, el de la mateixa obra de teatre. Cortiella tanca la obra amb un Tercer Acte de una sola escena, per donar importància al personatge de la Fernanda, perquè la veu última que se senti sigui la de una dona. Amb un gest últim, també, situa esta conferència la nit de Dijous Sant, i així en comptes d'estar assistint a processons eclesiàstiques, els obrers escolten una conferència sobre homes i dones que posen de manifest el que funciona malament a la societat, perquè tothom ho vegin i siguin conscients; ells els homes i dones, també donen les solucions per combatre aquestes insuficiències, aquestes injustícies de la societat. Posaran, aquest homes i dones, a la bast de tothom els seus coneixements i ho faran amb la paraula, el llibre, el diari i les diferents formes artístiques, però sobretot ho faran amb el seu comportament a la vida diària, sent coherents amb les seves idees i amb els seus actes. Ells ens mostraran que l’home quan neix, neix lliure i així a de continuar, l’home no ha d’aseptat cap tipus d’imposició, però això sí l’home i la dona han de col·labora han la societat i han de ser productius pel bon funcionament d’aquesta, en interès de tots i per poder satisfer les necessitats que es presentin tant col·lectivament com individualment.

Després de la conferència, les famílies de la Fernanda i d’en Torrents se’n van plegats a veure al teatre Els espectres de Ibsen.



3. Conclusió.



No hi ha dubte que Felip Cortiella era un home valent i coherent amb les seves idees i que va portar al límit el que ell considerava la missió del dramaturg i el teatre, la de posar en escena el conflictes que existeixen en la societat. És ben cert que aquesta obra podíem definir-la com un pamflet per la seva carrega política, però també és cert que la societat catalana i barcelonina en concret vivien un temps molt convuls i les postures polítiques eren molt radicals, i fidel al seu pensament, el teatre de Cortiella s’havia de fer ressò d’aquestes circumstàncies. Podem dir que el somni llibertari tal com Cortiella en el proposa planteja pocs conflictes; en realitat es pot resumir en dues premisses: formació intel·lectual, cultural i artística de l’obrer per mitja del coneixement de obres que poden donar-li elements de progrés i actitud crítica davant les institucions i el poder, els quals han de ser enderrocats. Per altre banda el somni de una societat més justa sense poder ni organitzacions públiques, en la qual l’individuo pugui manifestar-se lliurament. L’home assoleix la seva formació intel·lectual per mitja de la lectura i del gaudi de la naturalesa, la qual propicia el retorn de l’home al seu estat primerenc, un estat anterior al pecat original provocat per la civilització corruptora. L’encontra amb la natura pot començar mitjançant la música, sobretot les composicions de Wagner. La acció cultural per remoure la societat ha de ser iniciada des de els mateixos centres obrers, és adir, de avall a munt, fins homogeneïtzar-se en una societat lliure i igualitària.










































[1] Felip Cortiella (2018), Els artistes de la vida, dintre de Teatre anarquista, Ed. Arola Editors, Barcelona. p. 84. Vegeu també: Xavier Fàbregas (1969). Teatre català d’agitació política, Ed. Edicions 62, Barcelona. P. 188.


[2] Felip Cortiella (2018), El teatro y el arte dramático de nuestro tiempo, dintre de Teatre Anarquista, op. cit. p.44. Aquesta conferencia va ser llegida en una vetllada celebrada al Teatre Lara el 9 de gener de 1904, i publicada en castellà el mateix any, les cometes i la traducció es meva.

Vegeu també: Xavier Fàbregas (1969) Teatre Català d’agitació política, op. cit. p. 186


[3] Ermete Novelli, actor Italià que amb la seva companyia representaven un ampli repertori tant als teatres de Madrid com de Barcelona. Emilia Pardo Bazán va dir de ell que tenia dos repertoris un pel públic nombrós que anava al teatre a passar el temps i altre per espectadors assedegats de art, vertaders amants del teatre, pels primers eren obres de mala mort, destarotades i antiquades; i pel segons obres com Hamlet, Otel·lo o El mercader de Venècia. Vegeu: Emilia Pardo Bazán, La Ilustración Artística, La vida contemporanea. Ermete Novelli y su repertorio, núm. 750,

11 de Maig 1896, p. 338


[4] Felip Cortiella (2018), Els artistes de la vida, op. cit. pp. 79-80


[5] Vegeu: Joan T. Martínez Grimalt (2016). El conflicte social en el teatre català del tombant de segle (1890-1909). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona. pp. 26-27.


[6] Vegeu: Xavier Fàbregas (1972). Aproximació a la història del teatre català Modern, Ed. Curial, Barcelona. pp. 185-186. Vegeu també: Felip Cortiella (2018). El teatro y el arte dramático de nuestro tiempo, dintre de Teatre anarquista, op. cit. pp. 41-46


[7] barcelofilia.blogspot.com/2010/.../teatre-eldorado-1890-1929.ht…

Vegeu també: Joan T. Martínez Grimalt (2016), op. cit. p. 25.


[8] Felip Cortiella (2018), Els artistas de la vida, op. cit. p. 61


[9] Ibídem, p. 68.


[10] Ibídem. p. 68


[11] Ibídem. p. 57


[12] Ibídem. p. 73


[13] Ibídem. p. 74


[14] Ibídem. p.76-77


[15] Laura Vicente (2018) La cultura anarquista com a llavor de rebel·lió, Pròleg de Teatre anarquista, op. cit. p. 13-14 Vegeu també: www.nuevatribuna.es/articulo/.../teresa-claramunt-la.../20130627154115094138.htm.


[16] Felip Cortiella (2018) Els artistes de la vida, op. cit. p. 90


[17] Ibídem. p. 75


[18] Ibídem. p. 85


[19] Ibídem. p. 85


[20] Vegeu: Fuera de la ley. Hampa, anarquistas, bandoleros y apaches. Los bajos fondos en España (1900-1923), (2016) La Felguera Editores, Madrid. Varis autors. pp. 342-343.


[21] El Diluvio fou una publicació diària de tendències republicanes, molt propera a sectors federalistes y anticlerical. Escrit amb castellà i editat en Barcelona. Fundat el 15 de novembre de 1858 com El Telégrafo, des del 10 de febrer de 1879 i fins la seva desaparició l’any 1939, el diari adoptà el nom d’El Diluvio. Vegeu també https://ca.wikipedia.org/wiki/El_Diluvio


[22] Felip Cortiella (2018) Els artistes de la vida, op. cit. pp. 85-86


[23] Antonio Cánovas del Castillo (1828-1897), fou president del Consell de Ministres d’ Espanya. Assassinat en un atemptat per l’anarquista italià Michele Angiolillo, al balneari de Santa Àgueda (Guipúscoa). El anarquista autor del atemptat fou executat 16 dies després de cometre’l. Vegeu: Fuera de la ley. Hampa, anarquistas, bandoleros y apaches. Los bajos fondos en España (1900-1923),(2016) op. cit. pp. 41-344. Vegeu també https://ca.wikipedia.org/wiki/Antonio_Cánovas_del_Castillo


[24] És refereix a la bomba que va ser llançada en el carrer de Canvis Nous al pas de la processo del Corpus de la església de Santa Maria del Mar, on també desfilava el capità general de Catalunya. El resultat va ser de dotze morts i una setantena de ferits. Desenes de persones varen ser detingudes, la majoria de forma indiscriminada i les tortures als processats en el tristament cèlebre Castell de Montjuïc, varen donar la volta al món. Per suposar el procés va acabar amb afusellaments. Existeixen sospites que l’atemptat va ser provocat per infiltrats policials amb l’objectiu de condemnar a la il·legalitat a l’anarquisme i originar la major de les repressions contra aquests. Vegeu: Fuera de la ley. Hampa, anarquistas, bandoleros y apaches. Los bajos fondos en España (1900-1923),(2016) op. cit. pp. 41-343. Vegeu també: https://cambiosnuevos.wordpress.com/2013/08/13/el-atentado-2/


[25] Felip Cortiella (2018) Els artistas de la vida, op. cit. p. 86


[26] Ibídem, pp. 86-87